A l’article anterior a aquest que ara teniu entre mans, vaig explicar la visita del ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun, a Alacant, el 4 de desembre passat, i de la seua abraçada al secessionisme lingüístic més delirant, ara disfressat amb vestidures wokistes. El paio venia a parlar d’El plurilingüisme com a acte de llibertat i acabà descobrint a la concurrència el primer document escrit en «valencià». L’acte vingué precedit, el dia 3, per l’anunci que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Congrés dels Diputats havien signat un conveni per a traduir al «valencià» la documentació emanada de la cambra legislativa espanyola. En un i en l’altre cas, l’enèsima justificació de l’animalada lingüística esgrimida per l’Estatutet d’autonomia valencià del 1982 i la no menys decebedora Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià del 1983. Que la Transició espanyola, o sia, el pas de la llei franquista (Llei per a la Reforma Política de 1976) a la llei juancarlista (Constitució de 1978 i lleis derivades), conclogué en fals al País Valencià és una evidència. I ―siguem seriosos― del poble valencià no és la responsabilitat del desgavell. Al capdavall, l’Estatutet fou cuinat a Madrid per gent a qui li importava literalment un rave la identitat lingüística i nacional dels valencians ―més aviat es posicionava en contra, els del puny i la rosa i els de la falç i el martell inclosos― i mai no va ser votat, ni en 1982 ni en la reforma descafeïnada de 2006. L’article sisè diu (reforma de 2006): «6.1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià», sense cap referència al diasistema lingüístic al qual pertany el «valencià», però que és definit com a «llengua pròpia». Recordem que els Estatuts de la Universitat de València (article 6) reconeixen la denominació acadèmica de «llengua catalana» per a allò que l’Estatutet denomina «valencià». Però si no vols caldo, dues tasses, l’Estatutet ―reforma de 2006― es reafirma en el secessionisme tot dient «idioma valencià». Fixeu-vos-hi: «L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los [sic] i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià». Idioma valencià? La voluntat del legislatiu (PP de Francisco Camps i PSOE de Joan-Ignasi Pla) és clara: continuar flirtant en la ignomínia per interessos polítics espuris i estigmatitzar, malgrat els perjudicis que provoca i provocarà, la denominació acadèmica de «catalana» per a la llengua pròpia i genuïna del poble valencià.
El grup parlamentari l’Entesa (EUPV-Els Verds) de les Corts Valencianes, sis diputats, va votar en contra de la Reforma estatutària de 2006, que això l’honra, però no res pogué fer enfront del bipartit PP-PSOE, trenta-huit vots a favor. En arribar al Congrés espanyol, la Reforma fou aprovada per la piconadora bipartidista espanyola (PSOE-PP) amb la col·laboració de Coalición Canaria, dos-cents noranta-quatre vots. Aleshores era president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, del PSOE. Temps després ―fixeu-vos― el successor de Rodríguez Zapatero al capdavant del PSOE, Pedro Sánchez felicita el Nadal, en un vídeo desllavassat distribuït en xarxes, de la següent manera: «las felicites como las felicites [les festes de Nadal]: en catalán, en gallego, en eusquera, en valenciano, en español…». I fixeu-vos, que, en català i en valencià, com observem en els subtítols, es feliciten de la mateixa manera: Bones Festes!
Com diria l’Obèlix, el d’Astèrix: aquests romans (espanyols) estan ben grillats! Però contra els catalans, la seua cultura i la seua llengua, tot s’hi val; fer el burro si cal, com el va fer el ministre Urtasun a Alacant i el fa el president del govern espanyol en una felicitació nadalenca. És igual, el català ―siga al País Valencià, al Carxe, a les Illes o a la Franja― els importa un pito. Els del PSOE ―pels seus actes els coneixereu― fan la puta i la ramoneta d’ofici i ensarronen a pler. No són, òbviament, els males peces de PP i Vox, però si els deixes fer i/o no fer s’hi acosten. I qui s’arrima a ells ―ai qui se’ls arrima― o volen assemblar-s’hi acaben ben escaldats, empastifats de mala bava neoblavera i secessionista i abominant contra els tiberis de bon vivant de Puigdemont a Waterloo; o posats a fer-la de més grossa, penjant l’any de la COVID una banderota blavera gegant a l’Hospital Clínic de València que, suposadament, espantaria els coronavirus. Als virus no sé, però a mi em va deixar de pasta de moniato en veure-la.
Què us diré? El canvi, quan hi havia molt a canviar (legislatures IX i X de les Corts valencianes), no vingué i, doncs, atinguem-nos a les conseqüències. Les malvestats del PP ―vaja!― estaven en el guió (Zaplana, Olivas, Camps, Fabra, Mazón, ara el Juanfran…), les de Vox eren esperables. L’esperança mai no es perd, no hauríem de perdre-la, però a còpia d’encolomar l’epítet d’essencialista a tot aquell que no claudique amb el blaverisme de nova planta, no confie que Baldoví i la penya d’amics de la conga i de fans de la Chenoa recupere l’honor perdut. Compte! No tinc res a dir contra els dansaires de la conga, la de Jalisco o la d’onsevulla, com si els abelleix ballar el chotis, ni ―és clar!― contra la Chenoa; allà cadascú amb els seus gustos balladors i musicals. Ara bé, la imatge de la conga baldoviniana, acompanyada de la constància de les barbaritats executades per individus ―i indivídues― de tal pelatge conguero contra l’ensenyament del català i en català al País Valencià, no invita a desitjar que tornen, si més no, si no s’esmenen. El neoblaverisme de la utopia prescindible d’inspiració joanfrancescmiraniana té redargucions perilloses, que acaben per aixafar fins i tot les imprescindibles: les línies educatives que garantien l’ensenyament en i del català les engegaren a fer punyetes. Tanta crítica a la nació pura dels valencians, els Països Catalans, els atipà d’impureses, d’una sentor blavera tan fètida que els ha empès a liquidar el poc que sobrevisqué a l’ensarronada estatutària de 1982. Qui se senta al·ludit, li pregue que no s’irrite, que ―com aconsella Joan Fuster (Judicis finals, 1960)― irritar-se resulta antihigiènic.
Sí, ho admet, soc ―com etziben els contraris al savi de Sueca― un fusterià, profundament fusterià. A banda de les idees expressades en la seua obra assagística, de les quals, des de la meua llibertat de judici, puc o no puc estar-hi d’acord després de reflexionar-les, coincidisc en el país que a ell i a mi ens ha tocat viure, estimar i patir; i en la llengua d’aqueix país, que la vull gran, ufana i nacional, no empetitida, putuesitzada, regionalitzada i trista. I aquesta llengua es diu catalana, el catalanesc que deia el cronista Ramon Muntaner, i així ―per l’amor que li tinc, la parle, l’escric, la transmet, l’estudie, l’ensenye i l’estime― la vull.
«‘Llengua catalana’ ―i ‘literatura catalana’―: tant si es vol com si no es vol». Així Fuster sentenciava la superació dels prejudicis localistes que impedien un nom únic per a la llengua compartida que ningú discutia (Qüestió de noms, 1962). En els anys seixanta del segle passat, quan Fuster escrivia Qüestió de noms, Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, s’aconseguí, al País Valencià, «corregir les divisions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa» en el reconeixement de la nomenclatura precisa per a designar la llengua que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Bé, aparentment sí, fins que en els anys setanta l’espanyolisme més recalcitrant i reaccionari es disfressà de palleter per a impedir qualsevol mena de redreç lingüístic i nacional dels valencians. La història és ben sabuda i ometré ací ―el lector m’ho permetrà― que no entre en detalls. Al remat, l’esquerra ―la d’obediència espanyola― capitulà i vet ací que, de sobte, els valencians, oficialment, deixàrem de parlar català. I d’aleshores ençà que el País Valencià continue ofuscat sense solució de continuïtat en el debat inacabable de la identitat lingüística de la seua llengua pròpia. El català ―valencià― continuarà perdent parlants i mai no se li reconeixerà l’estatus que té el castellà, la llengua nacional espanyola; continuarà condemnat a la categoria de llengua prescindible, per a autòctons i nouvinguts; els seus parlants continuaran patint mil i una canallades per fer-lo servir i continuarà menystingut, folkloritzat, apoquit, insidiat i minimitzat per tiris i troians, que a Espanya i als espanyols, siguen d’esquerra o de dreta, el català tant se’ls en fot. El problema és que la infàmia s’encomana i arriba a ministres, presidents de govern, etc.
No conec ningú ―ningú!― al País Valencià que desconega que la llengua que col·loquialment anomena valencià és el català, fins i tot els més conspicus defensors del secessionisme lingüístic ho sabien i ho saben. A veure si és que no ho sabien el sonat del Bayarri, el pertorbat del Casp i el guillat de l’Adlert! La lectura d’El perill català (1931) de Bayarri ―ja ho constatava Fuster― és un libel que produeix l’efecte contrari pel qual fou concebut, fa catalanistes, entre altres a Fuster. I el Casp i l’Adlert de l’enveja ―a Fuster― feren doctrina i acabaren per inventar-se una llengua sense Fuster ni Estellés, en la qual imperar com a únics prínceps lletraferits. Ras i curt, prejudicis i esquires, poca-soltades i curolles grolleres, contra el mot català. El Casp ―vaig tenir oportunitat de parlar amb ell una vegada― i l’Adlert estaven com carabasses, però eren unes carabasses ressentides i perverses, que causaren molt de mal a persones dignes i honorables (Manuel Sanchis Guarner, Emili Beüt, Enric Soler i Godes). El dia de hui, no té cap lògica ―no cap!― fer el joc a tals fal·leres de campanar i convertir la gelosia de dos tarambanes contra els escriptors que els superaven en qualitat en una disputa glotonímica, perfectament resolta per la ciència filològica, però que ha derivat en una fricció política interminable que amenaça amb extingir lo catalanesc del solar valencià.
Els dubtes dels renaixencistes valencians en assumir el glotònim català, no per això negà la unitat de la «llengua compartida», que ells preferiren anomenar amb l’inexacte nom de llemosí. No tots, però. El poeta més rellevant de la Renaixença a València, Teodor Llorente, mai no dubtà de la naturalesa del «valencià». En carta de Llorente al músic Eduard López Chavarri (7 de setembre de 1908), escrivia: «Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que ‘hoy’ separan nuestra lengua de la catalana. ‘Literariamente’ no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad». A Llorente li repel·lia el valencià vulgaritzat, el valencià que prediquen, precisament, els que no el parlen ni el volen aprendre, el valencià sense depurar ni corregir, que en paraules de Llorente seria «el brut patois que parla avui el poble», la llengua «corrompuda i rebordonida com la trobaven en els llavis de la gent indocta, i bàrbarament castellanitzada en la ciutat [de València]» (pròleg a Llibret de versos, 1885).
Del mateix parer era el poeta Vicent Wenceslau Querol, company d’estudis i de vocació literària de Llorente, qui no dubtà a qualificar la seua producció poètica en català de Rimes catalanes, inclosa al seu llibre Rimas (1877). El crític tarragoní Josep Yxart comparà Querol amb Verdaguer i l’acceptà «no ya como poeta valenciano, sino como poeta catalán o de toda esta región catalano-provenzal» (La Vanguardia, novembre de 1889). Ara bé, a València, la València ciutat dels problemes onomàstics i ortogràfics, hi havia qui, des del llemosinisme nominal de la llengua, no arribà a comprendre que Vicent Wenceslau Querol triara el mot «català» per a anomenar les seues rimes. Constantí Llombart, a Los fills de la Morta-Viva (1879), escriu que «no sabem per què fundat motiu lo poeta nomenà catalanes» les «tres composicions llemosines» de les Rimas. Segons explica Llorente al pròleg de la segona edició de les Rimas (Madrid, 1891): «Catalanas las tituló, al incluirlas en su libro, y esta calificación ha parecido mal a los que repugnan dar dictado genérico de lengua catalana a la que comprende, como tronco común, las tres ramas: catalana propiamente dicha, valenciana y mallorquina». Encara hui hi ha a qui repugna el mot català i filòlegs de claveguera, alguns aixoplugats a l’AVL, que estan disposats a vendre l’ànima al diable per tal de pal·liar l’aversió contra Catalunya que els corroeix i mortifica. I així els tals mortificats coven una mala llet que vomiten de per vida. Vet ací, ras i curt, resumit el conflicte onomàstic valencià. Querol bé que ho superà des del principi. Pus li diu català, Déu li don glòria.
Al poeta mallorquí Josep Maria Llompart també li vingueren amb galindaines glotonímiques i secessionitzants. Ell, però, no es deixà ensarronar. A la finalització de la manifestació per l’autonomia de les Illes (Palma, 29 d’octubre de 1977), afirmà des de la tribuna d’oradors: «no tinguem por de donar a aquesta llengua nostra el nom amb què és coneguda i estudiada arreu del món: el de llengua catalana». Aleshores els festejadors de les glòries de l’ensaïmada i la sobrassada començaren a escridassar el poeta a crits de «mallorquí!, mallorquí!, mallorquí…!». Llompart, tanmateix, no s’apocà i la rauxa patriòtica sortí de la seua gola: «català!, català!, català…!» contestà amb orgull, fermesa i sense defallir fins que aconseguí fer callar la claca gonella (blavero a la mallorquina). L’exemple de Llompart tingué ressò i d’això que l’Estatut balear anomene català al català. Pus li diu català, Déu li don glòria.
Comptat i debatut, torne a acudir a Fuster (Aplec de Castelló de la Plana, 1982): «o ens reafirmem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble». Com a poble i com a llengua. O acceptem plenament el glotònim català, sense por, en tots els usos i contextos arreu del país o el català (valencià) serà exterminat. De valencians a seques, incloses la denominació lingüística particularista, el corònim bufonesc i la senyera sollada de blau, l’únic futur que s’albira és la decrepitud continuada fins a la desaparició. És el que pretenen els troglodites pijos i ventorreros del PP i els males bèsties de Vox, però també, a la seua manera, l’esquerra a l’espanyola de fariseus desclassats arrepapats a les institucions, als quals els és igual col que bleda la sort del català. Abominen del català i, doncs, que Déu no els done glòria.
