“Com podeu entendre’m vosaltres, si vaig viure fa vint-i-cinc o trenta segles. Tal volta sabeu llatí?
Però aleshores pense que no, que no té res a veure amb estar mort. No és la mort allò que ens permet entendre’ns, sinó la poesia.”
Lavinia, Ursula K. Le Guin
En el moment just que arribaren els primers estudiants provinents de l’ESO a la Universitat de València, quan encara es barrejaven amb aquells que havien estudiat el BUP i el COU, és sabut que els professors de la facultat de Filologia Catalana havien d’ampliar amb fotocòpies extra els coneixements dels nouvinguts, als quals amb la reforma LOGSE se’ls havia privat de cursar l’assignatura de Literatura Catalana en els instituts i, consegüentment, aquesta va desaparèixer també com a puntuable en la Selectivitat. Amb un paral·lelisme màgic, es reduïren també a la mínima expressió les referències a la Sociolingüística, i no se sap si per motivació política o per ocultar-lo, també han desaparegut dels llibres de text els escrits i el nom del primer investigador, el valencià i ara universal Lluís Vicent Aracil. Siga per una cosa, per una altra o millor per les dues i algunes més alhora, ens trobem, diria jo, en punt de partida empastifat políticament i des d’on encara no sabem si podrem algun dia atalaiar un final normalitzador i feliç per al català en els territoris que conformen els Països Catalans, on ha de ser l’idioma propi i majoritari.
Una vegada establert l’Ensenyament Secundari Obligatori, al professorat de valencià se’ns fan arribar de forma periòdica un grapat de llibres nous de trinca i fets ex professo per als estudiants d’entre 12 i 18 anys. La major part d’aquestes publicacions (diria que un 98%, per als qui els agraden les estadístiques) van a parar sense més mirament als prestatges dels departaments de Valencià (això, els instituts que mantenen els departaments, i no els han reconvertit en aules de PDC o semblant). Vull dir que les editorials es dediquen a publicar llibres que són escrits pels mateixos profes de valencià per tal que s’adeqüen a la capacitat lectora i de comprensió dels alumnes de l’educació secundària actual. Aquestes noves creences sobre la intel·ligència i genialitat dels nous joves, que ni de lluny estan demostrades, provoquen que alguns professors dedicats i unes editorials preocupades es posen a la faena: fer llibres xorra que intenten enganxar nous lectors de xorrades i multiplicar vendes.
D’autors o títols llegits pels alumnes i explicats pels professors del nostre BUP i COU molts recordareu a Manuel de Pedrolo, i el seu Mecanoscrit del segon origen; o a la Mila i el pastor de Solitud, de Caterina Albert i Paradís; o també la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor; per descomptat, Els fruits saborosos, de Josep Carner, i, un descobriment genial per als adolescents, les avantguardes de Joan Salvat Papasseit al Poema de la rosa als llavis. I llàstima, si heu cursat el vostre ensenyament secundari obligatori fa menys temps, no us sonarà res de res el que acabeu de llegir. I sí, és per a plorar. Qui reconeix què és la literatura sap que no tot ho és. No tota paraula escrita i enquadernada segueix els cànons literaris que la faran transcendent al temps. Una paraula literària és aquella que ens pregunta íntimament i deixa la resposta titil·lant enmig del caos. Els llibres que sí contenen literatura ens obriran en canal, per després de fer-nos descobrir el que som per dins, deixar-nos embastats per poder retornar sempre que ho necessitem. I clar. Això ens revela veritats i ens fa rebels. No convé als sistemes educatius, formadors dels nous éssers treballadors.
Cada començament de curs, en les primeres reunions dels departaments de Valencià dels instituts del nostre país, ressona i ressona la mateixa pregunta, quasi retòrica, d’aquelles que es responen amb un llarg silenci pensatiu i pesarós. Una pregunta arrossegada surt de la profe més jove del departament: quins llibres de lectura posem enguany?, i el fet produeix un uff coral que baixa les mirades i fa rodar els caps. El sol fet d’haver-nos de plantejar eixa pregunta cada any deixa al descobert problemes en els fonaments:
En primera posició, tenim el nul interés de la Conselleria d’Educació en la planificació del currículum de l’assignatura de Català –mal anomenada Valencià per la Conselleria d’Educació–. És tan sabut, assumit i interioritzat aquest nul interés pel Valencià que practica la Conselleria, com també ho és el nul interés que tenen els sindicats majoritaris en impedir-ho. Mai s’hagueren imaginat els creadors del problema del nom de la llengua que els funcionés tan bé i arribés tan lluny. Si l’assignatura a impartir porta per nom Valencià: llengua i literatura, queda clar que cal explicar literatura, però valenciana? També està establert que cada nivell educatiu té assignats uns moviments literaris dins d’un moment històric concret. Per tant, és obvi deduir que cada nivell tindrà com a referent unes obres literàries per poder extreure’n les característiques pròpies del període concret: la teoria del moviment literari unida a la pràctica de l’obra literària. I allò que hauria de ser una simple connexió entre període i obres en la confecció del currículum de l’ESO -allò que cada alumne ha d’estudiar i allò que no–, una relació clara, coherent i unificada de les obres que s’haurien d’estudiar en cada curs en tot el territori lingüístic, resulta impossible. El pastitx mental que han inculcat i el secessionisme lingüístic que ells1 mateixos han creat els impedeix que obres escrites per autors del Principat o de les Illes siguen llegides per alumnes que estudien “valencià”. I clar, haver d’estudiar el modernisme, el noucentisme o les avantguardes es complica bastant. Així que, millor que al País Valencià els alumnes no passen més enllà dels autors del segle XV, i perquè no poden negar que Joanot i Ausiàs eren gandians. Per a tal fi, no bandegen recursos: s’inventen un període anomenat Decadència, i creen així un buit literari més que oportú fins a la Renaixença valenciana… Si no és així, que passe la inspecció educativa pels centres i ens ho explique.
El segon punt problemàtic és el cansament dels professionals de l’ensenyament del català, que suporten el pes de les decisions polítiques des del moment que Broseta i Abril Martorell van signar l’Estatut Valencià de la transició, i la nul·la correcció feta en el nou Estatut del pacte del Botànic. Són les esquenes o les espatlles dels docents les que han de superar els atacs que els venen de totes bandes, i inventar-se i reinventar-se dia a dia per veure com dimonis expliquen això dels moviments literaris sense literatura. Creieu-me, és una basarda constant la que els entra als professors quan han d’explicar la literatura catalana als alumnes de l’ESO fent servir sols fragments d’obres que han estat brutalment adaptades a la variant diacrònica actual i a la variant diatòpica valenciana2. Aquests trossos esquarterats, que apareixen als llibres de text escampats aleatòriament en els diferents temes i sense un ordre establert, a més estan acompanyats d’unes qüestions per mesurar la comprensió lectora que pregunten pel color de la roba que porta el protagonista i si el gelat era de fresa o de vainilla.
Per tant, llegim llibrets dels quals podem extraure allò que no és literatura, els títols dels quals sí que els sonaran a aquells que hagen estudiat en l’època ESO: Menjaré bollicaos per tu, Fi de culs a Mallorca, El dia dels influencers vivents i el meu preferit: L’assassinat de la professora de llengua (almenys el títol no diu de quina llengua). Diguem adeu – i tant de bo fos d’una vegada per totes – a aquesta conxorxa anihiladora de futures ments literàries i perpetrada per aquells que ens manipulen i ens venen literatura esbiaixada: consellers i conselleres, editorials d’anar per casa i un grapat d’escriptors/professors que, com a bolets, trauen el cap cada tardor.
Encara no hem fet cas a Raimon quan ens advertia: Prou, jo dic prou, diguem prou!
1 Ells fa referencia a tots i cadascun dels polítics que han passat per la Generalitat Valenciana, de qualsevol Conselleria i en qualsevol categoria pública, des de la signatura de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1982, derogat per la signatura del Nou Estatut d’Autonomia de l’any 2006, inclosos els signants d’aquests documents, i fins al dia de hui, i que no han sabut o volgut crear una unitat lingüística, ja no dic territorial, del català, ans al contrari.
2 Aquesta variant és la que l’adaptador/a de torn tinga a bé establir. És a dir, si per a ell/a la paraula més valenciana per adaptar la forma per a ell/a més catalana que li transmet sensorialment el verb remugar és bonegar, adaptarà el text amb aquest verb i no tindrà en compte el verb mormolar.
1
