Ho diu la dita que tots coneixem: “Quan el mal ve d’Almansa”… I és que el mal no ha deixat mai de vindre d’Almansa, és que el decret de Nova Planta continua interioritzat i bategant en el cap dels nostres polítics i el d’aquells que des de Madrid ens governen.
És fàcil enganyar-nos, confondre és també una arma, és fàcil deixar-se dur per disputes fictícies, tirar llenya a un foc que no enllumena però crema, canviar accents de posició o voler modificar normatives. Podíem arribar a pensar en un fals raonament, que no els van bé les enquestes després de dos anys, o que la inadmissible gestió de la Dana, abans i després de produir-se, amb les irreparables conseqüències humanes i materials de la desfeta, hagen forçat a ressuscitar fantasmes. Vull dir que podíem creure que aquestes agressions a la llengua i les institucions siguen una resposta simple a un mal càlcul, o una mala tendència en intenció de vot. Es podia pensar que la dreta i l’extrema dreta, que als meus ulls s’assemblen com una capa de ceba a la que té davall, hagen tirat mà de les armes clàssiques, les que alimenten la ignorància, i hagen tret el ja recurrent tema del catalanisme per despertar a la por i al vot als seus simpatitzants i afiliats. Han tornat a lligar el cadàver del Cid al cavall i l’han llençat contra les tropes enemigues, les de sempre, les nostres, que tenim sovint la vista confosa pel fum i el personalisme. El cas és que sol funcionar bé aquest remei a l’hora d’enganyar a uns, confondre a altres, marejar-nos a la majoria i desviar l’atenció dels temes realment importants. Ens deixen sense recolzament, subvencions, concursos, revistes o contractes, s’inventen referèndums per anul·lar el valencià en les escoles, fan d’Alacant ciutat castellanoparlant, o tantes altres coses vergonyoses.
Són nombroses les raons, començant pel respecte al compliment de la norma estatutària, que fan injustificable l’atac contra la nostra cultura, les nostres institucions acadèmiques i el desenvolupament de la Llei d’Ús i Promoció del Valencià. Els atacs frontals contra docents, escriptors, o la totalitat dels usuaris de l’idioma, no són una conseqüència de l’evident mal moment que travessen, o de les previsions a futur, tot és una línia clarament traçada per deixar a nivell anecdòtic i inoperatiu la nostra llengua.
No entraré en aquest text a citar els nombrosos motius i arguments que altres escriptors/es han exposat raonadament i amb encert en defensa de la coherència de l’actual model lingüístic, ja fermament arrelat i reconegut en el territori i en l’ensenyament. No entraré tampoc a comentar les idees i raons d’altres escriptors i formacions que fomenten el secessionisme, sent, o sense ser conscients, del parany que els alimenta i que es promou des de l’àmbit políticament interessat dels nostres governants.
Són molts els que diuen que aquest debat, intencionadament obert, que s’ha generat amb el famós canvi de posició de l’accent en la nomenclatura del Cap i Casal, i tot l’intent que estem veient de canviar la Normativa lingüística i acabar amb l’AVL, no responen a una demanda de la ciutadania, ni a cap problema que afecte als problemes reals i diaris de la població. Pot ser que efectivament, a la gran majoria del nostre veïnat, no li importe gens la controvèrsia i que no sàpia de què estan parlant-li, i que tampoc vulga saber-ho. No són conscients de la importància del problema i de perdre les petites i les grans batalles. És la indiferència a la qual ens porta el món manipulat que vivim, amb l’excusa i la comoditat de presses, falses prioritats i urgències, i incomptables trampes on distreure l’atenció. És un altre assumpte, vitalment massa extens, per a concretar en un article.
Personalment m’agrada creure que moltes més persones de les que es pot pensar sí que ho són. M’agrada creure en el grandíssim treball que s’ha fet des de l’àmbit social, cultural i acadèmic, i en l’espenta personal de tants de nosaltres des de molts anys enrere. No hi ha res perdut, encara que en moments de pessimisme algú puga pensar el contrari.
La finalitat del meu comentari és denunciar aquesta agressió cultural que es porta a cap des de casa, des de la mateixa Generalitat i amb el beneplàcit afegit del govern central totalment conscient de l’escomesa. Vull, malgrat l’evidència de la mala intenció amb que actuen, recordar al lector que no es confonga amb mentides i frases fetes, que no es confonga ni es crega la falsa defensa de la identitat valenciana. Divideix i venceràs, la idea és ben antiga i continua present, perquè fomenta la debilitat. La llengua, les arrels, la memòria, mantindre els costums, és cada vegada més complex, és fàcil sentir-se estranger en la pròpia terra. És un repte diari no deixar-nos morir com a poble i saber acoblar-nos a les realitats que ens toca viure, pot ser la més trista, és la reiterada constatació d’aquest pensament caïnià que acabarà convertir-nos finalment en una sucursal del centralisme si ens deixem convèncer o dur per la peresa. No ho faran altres, ho hem de fer nosaltres, hem de defensar el que és de tots i és nostre.
L’objectiu del text que ara escric és col·laborar amb Diari La Veu, així com ho han fet i ho faran altres companys i companyes, per posar un poc de trellat en aquest absurd, a oposar-me des de l’opinió i des de la lletra que volen abolir, a aquest nou i repetit intent d’ofegar-nos. Col·laborar i agrair públicament l’oportunitat de fer-ho.
Ens estimem la nostra cultura. Molts de nosaltres lluitem per ella tots els dies. I seguirem lluitant tots els dies. Fet està l’article i, per favor, que passe el/la següent.
