La ciutat de València s’havia convertit, una altra volta, en un gran escenari de farsa. Les muralles antigues —les mateixes que havien brillat quan el poble descobrí la veritat del dinar interminable al Cascorro— semblaven ara sospirar, cansades de tant d’esperpent.
Aquell matí, les pantalles gegants anunciaven solemnement:
“ACTE HISTÒRIC D’INVESTIDURA. PERIS TORDA, L’HOME DEL CONSENS.”
El gos sense nom va bufar pel nas. Mamik, el viatger del temps, va alçar una cella. Feia mil·lennis que no llegia un títol tan fraudulent, i això que havia vist de tot.
L’escena al Parlament
En el gran hemicicle, convertit de sobte en cabaret il·luminat com un temple kitsch, Peris Torda entrà caminant més recte que un obelisc, però amb el mateix tremolor que tenia un sacerdot quan els invisibles d’Egipte li parlaven al clatell. Sonava pels altaveus una cançó de Rosalía a tota castanya. Al seu costat, com una ombra allargada i fosca, desfilava la bancada més extrema, que el guiava amb la mateixa gràcia amb què un ventríloc fa moure un ninot.
El públic —diputats, assessors, turistes que s’havien colat pensant que era un musical— van començar a riure quan el nou president intentà fer un discurs solemne sobre la virtut, la honestedat i “l’home íntegre que és Malson”. La paraula “virtuós” li eixia de la boca com un mos que no sabia empassar-se.
—Malson—va dir— ha estat un referent. Un exemple. Un home… un home…
El pinganillo li xiuxiuejava instruccions. Però ell, pobre mortal atrapat entre ordres contràries i interferències, ho rematà així:
—…un home… ínfimo, vull dir íntegro, vull dir… ínclito… vull dir…PIXCA, ai!…
Les paraules ressonaren rebotant amb un eco sobrenatural i, en eixe moment, es miraren uns a altres i esclataren en rialles. Una diputada hagué de ventar-se amb les carpetes. Una turista es va ofegar amb l’aigua que bevia. Fins i tot, els uixers van lluitar uns segons per no riure, però el múscul facial els traïa. Mamik, observant-ho tot des de la tribuna, recordà quan els invisibles d’Egipte obligaven els seus faraons titella a proclamar que “els deserts eren verds i plens de flors” mentre darrere d’ells, fabricaven les seues màquines infernals i feien treballar al poble construint enormes piràmides on amagar-les. La història, sempre en bucle.
La veu de les víctimes
A l’exterior, el poble no estava per humor. La plaça del Congrés s’havia omplit de familiars de les víctimes de la DANA. Portaven cartells, flautes, megàfons i una dignitat més forta que els murs antics de la ciutat.
Mentre les càmeres rodaven. Les xarxes bullien i les víctimes parlaven amb una claredat que ni totes les piràmides ni totes les muralles podien silenciar. De sobte, allà on queien les llàgrimes la terra anava obrint-se i la ciutat, a poc a poc, anava partint-se en dos, quan la sessió estava a punt d’acabar, tota la ciutat estava dividida, un gran esquerda serpentejava pels carrers com una ferida viva. La gent, paralitzada, mirava com les façanes s’inclinaven lentament, com si la ciutat respirara amb dificultat. D’entre les dues meitats, una llum blavosa començà a brollar, tremolosa, com un pols que despertara. Les llàgrimes que encara queien s’arremolinaven en l’aire, atretes per aquella claror, i, en tocar-la, vibraven com si tingueren veu pròpia. Algú va murmurar que la ciutat no s’estava trencant, s’estava revelant.
L’instant de la revelació
Dins de la càmera tot continuava. I en aquell instant final de la sessió, quan ja ningú escoltava el que es deia sinó els murmuris del que passava fora, el nou president eixia de les Corts, envoltat de càmeres, assessors i la pesada ombra dels que li marcaven el pas, mirà cap als carrers i va veure allò impossible: l’esquerda seguia avançant, lenta però imparable, com si volguera arribar fins a ell. Mamik s’acostà. El gos sense nom s’assegué a mig metre, vigilant com un guardià del Nil. Peris Torda, encara amb el somriure de qui creu dominar la situació, en veure aquella figura de túnica de sorra, va confondre’l amb un figurant d’algun acte folklòric. Somrigué, fals.
—Bon dia, bon home. Hui és un dia històric.
Mamik no contestà. Només va alçar la mà i li va tocar el front. La llum —aquella llum antiga que ja havia fet confessar al president Malson— va travessar-lo amb la suavitat d’un riu, però amb la força d’un terratrèmol que feia tremolar fins i tot les vores de l’esquerda que havia dividit València en dues parts, que es separaven fins a un moment que feia difícil veure les cares d’aquells que s’havien quedat a l’altra banda.
Peris Torda va parpellejar. Va obrir la boca. I començà a parlar.
—Malson… —esbufegà— no és cap home virtuós. I jo no volia investir-me. I m’han obligat a dir …. i… jo només volia ser president unes hores i fer-me la foto! Ni això! Jo… jo només volia sopar tranquil esta nit!
El silenci fou absolut. Un assessor es desmaià. Un diputat va deixar caure el mòbil.
L’esquerda, com si escoltara, s’aturà i amb la mateixa velocitat que s’obria es començaren a tancar-se. El gos, satisfet, va fer “guau” amb un orgull ancestral.
—A més… —continuà Peris Torda, esgarrifat pel tot el que estava passant, com posseït per una veritat que arrossegava segles—. Es mereixen eleccions. I dimissions. I res d’això que estem fent té sentit.
La plaça esclatà en aplaudiments. La llum es dissolgué. Ell s’assegué al terra, derrotat però alleujat, com si per fi poguera respirar. Les vores de l’esquerda es tancaren del tot, com cicatritzant. La ciutat, agraïda, recomponia el seu pols.
El missatge a les muralles
Aquella nit, les muralles antigues, que lluïen esplèndides rodejant de nou tota la ciutat, tornaren a encendre’s. Cap mà humana ho va fer. Cap decret ho va ordenar. La ciutat, simplement, parlava. Amb foc daurat entre les Torres de Serrans i el Portal Nou, es podia llegir:
“Cap investidura pot tapar la veritat. El poble que riu, plora i lluita, venç.”
Mamik i el gos s’assegueren a l’ampit del riu a mirar el missatge. I el viatger del temps, amb aquella serenitat que naix de qui ha vist caure imperis, murmurà:
—No hi ha dominació que aguante l’humor, la memòria i la dignitat d’un poble, encara que, a vegades, fa falta temps.
El vent de ponent tornà a bufar. Les ombres es dissolgueren. La ciutat, una vegada més, havia despertat.
El vent de ponent tornà a bufar. Les ombres es dissolgueren. La ciutat, una vegada més, havia despertat.
