Fa unes setmanes, vaig anar a comprar al mercat Rojas Clemente de València, em vaig parar just a la parada ecològica que hi ha per comprar fruita i verdures i un xicot em va oferir un fullet on s’explicava -i ell mateix m’ho deia de viva veu-, que era un «bo de comerç» per tal de fomentar el comerç local al Cap i casal, iniciativa de l’Ajuntament de València i la Cambra de Comerç. En el fullet s’explicava, únicament i exclusivament en castellà/espanyol, tota la informació, amb l’objectiu de dinamitzar l’activitat econòmica de València i fer costat al petit comerç de part de la «ciutadania».
Quan vaig veure que estava només escrit en castellà, li’l vaig tornar al jove comercial o funcionari de l’Ajuntament i li’l vaig demanar en valencià. Em va respondre que només estava en castellà i li vaig preguntar que per què no estava en valencià que és la llengua pròpia, oficial i històrica de València i de tot el País Valencià? El jove -funcionari o comercial- em va dir que potser l’havien fet en castellà perquè podia haver-hi algú, client o botiguer, que no entengués el valencià… Li vaig replicar que segur que també hi havia algú que no entenia el castellà… Vaig girar el full informatiu del bo de comerç, per l’altra estava completament en blanc, li ho vaig fer notar i li vaig indicar que tant que parlen i s’omplin la boca, retòricament, de «bilingüismo», inclús «constitucionalment», de «respeto», «promoción» i «especial protección», podrien no faltar a la sensibilitat i el respecte a la gent valencianoparlant, que habitem la ciutat de València, hàgem nascut a València o a altres llocs… El jove del fullet em va reconèixer que era un argument contundent, que no podia oposar-se a la meua proposta, molt més respectuosa amb les lleis «en vigor» i amb la realitat de la ciutat de València i que podien haver fet el full informatiu tant en valencià com en castellà… Li vaig dir que ho comuniqués als responsables de l’Ajuntament i de la Cambra de Comerç de València que havien decidit invisibilitzar el valencià i fomentar només el castellà perquè no tornaren a faltar-nos al respecte i maltractar-nos a tots els valencianoparlants; perquè mostrava una enorme desídia i un enorme menyspreu per la llengua de la valenciana gent… No sé si ho ha fet o no. Per si de cas, escric aquestes lletres de denúncia, de protesta civil i de reivindicació en defensa del valencià. No entenc per què l’Ajuntament de València i la Cambra de Comerç fan aquestes coses, un full propagandístic només en castellà.
Abans d’escriure aquesta nota he telefonat al número que consta al full informatiu del bo de comerç, per preguntar per què van fer els fulls informatius només en castellà i no en valencià. La persona que estava a l’altra banda de telèfon, m’informa que la web del bo de comerç per inscriure’s està tant en castellà com en valencià… D’acord, però no entenc per què no han fet els fulls informatius que reparteixen pels mercats i les tendes de València en valencià… Ella em diu que ho preguntarà i que no ho sap tampoc, i afirma que per a fer la publicitat, la Cambra de Comerç de València o l’Ajuntament, ho hagueren pogut fer en valencià o en les dues llengües… No obstant això, la realitat és que, només i exclusivament, s’ha fet en castellà i no en valencià, mostrant la nul·la sensibilitat i manca de respecte per la promoció i l’augment de l’ús social de la llengua oficial i pròpia del nostre País Valencià (com canta Pep Gimeno el Botifarra, ara que l’extrema dreta de Xàtiva el rebutja per cantar en valencià, que als del PP i Vox no els agrada perquè el voldrien aniquilat). No em queda clar, en la conversa telefònica, si els responsables de fer el full només en castellà són els la Cambra de Comerç o els l’Ajuntament de València. En qualsevol cas, «tanto monta, monta tanto»…
L’actual alcaldessa de València, María José Català, té uns antecedents «foscos» pel que fa a la defensa de la seua «llengua materna», que és la pròpia d’una gran majoria dels valencians. Quan era alcaldessa de Torrent, en un míting del seu propi partit, PP, ara col·ligat amb Vox, va intervenir, en aquell congrés del PP, després que un delegat fos escridassat per parlar en valencià, ella, va advertir que la perdonaren si en parlar -per descomptat, en castellà- deia alguna cosa en valencià, perquè -va dir- tenia «el defecto» de parlar sovint en valencià; un amic meu i professor de filosofia, molt benvolent i bonhomiós, en parlar d’aquest afer, em va dir que ell no ho veia com jo, el d’un enorme autoodi en avergonyir-se de parlar, en públic, en la llengua pròpia del País Valencià i “seua”; ell deia afirmava que Català era molt jove, que notava un matís d’ironia, de ‘crítica’ al seu propi partit, que era una manera per ‘argumentar’ davant els que havien escridassat i xiulat a un company seu per parlar en valencià… Jo insistia, que la seua versió era “massa ingènua”, insistia en la meua interpretació, d’autoodi, menyspreu, vergonya, culpable, minoria d’edat, incapacitat o nul·la voluntat per afirmar en valencià, manca de voluntat política i personal per normalitzar la llibertat de tria lingüística per la llengua del poble valencià més oprimida, vulnerada, silenciada i invisibilitzada per les institucions i per la majoria de partits polítics i els seus dirigents tan castellanistes i tan poc valencians…, tot i que l’alegraria d’equivocar-me i que ell tingués més raó. En aquest debat cordial, quedàrem en taules; cadascú va exposar els seus arguments, des de la seua pròpia cosmovisió i la realitat és la que és… No sé si l’alcaldessa de València o el regidor corresponent dels afers de comerç són ambdós els responsables d’aquest «oblit», «descuit», afany d’invisibilitzar la llengua pròpia, oficial i històrica de la valenciana gent amb el «bo de comerç»…
Aquests afers, de tractar d’apartar el valencià de la vida quotidiana de les tendes, mercats, etcètera vulnera els drets fonamentals de la gent que habita la nostra ciutat de València i som valencianoparlants que volem una llengua vida que tinga presència constant en l’escenari públic… Si es dona l’esquena a la llengua dels valencians, com avisava, el professor Manuel Sanchis Guarner, no només és una manca de respecte cap a les persones valencianoparlants, és també un entrebanc perquè els «nous-valencians» que han vingut a viure a València, d’altres països, puguen incorporar-se, aprendre la llengua dels valencians i fer-la seua, en parlar-la i escriure-la, d’usar-la… Per cert, en la parada ecològica, de Rojas Clemente, pots parlar sempre en valencià, inclús amb els botiguers que són d’origen forà, els parle sempre en valencià i m’ho agraeixen perquè així l’aprenen; si en compte de ser només uns quants els que parlem sempre en valencià, fórem una massa crítica molt més gran, en uns pocs anys, aconseguiríem que aquests nou vinguts s’expressaren també en valencià. És el que hem de fer si no volem que parlar en valencià a València siga una cosa del passat…
Ara que venen les eleccions, haurem de votar aquells partits que defensen, promocionen, respecten i protegeixen -de veritat i sense excuses ni subterfugis-, la llengua dels valencians. Hi ha qui parla molt d’«inclusivitat», però, en realitat, exclou el valencià en la vida de les administracions i de la vida quotidiana (treball, escola, sanitat, carrer, rètols, tendes, mercats, valencianització del propi nom…). Haurem de pensar en la llengua, en els nostres drets socials, habitatge, sanitat i educació pública, de qualitat i en valencià, en aquells que volen destruir les pensions, privatitzar-ho tot per tornar-ho tot mercaderia i profit al servei del capital «dels seus», sense cap consideració pel «bé comú»… recordem que el valencià és un dels nostres béns comuns més preuats. No podem deixar-lo perdre, perquè com la salut, quan la perdem, no la podem recobrar; perquè la llengua és portadora de cultura, d’identitat (que és múltiple!), d’història, de passat, de present i de futur. Només als qui no els importa que el valencià tinga futur i siga una de Les llengües de demà, el títol del darrer llibre de Toni Mollà, Bromera, 2026, es pot permetre invisibilitzar el valencià; en aquest llibre, Mollà fa un crit d’alerta argumentatiu per la presència del nostre català a l’avantguarda de les noves tecnologies, com a forma de salvar el nostre valencià/català, el català de totes; em sembla molt bé, té raó i les explica; però, no només cal la presència del valencià a l’esfera tecnològica, també en la vida quotidiana, en el mercat, en l’escola, en els carrers, en els patis de l’escola, en les oficines, en els tallers, en els hospitals, com ens conta, magistralment, Purificació Mascarell a Borumballes (Periscopi, 2026) mentre ens narra el seu embaràs abans de nàixer Purixi, la seua filla amb Paco Cerdà. Una novel·la que és un batec de vida, que relliga generacions de passat i del present per encoratjar el valencià i fer-lo viable en transmetre’l als nou vinguts per naixença … Perquè si no, l’entropia (Gerard Forest) ens durà a una degradació cognitiva caòtica i inexorable dels que arraconen el valencià/català per tal d’invisibilitzar-lo i reduir-lo a una llengua folklòrica, localista, «de poble», un patois subordinat a les altres llengües supremacistes i amb estat propi, que tenen tots els recursos de les administracions, els mitjans de comunicació, del capital i d’aquells colonitzats que abandonen la nostra pròpia llengua per passar-se’n a les mal anomenades «cosmopolites», que tenen garantida la seua supervivència…
Mentrestant, la nostra llengua, oprimida, per banda dels que l’haurien de promoure i visibilitzar, permanentment, dis-li valencià (o català), només ens té a nosaltres, els que parlem en valencià sempre, també aquells que no són hostils i s’obrin a voler aprendre’l (que són molts més dels que ens penseu), ja que som el capital cultural sense defallença, sense rendir-se a una globalització capitalista que decreta quines llengües poden tenir futur (per viure!) i quines han de morir, en realitat, ser assassinades, devorades per l’odi de lleons famolencs, com feien els romans davant de l’amfiteatre del circ dels gladiadors de Roma; mentre mantinguem el pols de la llengua bategant, tot i que ho tenim fotut, el valencià tindrà futur i persistirà contra els seus indignes enterradors… Només cal més suport institucional, decisió social, determinació personal i voluntat col·lectiva, com a pobre poble valencià, tan desemparat… Els que aspiren a ser els representants, diputats i diputades, de la valenciana gent al parlament espanyol, han de «seduir-nos» i convèncer-nos, parlant en la llengua del País Valencià i fent costat als editors, associacions i mitjans en valencià… Aquells que arraconen, menyspreen i invisibilitzen el valencià (i voldrien que no existís el gran cantant de Xàtiva i portador de llengua i cultura, com Pep El Botifarra, Feliu Ventura, Raimon…), no els hauria de votar ni déu.
