Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, en una entrevista a Onda Cero, en què reiterava l’aposta del govern espanyol per aconseguir el reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la Unió Europea, ha desfermat una curiosa reacció de Carlos Mazón. Desmarcant-se de la posició oficial del seu partit -que s’oposa a aquest reconeixement oficial-, no sols no s’hi ha oposat, sinó que ha exigit que també s’incloga el valencià -com a llengua separada del català- en aquesta demanda.
Certament, aquesta demanda pot resultar xocant, provinent d’un govern que s’ha dedicat a arraconar el valencià de forma sistemàtica, des de l’intent d’ofec econòmic a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins a l’arraconament del valencià en l’educació, amb la Llei Rovira, passant per la pràctica desaparició de la llengua pròpia en les comunicacions dels membres del Govern. De fet, aquesta és una de les rares vegades que Mazón ha parlat en valencià en públic.
És cert que Albares li deixa en safata a Mazón poder-se fer l’indignat quan, durant l’entrevista a Onda Cero li pregunten per què el valencià no està inclòs a la llista de llengües proposades i enlloc de respondre l’opció més lògica -que sí que ho està-, es limita a un lacònic “aquesta és la proposta”, sense donar més explicacions.
Però encara que Mazón -també González Pons– sàpiga el motiu pel qual el valencià no es troba diferenciat en la llista d’idiomes dels quals es demana l’oficialitat a la UE -l’altra de les rares ocasions que va parlar en valencià en públic va ser en una reunió amb empresaris catalans, sense que llavors pareguera que hi havia cap problema de comunicació- s’ha aferrat a la lletra de la declaració per tal d’obviar el contingut. I no és la primera volta que un President valencià fa açò i no sempre els ha eixit bé.
El referent de Camps el 2004
Retrocedim ara a l’any 2004. La Unió Europea ha d’aprovar la seua constitució. El llavors president José Luis Rodríguez Zapatero promet un referèndum a l’estat espanyol i cal traduir el text per tal de difondre’l. Malgrat que la primera intenció és fer-ho sols al castellà, els governs català i basc protesten i finalment es decideix traduir-la a aquests dos idiomes i també el gallec, que són els tres que tenen un estatus d’oficialitat en alguna autonomia.
En una seqüència d’esdeveniments clavada a l’actual, llavors, i només llavors, el govern valencià, en aquell moment presidit per Francisco Camps, exigeix la traducció de la proposta de constitució europea al “valencià”.
La indignació i arguments de Camps d’aquell moment són també pràcticament calcats als que hui fa servir Mazón, amb referències a uns Països Catalans que ningú més ha anomenat i a una riquesa cultural que ningú ha posat en dubte. Davant els dubtes del govern Zapatero, Camps s’avança i publica la seua pròpia traducció del text constitucional i l’envia a Madrid per tal que puga ser remés a les autoritats europees. Davant l’existència de dos textos en la mateixa llengua, la Generalitat catalana retira la seua versió i assumeix com a pròpia la varietat valenciana. Finalment, Zapatero va presentar a Europa una única versió en valencià/català, adduint que eren “idèntiques”. En lloc de “seva” s’hi llegia “seua” i enlloc de drets de nens i nenes”, “drets de xiquets i xiquetes”, que són també les expressions més comunes a la majoria de les comarques del sud i l’oest de Catalunya.
Malgrat que finalment la seua versió és la que va ser la declarada oficial, la solució no va agradar al govern valencià, que va mostrar públicament el seu desacord amb la mesura.
La història, de fet, no va acabar ací. Després de rebre totes les traduccions, el Consell d’Europa va emetre un comunicat oficial on explicava que havia rebut totes les versions, inclosa una “en la llengua denominada ‘valencià’ al País Valencià i ‘català’, a Catalunya”.
