Fa dues setmanes em vaig despatxar a pler contra aquells que perverteixen la meua, la nostra ―dels alacantins― «alacantinitat» i d’això la meua ràbia, expressada, no exempta de justificació, en una filípica contra els autors de tan aberrant desficaci contra la ciutat que devien servir i honrar [https://www.diarilaveu.cat/llengua/alacant-infamada-i-defecada-595402/]. L’Ajuntament d’Alacant (26 de juny de 2025), contra la ciència i la decència, aprovà ―les dretes extremes PP i Vox― una declaració institucional perquè la ciutat deixe de ser considerada valencianoparlant. Ja posats, podrien votar, amb un sapastre regint l’alcaldia, que la terra és plana, que el canvi climàtic és una parida de progres, que Mazón és un guapetón o qualsevol altra estupidesa semblant. Vaja! Estúpids són i estupideses aprovaran. Eixos individus ―i indivídues― que han fet del destarifo virtut, han estat criats, catequitzats i/o ensinistrats sense capacitat de rectificació en una concepció identitària i/o ideològica d’arrels carpetovetòniques que prescindeix a dretcient del component lingüístic del ser alacantí i, doncs, l’obvien, el silencien i el menystenen, amb franquisme o sense. N’hi ha a la dreta política i també ―ai llas!― a l’esquerra, que com diu eixa frase atribuïda a Josep Pla, «el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres». I sí, a Alacant i al País Valencià en el seu conjunt, l’espanyolitat exigida a hòsties s’ha imposat en la massa social resident, primer a l’elit després al poble, fins a l’extrem de fer-la desertar de llur història, cultura i llengua pròpies; de fer-la apostatar de la identitat ancestral per abraçar mesquinament la de Castella-Espanya de manera malaltissa.
A Alacant especialment, l’espanyolisme destrellatat ha anat ensenyorint-se de les consciències des que la ciutat descobrí que l’havien elevada a la categoria de capital de província de l’estat-nació Espanya sorgit a imitació de la França de monsieur Chauvin i imposat des de Madrid a la mort de Ferran VII (1833). De sobte el vell Regne de València s’esvaí per sempre, trinxat en tres províncies i cruspit per la Carpetovetònia. Naixia l’Espanya radial, gelosament centralista a ritme de xotis, que condemnava les perifèries ibèriques a la condició de subalternes eternes de l’urbs mesetària de la vora del riu Manzanares. I endevina endevinalla, quina va ser la primera ciutat a connectar Alacant per ferrocarril? Doncs, esclar!, Madrid. La línia ferroviària, per a goig dels provincians Boluda i Mr. Hacendado del moment, s’estrenà el 3 de gener de 1858 i el 25 de maig d’aquell mateix any l’estació alacantina fou inaugurada oficialment, amb molt de bombo i platerets, ni més ni menys que per la reina Isabel II, acompanyada del rei consort Francesc d’Assís, àlies Paquita, per a donar més llustre ranci a l’esdeveniment.
La maledicció provinciana
La «província», ser província i provincià, és una invenció francesa. Allà, a França, li digueren département, perquè «província» (province), amb eixe nom, es deien les antigues entitats territorials del regne cancel·lades pels revolucionaris de 1789. La idea dels revolucionaris ultrapatriotes era la creació d’un estat-nació homogeni, amb una divisió territorial aliena a la història i a la cultura de cada territori. És a dir, fer una França única ―la França Parlez français, soyez propres!― en la qual no tinguessen cabuda ―són literalment exclosos― els occitans, els bascos, els catalans, els arpitans, els bretons, els alsacians, els neerlandesos i els corsos. Els liberals espanyols, micos de repetició dels francesos, els imitaren i ―oh là là!― s’empescaren les «províncies», amb la mateixa mala llet que la gavatxada s’empatollà els départements. A França, la nova i alienadora nomenclatura geograficoadministrativa adoptà noms de rius o elements de la geografia física (Bas-Rhin, Haut-Rhin, Pyrénées-Atlantiques, Hautes-Pyrénées, Pyrénées-Orientales…), mentre que a Espanya, a excepció de les províncies basques, es decidí anomenar cada província amb el nom de la capital provincial. Així sorgiren, per simple decret administratiu (30 de novembre de 1833), les províncies de Castellón de la Plana, de Valencia i d’Alicante.
País especejat en províncies, el gentilici «valencià» acabà reduint-se a València i la seua província, mentre que les altres províncies estengueren els gentilicis de les capitals respectives a llurs respectives demarcacions. Així, un senyor de Morella o Vinaròs acabà identificat com a «castellonenc» a ulls de Madrid, i un de Dénia, Alcoi i Elx com a «alacantí». Poca broma! Les províncies esdevingueren generadores d’identitat. Sí, d’identitat provincial i provinciana, però, al capdavall, identitat i ratificada per l’Administració espanyola, sobretot en les capitals de província satisfetes per tal consideració. D’això el castellonesisme i, sobretot, l’alacantinisme de les elits capitalines provincials. Eliminat el nexe administratiu que les unia amb l’antiga capital regnícola, ara cercarien via el contacte amb Madrid els elements diferencials que certificassen llur preeminència provinciana. L’alienació arribà fins al punt de vindicar la història de la Meseta ponentina com a pròpia: València descobrí el Cid i Alacant Ferran III ―San Fernando― i el seu fill Alfons X «el Savi», que donà nom a la fi del segle XIX a la principal artèria de l’eixample alacantí.
La provincianització a l’espanyola comportà la recerca de referents antics que lligassen la història local amb la de la «pàtria» adoptada i pretesa: Castella (Espanya). Els cronistes locals s’esforçaren a destacar el temps aquell en què efímerament els castellans tingueren el control d’Alacant i el sud valencià (ca. 1248-1296). De la resta, ras i curt, es desentenien. Els textos ―crónicas de Alicante i altres― de Rafael Viravens (1836-1908) i Nicasio Camilo Jover Pierron (1821-1881) són decebedors, en forma i contingut. Jover, fill de família alacantina benestant i periodista format a Madrid com manen els cànons del bon provincià, arribà a publicar una novel·la de tall romàntic, Las amarguras de un rey (1856), en què narra l’afer amorós de l’infant Sanç de Castella (el fill d’Alfons el Savi) i la dama María de Ucero. Les amargures eren les del rei Alfons X, el rei venerat per aquella casta de lletraferits alacantins, a la castellana, de pa sucat amb oli. Un altre cronista d’Alacant, natural de Dolors (Baix Segura), era José Pastor de la Roca, a qui el governador civil Ramón de Compoamor y Compoosorio encarregà una Historia general de la ciudad y castillo de Alicante (1854) a la manera decebedora i l’esperit mesetari de les de Viravens i Jover. Campoamor era un d’eixos polítics errants del règim. Asturià, voltà ací i allà i feu fortuna en política, també literàriament. Alacant, capital provincial, acollia aquella casta de polítics i buròcrates que feien carrera a través de la mobilitat geogràfica. Són els ¡hábleme en cristiano! tan sovintejats en les revistes satíriques de l’època, la punta de llança de l’espanyolització i els pioners de la substitució lingüística.
Ah! I a la Rambla, la Rambla de Canícia, la convertiren en «de Méndez Núñez». I qui era aquest paio? Amb Alacant no té res a veure. Fou l’heroi ―heroi per als espanyols― del Callao (Perú), don Casto Méndez Núñez, un viguès que comandà, amb molt de risc diu la història oficial, l’atac de l’armada espanyola a les fortificacions d’aquell port peruà quan la guerra del Pacífic en 1866. A ell se li atribueix la frase «más vale honra sin barcos que barcos sin honra». Un exemple, el de Méndez Núñez, de com els carrers d’Alacant perdien els noms tradicionals, conservats, però, encara pel poble, per a consagrar-los al santoral de l’espanyolisme, a les bravates militars espanyoles quan el seu imperi colonial en declivi. Una maledicció provinciana més i un factor de despersonalització col·lectiva, que, francament, per decència, caldria corregir, però que el pas del temps, per desídia, menfotisme o pèrdua de la identitat per l’oblit dels orígens, ha fet tan difícil, impossible, implementar. Les aberracions onomàstiques, de pèrdua de la toponímia tradicional substituïda per noms improcedents, arriba fins hui.
L’ànima alacantina: la seua llengua
Alacant, però no perdé l’ànima que la connectava amb el seu territori, amb la seua gent, perquè l’ànima era la llengua, com l’era també a València cap-i-casal i a la resta del país dels valencians, en altre temps Regne orgullós. Ara bé, la nova classe social dominant, la burgesia alineada amb el nou règim liberal, per distinció i estufera ―molta!― començà a adorar la història «de Castella-Espanya» i a adoptar la llengua de la villa y corte, posicionament lingüístic satiritzat per la literatura popular en revistes, periòdics i sainets, que devien el seu èxit a la connexió amb el poble encara majoritàriament monolingüe en català i, en algun cas, amb escassos coneixements de castellà assolits, qui ho havia pogut fer, en una més que deficient i mesquina ―a l’espanyola― escolarització. A València cap-i-casal sorgí en 1837 El Mole, la publicació degana de la premsa en català, dirigida pel romàntic i liberal Josep Maria Bonilla, i que arribà, entre tancaments i noves obertures, fins a 1870. Bonilla, àlies Nap-i-col a El Mole, volia propagar les idees liberals en els seus lectors. El discurs en castellà, traslladat al món rural valencià, li semblava fora de joc, una manera més de fer carlins, deia. «Pera instruir al poble», afirmava a El Mole, «se li ha de parlar lo llenguache o en la llengua que li siga mes comprensible, o que millor entenga». El model periodístic de Bonilla aviat fou imitat arreu del país i, en concret, a Alacant sorgiren un munt de publicacions en lo llenguache del poble al llarg de la segona meitat del segle XIX: El Merescal, El Cullerot, El Dimoni Coixo, El Campaner, El Garbellet, Garrotá de Sego, El Gos de Presa, El Cacahuero, El Llansol, El Cullerot Alicantí, La Gaceta, La Granota, La Granera, El Pardal Alicantí, El Pardal de Alacant. Ja en el segle XX s’ha de destacar especialment el setmanari El Tio Cuc (1914-1918 i 1923-1936), dirigit pel periodista Josep Coloma Pellicer i en el que col·laborà el jove castallut Enric Valor, que prenia el testimoni de la publicació dominical El Cullerot Alicantí (1884-1904), republicana i irreverent, encapçalada pels periodistes Josep Moscat i Vicent Tafalla. Totes aquestes publicacions certifiquen la vitalitat de la llengua pròpia, l’alicantí, com l’anomenaven, pels trets específics del català local que reflectien per escrit; una llengua coneguda i reconeguda com a senya identitària també per les classes benestants autòctones malgrat l’aparent castellanització de què feien gala. La substitució lingüística, la de l’ús quotidià, natural i familiar del català, encara hauria d’esperar a ben entrar el segle XX.
Alacant adoptà en 1902 oficialment l’himne a la ciutat compost per Joan Latorre Baeza i lletra, en català, de Josep Maria Milego i Francesc Martínez Yagües: «Som fills del poble / que té les xiques, / com les palmeres / de junt al mar…». Hui dia, encara és l’himne oficial, interpretat en tota mena d’esdeveniments. Ah! Els Barcala, Mazón i companyia no el saben; si fora per ells el cancel·larien, però la força de la tradició i l’ànima alacantina, la llengua, el mantenen viu i altiu. L’himne, malgrat la candidesa de la lletra de Milego i Martínez Yagües, manté el vigor de l’alacantinitat a través de l’idioma i ajuda a afirmar el ser alacantí. Sense llengua d’Alacant, ras i curt, no hi ha Alacant. I entre melodies de castissa alacantinitat, no oblidem un altre himne, en català, el de les Fogueres de Sant Joan, que tothom reconeix i, si no el sap, fa que el canta, amb música de Josep Torregrosa i lletra d’un valencianista dels anys trenta, amic d’Enric Valor, Josep Ferràndiz Torremocha.
Una renaixença festívola
A Alacant la Renaixença passà de llarg. No vol dir això que no arribassen els ecos del moviment, però Barcelona era molt lluny i a València, el cap i casal, la Renaixença mai no superà el component de diversió elitista i de poca volada. Ara bé, a Alacant va nàixer Adolf Blanch i Cortada (1832-1887), coautor amb Antoni de Bofarull d’una de les gramàtiques prefabrianes més reeixides. Adolf Blanch s’establí a Barcelona i a Sabadell ho feu l’alcoià Pere Martí i Peydró (1872-1956), dramaturg (Sang per sang, En solfa, La presonera, Redempció…) i poeta en la llengua del país. Un oriünd de Petrer, nascut a València, Miquel Amat i Maestre (1837-1896), oncle d’Azorín, i autor d’acalorats versos en la llengua pròpia, exhibí múscul historicista a Alacant vindicant la figura del rei Jaume I, Don Jaime el Conquistador. Romance histórico (1876), contra l’acastellanada història que predicaven els cronistes locals. I, precisament, fou el cronista de la Província, l’amadrilenyat Juan Vila Blanco (1813-1886), qui la prologà. El fet no pot restar inadvertit i just és destacar-lo. Comptat i debatut, la «renaixença» a Alacant no vindria dels poetes de guant, però sí dels d’espardenya.
El Tio Cuc, sense pretendre-ho, entre proclames republicanes esdevingué òrgan i difusor dels sentiments valencianistes a la ciutat. En 1828 sorgí la festa de les Fogueres de Sant Joan, institucionalitzada per l’Ajuntament de la Dictadura primoriverista, que ascendí la llengua a element simbòlic de l’alacantinitat. Sense valencià no és possible Alacant. Vatua! Fins i tot l’alcalde de la Unión Patriótica governamental, el madrileny Julio Suárez Llanos, s’atrevia a lloar les bonances d’aquella Alacant catalanoparlant, com ho fa en el número especial d’El Tio Cuc de juny de 1929. En aquell número participà la intel·lectualitat local fent servir la llengua habitual apresa a casa. Seria llarg ara i ací fer esment a totes les manifestacions expressades. Ara bé, a mi, especialment, em crida l’atenció la de Josep Guardiola Ortiz, il·lustre jurista de la ciutat, degà del Col·legi d’Advocats, president de l’Ateneu, periodista i biògraf de l’escriptor Gabriel Miró. Guardiola ―que signa Jusep i no Chusep― expressa el seu desig, de manera jocosa, de revitalitzar la llengua perquè no siga «mal parlá». Cal dignificar la llengua, cal l’estàndard que la depure d’incorreccions, així que, Guardiola li prega a Coloma (el Tio Cuc), «dones presa en esmenarse, ó en rahó podrán dirli: TIO CUC, vòsté no es més qu’un mal parlat.»
Alacant redescobrí el seu valencià amb El Tio Cuc i les fogueres quan encara eren dites falles sense que ningú hagués de patir per la seua integritat física per anomenar-les així. De fet, entre els alacantins, els alacantins de debò, les fogueres amb monuments de cartró pedra a la valenciana sempre s’han dit falles. La crisi d’identitat provocada per la deserció lingüística posterior a la guerra de 1936-1939 portà al confusionisme de campanar, a la redefinició de la identitat provincial contra la valencianitat i a l’enfonsament de la ciutat, que havia estat el darrer baluard de la II República, en una espanyolitat carca, de la qual encara hui costa molt desfer-se’n. Vegeu que, sense cap mena de vergonya, hi ha qui s’atreveix ―eixos del Mazón i del Barcala― a qüestionar l’essència històrica, cultural i lingüística de la ciutat. De tant de menysprear-la han acabat per odiar la llengua i la terra que la parla. Però, per molt que bramen, el valencià, el nostre català, sempre serà l’ànima d’Alacant. Així que, com digué Àngel Guimerà citant Dante Alighieri en l’apertura del curs de l’Ateneu Barcelonès en 1895: «Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben lo dels altres.»
