Enmig del soroll incessant de Madrid, ha aparegut aquests dies a la seua Gran Via, una pancarta en català que proclama amb orgull que avui podem escriure a Madrid en aquesta llengua perquè ja fa 50 anys que no hi ha dictadura.
A primera vista, és un gest que pot arrencar un somriure: veure el català en ple centre de la capital espanyola és, encara ara, una petita sacsejada simbòlica. Però, a mesura que l’observes, també hi descobreixes una ombra d’ironia involuntària, fins i tot d’hipocresia. Algun empresari podria anunciar els seus productes en català a Madrid sense patir rebuig i boicot? Dir que ja no hi ha dictadura mentre, al mateix temps, s’alimenten discursos que criminalitzen la diversitat lingüística, no cal més que vore la persecució que patim al País Valencià, té un cert gust amarg.
La pancarta, benintencionada o no, és més un exercici d’autocomplaença que un compromís real. Recorda una mena d’exhibicionisme progressista: “Mireu com som de tolerants”. Però la tolerància no es demostra amb un cartell anecdòtic en una façana; es demostra en el dia a dia, en les relacions reals, en les institucions, en les lleis, en la convivència laboral i administrativa. I sobretot entenent que no es tracta de tolerància condescendent, sinó d’exercici de drets fonamentals.
Perquè, al capdavall, què en traiem d’una pancarta en català a Madrid si després, als restaurants de casa nostra, la carta no apareix en català ni per casualitat? Quina normalitat lingüística celebrem si en molts comerços hem d’aguantar mirades de sorpresa o resignació quan ens adrecem en la nostra llengua? De què serveixen els discursos grandiloqüents sobre la riquesa cultural si en una finestreta de l’administració encara hi ha funcionaris públics que ens fan sentir que agredim i busquen problemes per expressar-nos en valencià?
La pancarta pot ser un bon gest, sí. Però serà realment útil el dia que deixe de ser notícia, perquè la normalitat del català ja s’haja incorporat, sense escarafalls, a tots els àmbits de la vida quotidiana. La normalitat real és la que no necessita ser anunciada. Si haguérem assolit de veritat una convivència lingüística madura, no ens caldrien pancartes que proclamen un respecte que després no es practica. Ens cal coherència, no decoració.
I tenim un Estat que, d’ençà de la catòlica unió dinàstica del s. XV, vol la unitat lingüística -exclusiva- castellana. I té dos sistemes alternatius per aconseguir-ho, el de poli bo i poli dolent, però poli repressor, en definitiva. Mentre que, per una banda, als períodes més democràtics, el progressisme o liberalisme espanyol aplica el que deia en la seua instrucció secreta als corregidors, el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, el 29 de gener de 1716, en què s’indicava que per a imposar el castellà: “Se den providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”, per altra, els dictadors que hem patit i els seus escolanets actuals, que volen emular-los, ho tenen més clar i se’n foten de cap dissimulació o edulcoració.
