El primer amor: descobrint el jo autèntic

El primer amor, el batec primerenc de la vida, el moment sagrat en què et descobreixes a tu mateix, en què el teu jo més autèntic esclata com la primavera després d’un hivern llarg. Bé, ara cada vegada un hivern més curt. Abans, una ànima errant, sense arrels, sense passat, sense memòria. Ara, un individu alliberat, però no qualsevol llibertat, sinó la que naix de la consciència, la que brolla de l’essència mateixa. La llengua. La màxima expressió d’un sentiment, la veu d’un poble que ressona com l’eco de les muntanyes, des de l’Aitana fins a l’alt del Cabeçó d’Or, com el murmuri de la mar Mediterrània quan acarona la riba. Les paraules són ales i fonaments, són lligams invisibles que uneixen el passat amb el futur, el record amb l’esperança. I en la meua llengua, hi habiten totes les lluites, totes les victòries, tots els somnis col·lectius d’una terra obstinada i valenta. Comença el vol de les orenetes portadores de la brisa fresca, anunci de primavera, el canvi suau d’una alegria que ja no fuig, que es queda. Sopar al carrer en nits d’estiu, quan la llum de la lluna es fon amb la flaire del timó i la pólvora, quan el so de les veus estimades ressona en cada racó del cor. La sota de bastos a la taula, el rebost ple de rondalles contades a cau d’orella, el dimoni fumador i el gegant de la serra, la memòria de les mans arrugades que encara saben fer màgia amb la farina i l’oli. I una llengua, la nostra llengua, que recull en cada paraula la suor de qui la va defensar, la tenacitat de qui no la va deixar morir. Una llengua rica, ferma, plena de matisos com el cel després de la pluja, que es gira enrere i recorda els temps de lluita, sempre de lluita, i s’endinsa en el futur amb la dignitat intacta. Estic assegut a taula, veient com ma mare cuina. El pebre roig s’escampa per tot arreu, encenent l’aire amb el seu aroma encisador, i la llima cau amb degoteig lent, com un batec pausat, com la pluja fina que alimenta la terra seca. Que faça saó. En eixe gest quotidià, en eixa escena senzilla, habita la meua pàtria. La pàtria que no coneix fronteres ni murs, que no necessita permisos ni disculpes per existir. La pàtria que és la veu de la meua gent, la música d’un idioma que viu i perviu en cada racó, en cada plaça, en cada bescanvi de mirades còmplices. Perquè la meua llengua no és només una eina, no és només un mitjà. És casa, és llar, és ànima. És el pont que uneix els que som amb els que van ser, amb els que seran. I en cada paraula dita amb orgull, en cada mot pronunciat amb estima, hi ha una petita victòria, un cant de resistència, una declaració d’amor infinita.

Et pot interessar