Ai quin país! O bé, podríem ben dir, ai quina herència hem rebut! D’aquella Renaixença escanyolida, la del Llorente, el Querol i poc més, no esperem adhesions multitudinàries a la causa valencianista ni vigoroses preses de consciència de la nacionalitat dels valencians. El poquet que pogué reeixir d’aquella reivindicació apocada de l’ús de la llengua pàtria, finalment, el franquisme s’ho cruspí i la idíl·lica Transició ho defecà. Què és si no l’Estatutet de 1982 i la LUEV de 1983? Ras i curt: femta de blavosa sentor.
La fetor blavera sorgí com a reacció al triomf de les ―és un dir― «esquerres» a les eleccions generals de 1977. L’Emilio Attard, juntament amb el Fernando Abril, mà dreta del president espanyol ―transvestit en demòcrata― Adolfo Suárez, i el ―catalanista penedit― Manuel Broseta, ordiren una estratègia populista en un país (regió, tres províncies sense suc ni bruc, futura autonomia de fireta, insípida comunitat futura) que havia extraviat l’oremus nacional. Encara hui, més de quaranta anys després, continua esgarriat en la perplexitat. Això és l’anticatalanisme forassenyat, és a dir, anar contra tot allò que una hierofanta de Compromís vinguda a menys definí, sense vergonya, sense pietat i sense que ningú de la seua formació política li replicara, com a «ectoplasma». Diguem-ne que mort Franco i iniciada la reconversió de l’Estat espanyol en una democràcia liberal formal, hi hagué qui cregué en l’oportunitat de fer del País Valencià un país normal, fidel a la seua història, que no fer d’ell una regió esmaperduda, tres províncies sense suc ni bruc, una autonomia de fireta ni molt menys una insípida ―imbecil·litat la qualificà l’Emilio Attard― Comunitat. Amb la complicitat de l’Estat, esclatà la violència dels de ―com digué Joan Fuster― «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, han practicat de sempre la més trista claudicació nacional», contra els valencians que aspiraven i que encara aspiren que el seu país aconseguisca la condició de «normal». I el conflicte, tot i que no amb la virulència d’aquells anys, encara continua. Vegeu si no el capteniment de la dreta cavernícola (PP i Vox), que ―ostres tu!― la vota majoritàriament l’electorat valencià i diuen que ―ni dana ni hòsties!― la tornaran a votar. L’esquerra espanyola, fa quaranta anys, es rentà les mans, i ―ja veieu― d’aquelles noces aquests confits. Continua apardalada, amb vocació d’eternitat. I els valencians que aspirem a la condició de «normal» del País Valencià? Resistim, que ja és prou, les envestides. Ens resta l’esperança, que mai no la perdrem, però el cert és que ―ai!― a Algemesí, el poble de l’emblemàtica Moixeranga, regna ―per votació popular― la més recalcitrant dreta extrema espanyolista sense cap pudor. Què us diré? Els valencians xipollegem, sense solució de continuïtat, en l’extrema fecalitat.
L’Estatutet de 1982, finalment, santificà la blaverada, o sia, el ranci espanyolisme a la valenciana, inclosa la denominació particularista de la llengua pròpia que tant de mal ha fet i continuarà fent-lo a la salut de l’idioma. Sí, «valencià», i què més? Jurídicament, només «valencià», qualificació que obrí la porta a mil i un enrenous jurídics, que persisteixen, i a l’amenaça constant que els mínims aconseguits es perden. Ja veieu la croada actual de PP i Vox contra el «valencià». A l’Estatutet li seguí una llei no menys inútil i ridícula, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), una llei redactada en temps de Joan Lerma, quan el PSOE s’assentà a la primera Generalitat eixida de l’Estatutet. Una llei que ni obliga ni sanciona, què és? Jo us ho diré: una astracanada legislativa. Una llei fútil, de fireta, inadaptada als temps que corren i un nyap quan la votaren. Una llei ―atenció― que comet l’animalada de permetre que una part de la població del país siga exclosa de l’ensenyament de la llengua pròpia. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) s’aprovà al saló de plens de la Diputació d’Alacant, el 17 de novembre de 1983. No hi faltaren les esmenes de l’aleshores Grup Popular (la coalició dretana liderada per l’Alianza Popular de Fraga Iribarne, el PP actual, i altres, com la blavera Unión Valenciana del Lizondo), la UCD havia desaparegut, amb la murga que el valencià no era català i que així havia de constar. El Grup Socialista (PSOE) tombà l’esmena.
Però encara pogué ser pitjor, sí!, que si per AP i UV haguera estat, que finalment s’abstingueren en la votació, la presència del «valencià» no haguera passat de mera formalitat folklòrica prescindible. En certa manera, amb LUEV, també ho és. La LUEV s’aprovà i almenys ―sí, almenys― permeté l’inici de l’ensenyament del català a tot el territori valencià (al castellanoparlant voluntari), de la llengua definida científicament com a catalana i no d’una blaverada qualsevol, cosa que en els temps de Mazón ―i el monicaco que l’ha succeït― s’ha tornat a posar-se de moda. Precisament, per a evitar blaverades lingüístiques nasqué l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb un nom perfectament estudiat. La creà el PP de Zaplana per insistència de Jordi Pujol (si no CiU no pactava amb Aznar) i amb la pretensió d’acabar amb el conflicte lingüístic. Nasqué jurídicament en 1998 i no s’engegà fins al 2001. La reforma de l’Estatutet de 2006 la proclama autoritat normativa del «valencià». Passat el temps, però, el PP, el mateix PP que la creà, la increpa, la pressiona i amenaça d’abolir-la. Massa ―veges tu!― catalanista. I en això seguim, un suma i segueix constant des dels anys setanta sense solució de continuïtat. I és que aquella esquerra dubitativa i poruga la ben espifià en 1977-1982 (i en 2015-2023 també), i la gangrena feixistoide de «‘regnícolas’, ‘regionalistas bien entendidos’, ‘ratpenateros’ y demás fauna arrodillada», que diria Joan Fuster, lluny de curar-se, continua arrecerada ―no importa la corrupció acumulada― a les institucions i el país dels valencians, «pas a la regió que avança en marxa triomfal», camí cap a l’extinció. El diumenge 23 de novembre, a Alacant, amb l’aniversari de l’aprovació de la LUEV com a excusa, el país conscient, que no vol deixar de ser-ho, sortí al carrer a manifestar que encara existeix. Ara bé, fins quan serà?
