Aquest era el títol del dictamen que, el 1975 (ara fa 50 anys), van donar a conèixer els acadèmics de la Real Academia Española i els de la Real Academia de la Historia. Els membres de la RAE i de la RAH van publicar aquest informe, davant els atacs que rebien els intel·lectuals valencians per part de la dreta cavernícola valenciana (i d’un diari del Cap i Casal que tots recordem), que, com està passant ara, negava la unitat lingüística de la llengua que parlem els valencians, els catalans (d’una banda i de l’altra dels Pirineus), els illencs, els andorrans, els aragonesos de la Franja, els ciutadans murcians del Carxe o els de l’Alguer.
Ara que el govern de la Generalitat del País Valencià (de nou), irracionalment i sense cap fonament científic, torna a atacar la unitat de la nostra llengua, vull recordar els fragments més importants d’aquell informe, que haurien d’omplir de vergonya els qui neguen la unitat lingüística de la llengua que parlem, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer.
En el seu text de fa 50 anys (plenament vàlid encara hui), els membres de la RAE i els de la RAH, s’estranyaven de “la controvèrsia a la premsa valenciana” (i tots sabem a quin diari del Cap i Casal feia referència aquest informe), “sobre l’origen de la llengua que es parla a la major part de les comarques del País Valencià”, un afer (deien els acadèmics), “científicament clar des de fa anys”. Per això els membres de la RAE i els de la RAH, afirmaven el següent: “Desitgem expressar, d’acord amb tots els estudis de les llengües romàniques, que el “valencià” és una variant dialectal del català”. Així de clar i de rotund! Fa 50 anys i ara!
Als membres de la RAE i de la RAH (com també actualment a tots els estudiosos de la llengua), els causava “sorpresa veure aquest fet posat públicament en dubte i encara més, intencionadament impugnat per persones que clarament utilitzen els seus propis prejudicis com a font d’autoritat científica, mentre pretenen ridiculitzar i fins i tot insultar, personalitats que, per la seua tasca, mereixen el respecte de tothom i en primer lloc, el nostre”.
El dictamen continuava així: “Darrere d’aquestes posicions negatives, s’amaguen consideracions i propòsits que en res no es relacionen amb la veritat d’un fet suficientment clar per a la filologia i per a la història”.
I és que, deia el dictamen, “és culturalment aberrant, qualsevol intent (com el que contemplem 50 anys després d’aquell informe), “de desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana per la que, com a escriptors i intel·lectuals espanyols, no sentim sinó respecte i admiració, dintre de la qual, el País Valencià ha tingut i hi té un lloc tan rellevant”.
Aquell text no el signava un torero que feia de conseller de Cultura (!), ni uns aficionats a la llengua, sinó els acadèmics Dámaso Alonso, president de la Real Academia Española i Jesús Pabón, president de la Real Academia de la Historia, a més dels escriptors Emilio Alarcos, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Fernando Lázaro, Salvador de Madariaga, Pedro Laín Entralgo, Jose M. Pemán, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo, Luis Rosales, Miquel Batllori i Camilo José Cela, entre d’altres.
Uns dies després, el cardenal Tarancon, membre de la RAH, deia en un comunicat: “Signe amb molt de gust el document presentat pels meus companys d’Academia. No comprenc com es pot defensar la postura contraria”.
Afortunadament, el 18 d’agost passat es va fer públic el Manifest d’escriptors i d’escriptores en defensa de la llengua, un text en total sintonia amb el dictamen que ara fa 50 anys van donar a conèixer els acadèmics de la RAE i de la RAH.
Dissortadament, els bisbes valencians (com han fet sempre), en compte de posar llum (i recolzar amb unes declaracions la veritat lingüística), posen fum, amb un silenci còmplice amb aquells que volen destruir la nostra llengua.
Els polítics negacionistes de la unitat de la nostra llengua, ¿per què no neguen també la unitat lingüística del castellà? ¿Creuen que la llengua que es parla a l’Argentina, a Cuba o a Xile, és una llengua diferent a la que parlen els andalusos, els extremenys o els ciutadans de Canàries? Per què no s’atreveixen a negar la unitat del castellà? Evidentment, perquè farien el ridícul. Com fan el ridícul negant la unitat de la nostra llengua.
L’únic objectiu dels qui neguen la unitat lingüística del valencià i dels qui volen “el valencià dels pobles”, és fer desaparèixer la nostra llengua, per exemple, “asfixiant” econòmicament l’AVL. I amb tot, com deia el senyor Antoni Gómez en un article magnífic, no podran acabar amb “la llengua de les nostres mares” (Levante, 29 d’agost de 2025). Ni ho va poder fer ni el rei Borbó, Felip V, ni Franco, ni un PP que té en el seu ADN la dèria d’exterminar el valencià, ni l’ultra-dreta que vol “asfixiar” econòmicament l’AVL.
El poble que parla valencià, els mestres i els alumnes, que són el futur del nostre País, no permetrem mai que uns ressentits i a més negacionistes, acaben amb la nostra llengua. L’esforç quotidià de parlar valencià constantment, presentar una denúncia quan són vulnerats (i atacats) els nostres drets lingüístics, tot això farà que la llengua d’Ausiàs March, de Sant Vicent Ferrer, d’Isabel-Clara Simó, de Francesc Ferrer Pastor, de Ramon Llull, de Salvador Espriu o de Vicent Andrés Estellés, siga una llengua viva i normal. Malgrat els qui posen pals a les rodes o volen (per acabar amb la llengua de les nostres mares), el “valencià dels pobles”, una mena de “patoise” que no volen per al castellà, que aniquile per sempre més el valencià. Però no ho aconseguiran. Ni atacant l’AVL (dissimulada o descaradament), no podran destruir la nostra llengua. Ni estrangulant econòmicament les revistes en valencià o les entitats que porten l’expressió “País Valencià”, no acabaran amb el valencià. És veritat que els qui volen exterminar la nostra llengua han tingut una xicoteta victòria, ja que enguany no se celebraran els Premis Octubre, per l’ofegament econòmic que pateix Acció Cultural del País Valencià. Però aquests premis continuaran l’any que ve i l’altre i l’altre, encara que siga, com al principi de convocar-los, amb les donacions econòmiques dels valencianistes, que van fer possible eixos Premis que cada any convocava el patriota Eliseu Climent.
Aquests que actualment volen destruir la nostra llengua (com ho eren els seus “padrins” als anys 70 i 80), ara no posen bombes, com les que enviaven a Fuster, a Sanchis Guarner, a la llibreria Tres i Quatre i a d’altres llibreries. Però l’odi dels qui posaven les bombes i atacaven físicament les autoritats democràtiques (Pérez Casado, Manuel Girona…) o els intel·lectuals, com el P. Pere Riutort, aquest odi contra la llengua continua intacte. Un odi irracional, ja que atacar la llengua “pròpia” del País Valencià, és una acció digna de ser psicoanalitzada, ja que és com atacar o voler matar la pròpia mare.
En compte de perdre el temps atacant la nostra llengua, ¿per què el govern valencià no va fer res, quan el 29 d’octubre passat, pel matí (!) veïns de Xelva, de Xiva i de Torrent, ja avisaren al 112 per problemes en els barrancs dels sues termes municipals? (Levante, 30 d’agost de 2025).
¿Per què la vigilància del barranc de Poio, al migdia del 29 d’octubre, només durà hora i mitja? (Levante, 30 d’agost de 2025).
¿Per què en compte de perdre el temps intentant anorrear la nostra llengua, no reconstrueixen com cal les zones danyades per la riuada? Va ser el mateix conseller Martínez Mus, que admeté que la zona zero no està preparada per a una nova dana. “No hem millorat gaire”, deia el conseller (Levante, 29 d’agost de 2025). I és que el Consell ha reconegut que les obres de reconstrucció, simplement han restituït les infraestructures tal com eren abans de la riuada, sense fer-les més resistents.
El Consell hauria de recordar cada dia les 228 persones ofegades el 29 d’octubre i buscar les tres persones que encara no han estat trobades. ¿Com estaran de desesperats els familiars dels tres desapareguts?
I en compte de fer tot això, el Consell es dedica a atacar la nostra llengua. Per això el president de la Generalitat del País Valencià i els seus consellers, fan el ridícul més absolut atiant el secessionisme lingüístic, posant-se en contra de totes les universitats del món i negant l’autoritat dels acadèmics de la RAE i de la RAH.
El president valencià i els seus acòlits, negant la unitat de la nostra llengua i atacant-la, fer-la desaparèixer, fan el mateix ridícul que si negaren l’heliocentrisme (i afirmaren que la terra és plana) o la llei de la gravetat. Que tot podria ser, en un govern que menysprea el criteri científic i la autoritat de la RAE i de la RAH.
I amb tot: “E pur si muove”!
