Recorde molt bé una conversa entre dos coneguts de mon pare, que deien com de popular s’estava tornant la ciutat de València i el País Valencià, amb gran esdeveniments, la primavera del 2007, quan jo era al poble d’Alaior a l’illa de Menorca, era el meu primer estiu treballant com a recepcionista.
Si tirem la vista i la memòria enrere, en aquells anys de majories absolutes primer de Zaplana i després del senyor Camps que ha tingut la gran, grandíssima sort —gràcies a la justícia del TSJCV— de sortir absolt de tots els judicis per corrupció: Cas vestits, Cas Noos, Visita del papa Benet XVI, Fórmula 1, Cas Gürtel…, alguns d’ells en col·laboració amb Rita Barberá. Eren els anys de GRANS ESDEVENIMENTS no solament dels casos citats, també de finançament irregular d’un PP cada vegada més esbojarrat, corrupte i més antivalencianista que mai.
Passaren els anys, Camps va haver de dimitir en 2011 i després vingué Alberto Fabra entre els seus majors mèrits va ser el de tancar Canal 9 a novembre del 2013 després d’acumular més de 1200 milions d’euros de deute.
Malson, Nosapunnyap per als amics, no deixa de donar titulars, cap ni un de profit, i el darrer, la proposta de canvi de nom de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Acadèmia de la Llengua Valenciana és una més de les darreres bogeries a què ens té habituats la dreta espanyolista valenciana. Que com és costum, ja per aquestes terres quan veu perillar les seues majories a tots els estaments politics, ajuntaments, diputacions però, sobretot la Generalitat, desvia l’atenció en qüestions de senyes d’identitat i de llengua. Si sempre ho han fet i els ha resultat en el passat, per què no hauria de resultar-los ara? A més, després de totes les barbaritats que han fet en termes socials, educatius o sanitaris, les enquestes diuen que encara així el PP mantindria junt amb Vox uns resultats més que favorables en unes properes eleccions.
Aleshores, tot açò deu ser perquè som els valencians uns masoquistes? La resposta és més complexa. Jo crec, i sempre ho he cregut, que si la dreta guanya tant al nostre estimat País Valencià és més per la desmobilització de l’esquerra a l’hora de votar, que per la força de les propostes d’una dreta cada vegada més ultra i antiecologista i depredadora del territori, només interessada a omplir-se les butxaques a costa de tot i de tots, a costa de la salut pública, a costa de la seguretat dels valencians amb la construcció de vivendes a zones inundables —com bé vam comprovar amb la barrancada del 29 d’octubre del 2024— i també de desprotecció de l’horta.
Una de les conclusions que traiem al llarg de tots aquests anys, des de la fi del llarg règim de Franco el 1975 fins ara és que la dreta sempre ha satisfet les necessitats d’amics, els primers amics van ser la UCD d’Adolfo Suárez amb Emilio Attard. El politic Emilio Attard recordem que va ser ell el que es va inventar la nostra denominació administrativa actual, “la imbecil·litat del terme de Comunidad Valenciana és meua”; com bé va reconèixer en una entrevista a la revista El Temps al número d’octubre del 1991. Déiem doncs, que va ser primer la UCD en els anys de la transició, anys decisius fins la creació de l’Estatut del 1982 i després de moltes batalletes va vindre Unió Valenciana.
De vegades la dreta regional valenciana, entesa sobretot com el PP, ha necessitat de partits nacionals (amb seu a Madrid) com UCD o més recentment com UPD o Ciudadanos, o també com en els anys 80 o noranta com a Unió Valenciana, un partit regionalista més vinculat al blaverisme i a l’anticatalanisme.
Unió Valenciana va entrar primer a l’Ajuntament de València en 1991 de la mà de Rita Barberá i posteriorment a la Generalitat Valenciana amb el “pacte del pollastre” i amb Vicente González Lizondo al capdavant daquest partit.
Però tornem al moment actual. Ara mateix els amics del PP i dels que gaudeix el País Valencià i patim els valencians és Vox, un partit encara més ancorat a la dreta, però, pel que fa a la llengua, tan antivalencià com el PP. I sota la seua influència han fet tombar pressupostos de l’AVL, i han retornat el protagonisme a entitats secessionistes com la RACV i també als bous a la televisió valenciana. Per primera vegada, retransmesos a À Punt.
Parlant de l’actual president, el Gens Honorable Carlos Mazón, qui entre les seues darreres bajanades, a més de retallades a polítiques lingüístiques i de promoció i ús del valencià, ara agita de nou la batalleta de les senyes d’identitat valenciana, l’autèntica, la de poble. I en el seu discurs del 9 doctubre d’enguany va estrenar-se sota el lema: VIXCA, VIXCA, VIXCA. Vixca, una paraula molt vinculada al blaverisme i al secessionisme lingüístic, com sempre el PP fomentant el conflicte que fa anys estava tancat.
Recordem que fa uns mesos el pèssim conseller d’educació va voler agitar el conflicte amb una «nova?» llei de llibertat educativa i amb una consulta als pares perquè triessin la llengua vehicular als centres públics i concertats. Un greu error, ja que aquesta tria trampa ha de ser a les mans del centres i dels professors, a més, els resultats van ser contraris als interessos del PP i Vox, perquè els pares van optar votar majoritàriament el valencià, fins i tot en zones més castellanoparlants. No obstant aquests resultats, el conseller no garanteix que molts centres puguen impartir valencià on ha estat més votat i, fins i tot, no garanteix que en alguns centres i zones castellanoparlants puguen aprendre la llengua pròpia.
En conclusió, tenim una dreta que malauradament no creu ni en el valencià ni en fomenta l’ús i el creixement del nombre de parlants, fa polítiques per a tot el contrari, però els valencians no hem de deixar de fer el més important: parlar-lo. Sempre a tots els llocs i a totes hores, amb respecte, però sense fer un pas enrere.
1
