Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) és un pensador tan ambiciós com original. Bona prova d’això la tenim en estudis de sociologia del llenguatge com Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (2007) i Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català (2012), caracteritzats per una manera peculiar d’abordar la disciplina, basada en la hibridació científica, que defuig l’especialització i recombina creativament conceptes i mètodes d’altres camps. És també autor d’articles de crítica literària i cultural, en els quals tracta qüestions diverses des del punt de vista estètic i sociològic. Perquè la seva és una vocació literària integral, com testimonien els tres llibres d’aforismes provocatius i sofisticats que ha publicat: Submarins de butxaca. Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (2007), Sic transit gloria, mindundi (2015) i Estelles sota les ungles (2024). Així mateix, és autor dels poemaris Despossessió (2002), La nit en blanc (2011), Signes antipersona (2016) i La llavor en la fosca (2025), imbuïts d’una intensa consciència de la forma i d’un ferm compromís amb els valors morals i expressius del llenguatge.
Si m’ho permet, començarem per un tema d’actualitat. Enguany s’ha celebrat una consulta lingüística als centres escolars públics i concertats del País Valencià, on els pares van ser convocats a una votació per triar la llengua base de l’ensenyament dels seus fills matriculats en Infantil, Primària i l’ESO. Amb una participació del 58%, l’opció del valencià va guanyar per un estret marge, cosa que va provocar certa eufòria entre les files valencianistes. Però vostè, en les xarxes socials, de seguida va prevenir en contra d’aquest sentiment, perquè considera que la votació era una trampa i que s’han fet interpretacions massa frívoles dels resultats.
L’hostilitat a la llengua dels promotors de la consulta explica aquesta eufòria, però una reflexió ulterior aconsella prudència. Cal admetre que el govern de la Generalitat Valenciana potser no va calibrar adequadament la capacitat de mobilització dels col·lectius en defensa del valencià en l’àmbit de l’ensenyament, l’únic en què el resistencialisme lingüístic disposa d’una implantació sòlida. Però els resultats de la consulta es troben lluny de suposar cap victòria, perquè projecten la imatge d’un país dividit per profundes escissions idiomàtiques, entre les quals destaca la que oposa les dues grans àrees metropolitanes (València i Alacant-Elx), demogràficament majoritàries, millor comunicades i culturalment més dinàmiques, amb una diversitat de realitats comarcals. A més, la consulta ha enfrontat els sectors lleials al català a la disjuntiva entre boicotejar-la o participar-hi. I com que el boicot implicava abandonar el terreny de joc a mercè de l’enemic, s’han vist forçats a acceptar l’envit, decisió que equival tàcitament a legitimar-lo. Això ha permès als seus adversaris introduir un cavall de Troia en l’statu quo, en la mesura que el tímid criteri territorial imperant s’hi veu reemplaçat pel criteri personal i autoritza una interpretació discrecional de l’opció preferida per l’ampli percentatge de pares que no hi han expressat la seva preferència. D’altra banda, la reiteració anual del plebiscit lingüístic permetrà als col·lectius antivalencians perfilar cada vegada millor les seves estratègies, ampliar la cobertura mediàtica del discurs supremacista i, amb el suport més o menys soterrat de l’administració, exigir tard o d’hora la transformació de l’aprenentatge del valencià en una assignatura optativa, opció que sempre ha defensat la dreta, que en el seu dia no va aprovar ni tan sols la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983.
Després parlarem de com veu la crítica situació sociolingüística del País Valencià, però abans li vull preguntar sobre els seus orígens. Naix a Castelló en 1961. En quina mena de família? Com era la ciutat en aquella època?
El Castelló de l’època era una ciutat provinciana d’uns seixanta mil habitants, que al llarg de les dues dècades següents va duplicar la seva població. Vaig nàixer en una família de classe mitjana. Mon pare, procedent d’una família obrera, era funcionari per oposició de l’Institut de Previsió, mentre que ma mare, d’ascendència llauradora, s’ocupava de la casa i els fills. Sense arribar a qualificar-lo de valencianista, mon pare constituïa un clar exemple de lleialtat lingüística: es va preocupar sempre per la preservació del valencià i el va transmetre als seus fills amb plena consciència que actuava a repel de la deserció lingüística en massa dels integrants de la seva classe social. A més, posseïa una petita biblioteca de dos o tres centenars de llibres en castellà, en la qual em vaig formar com a lector empedreït a partir dels set anys.
Quin ús del valencià hi havia a Castelló?
L’ús del valencià a Castelló hi era predominant, per bé que la classe mitjana sorgida del franquisme estava deixant de transmetre’l als fills, amb repercussions que a llarg termini es revelarien fatals. Però en aquells anys encara hi havia molts nens que el recuperaven gràcies al contacte al carrer amb nens procedents d’altres ambients socials. Com tothom sap, l’escola emprava exclusivament el castellà, però als escolapis, on vaig cursar l’EGB i el BUP, alguns capellans joves, influenciats per l’actitud favorable del Concili Vaticà II envers les llengües vernacles i pels aires progressistes que bufaven en certs sectors de l’església, fomentaven l’interès pel valencià, a través sobretot de la difusió de la Nova Cançó. A partir d’aquest contacte inicial, vaig encetar l’exploració de la literatura catalana i l’aprenentatge de la llengua.
En col·laboració amb Anna Salomé, ha escrit una sèrie d’articles dedicats a la seva ciutat. A mi em resulten particularment interessants, perquè trobo que apliquen de manera encertada conceptes sociològics i polítics generals a una realitat local. Ara mateix em ve al cap com han explicat les empremtes franquistes encara existents en forma de patrimoni escultòric o certes dinàmiques de substitució del petit comerç en el context de la Globalització. Com que són aspectes que es donen en ciutats mitjanes del nostre entorn, crec que poden interessar qualsevol lector.
La nostra intenció era assajar una modesta versió de la crítica situacionista, a partir de l’examen de la ideologia que sustenta el provincianisme local i les seves repercussions sobre l’articulació de l’espai públic i les dinàmiques del comerç i l’oci. Si la memòria no em falla, ens hi vam ocupar de la substitució lingüística, de la festa de la Magdalena com a origen del relat ideològic hegemònic, que s’hi perpetua d’ençà de la guerra civil, del comerç, de l’urbanisme i de la interpretació del patrimoni escultòric. Si el projecte no va tirar endavant i no va arribar a articular-se en forma de llibre és perquè a penes suscitava l’interès d’una minoria personificada per la Colla Rebombori, que va acollir els nostres articles als seus anuaris. Però no es pot negar que aquells textos causaven incomoditat en ambients sociopolítics de la ciutat, no sols entre les files de la dreta, sinó també entre un cert sector del soi-disant “nacionalisme” valencianista, amb fortes arrels conservadores.
És llicenciat en filologia per la Universitat de València. A més a més, entre els anys 1993 i 2001 va formar part de l’extraacadèmic Seminari de Sociologia de València, dirigit per Lluís V. Aracil. Aracil, amb Rafael L. Ninyoles, és l’impulsor de la sociolingüística catalana, amb aportacions teòriques cabdals, com les nocions de «conflicte lingüístic», «normalització lingüística», «minorització lingüística» o la crítica del bilingüisme mític. Vostè va dedicar dos articles fonamentals a la seva figura, «Dir el sentit: una aproximació a la sociologia de Lluís V. Aracil»i «La paradoxa del pioner». A més, en col·laboració amb Ângelo Cristóvão, li va editar el llibre Do Latim as Línguas Nacionais: Introdução à História Social das Línguas Europeias (2004). De fet, la seva obra com a sociòleg del llenguatge parteix de la d’Aracil, però també la critica i la supera. En quin sentit?
Si vostè fulleja el meu llibre Del conflicte lingüístic a l’autogestió, hi percebrà de seguida la presència d’Aracil com a autor al qual remeten els meus punts de partida teòrics. Ara bé, en una lectura posterior crec que no resulta difícil detectar que les meves conclusions en molts casos es troben lluny dels plantejaments inicials. Els escrits aplegats en aquest llibre constitueixen, ben cert, una temptativa d’aprofundir dues perspectives teòriques que Aracil tot just va encetar: d’una banda, es tractava de desenvolupar una sociolingüística general, a partir de la teoria de catàstrofes de René Thom; de l’altra, més enllà del model cibernètic elemental esbossat per Aracil, calia dotar la teoria del conflicte lingüístic d’un corpus teòric adequat a les exigències derivades dels avanços experimentats en el terreny de les ciències socials, especialment en els àmbits de la teoria de conflictes i de la sociologia sistèmica de Niklas Luhmann. Òbviament, no vaig ser l’únic a experimentar aquesta necessitat, palesa en la intensa i sofisticada dedicació teòrica d’Ernest Querol i en treballs de Guillem Calaforra.
Les reflexions anteriors ens aporten ja indicis sobre la manera de treballar d’Aracil, tan brillant com poc sistemàtica, sempre propensa a explorar nous punts de vista, tot i que sovint no arribava a dotar-los de la concreció operativa que hauria estat desitjable. Si hi afegim la seva posterior sortida de la universitat i la seva deriva ideològica envers les posicions del filofeixisme espanyolista, similar a la d’altres figures de la seva generació —estudiades pel politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca a La desfachatez intelectual (2016)—, el lector comprendrà l’impacte negatiu que tot plegat ha tingut en la recepció de la seva obra per la sociolingüística catalana. Tant és així que encara no sembla haver assimilat una obra de la transcendència de Dir la realitat (1984), per no parlar de les seves recerques posteriors sobre la història de les llengües europees i la gestació de les llengües nacionals, que posen en evidència la inanitat del catalanisme polític. Evidentment, tampoc no hi ha contribuït gens la transformació de la sociolingüística en una disciplina cultivada sobretot per filòlegs i estadístics, en què la teorització sociològica té cada dia menys pes.
Tornant a la situació actual del País Valencià, el seu últim article, publicat a la revista L’Espill, «Lasciate ogne speranza: de la normalització a la llengua nua», efectua un repàs de la política lingüística duta a terme durant els últims quaranta anys. Amb una conclusió molt clara: cal assumir la realitat del col·lapse idiomàtic. S’hi refereix a la llengua nua, que ens aboca a una consciència de final dels temps per als valencianoparlants. En l’article també explica coses que s’haurien hagut de fer, i d’altres que han estat un fracàs.
Procuraré no estendre’m gaire sobre l’assumpte, perquè fer-ho m’obligaria a reproduir-hi l’article. Sí que puc comentar, però, que el text apel·la sense ambages a la necessitat d’assumir el col·lapse idiomàtic, en forma d’extinció, a què aboca l’actual dinàmica sociolingüística del país. Això vol dir que hem de viure els nostres posicionaments idiomàtics en clau de futur anterior, deixant de banda qualsevol temptació d’incórrer en el pensament il·lusori, perquè la realitat de la nostra desaparició com a comunitat lingüística ens atraparà en molt poc temps.
Prendre’n consciència exigeix, en primer lloc, abandonar definitivament el discurs sobre la normalització lingüística, que hi actua com un placebo letàrgic, destinat a suplantar l’absència de mesures afectives d’extensió de l’ús del català. En segon lloc, significa copsar les conseqüències de la intempèrie en què ens movem, expressada a través del concepte de llengua nua —inspirat en la nuda vita del filòsof italià Giorgio Agamben—, amb el qual es vol donar a entendre aquella que es troba exclosa de l’estatus sociopolític corresponent a la ciutadania de ple dret. No debades el terme remet de manera explícita també a la lliçó que es desprèn del conte de Hans Christian Andersen «El vestit nou de l’emperador», en el sentit que la profusa xerrameca discursiva que genera (no sols) l’existència de la llengua dels valencians no compta pas amb l’abric de la suma de potestats encarnada per la sobirania.
M’interessa molt la utilització que hi fa de l’obra The Globalization Paradox, en concret del Trilema de Rodrik entre Estat, Globalització i Democràcia. Però, tenint en compte que ni els valencians ni els catalans gaudim d’un Estat propi, resulta difícil plantejar la qüestió en aquests termes, perquè no disposem de poder polític.
En un primer moment, vaig pensar que el català hi representava l’opció democràtica. Però, com em va fer veure l’amic Guillem Calaforra, aquesta identificació és simplista, atès que la democràcia, si bé sembla anar aparellada amb el respecte als drets de les minories —sempre proporcional a la seva capacitat reivindicativa—, es regeix per la llei de les majories, i la nostra inclusió dins l’Estat espanyol ens aboca a perpetuïtat a un estatus minoritari. Això no obstant, considero útil la invocació del trilema en la mesura que ofereix una perspectiva clara i sense mistificacions de la nostra posició marginal dins del procés de Globalització. Parlem d’una exclusió molt greu, deixeu-me remarcar-ho, perquè implica que la nostra qüestió de la llengua no té a penes cap possibilitat d’ingressar en l’agenda de les tres opcions que determinen el terreny de joc de les dinàmiques capitalistes. D’acord amb la terminologia de Pierre Bourdieu, la constatació anterior equival a afirmar que ens haurem d’acontentar amb una llengua descapitalitzada, és a dir, amb una llengua de segona, absent de la major part dels camps de la vida social.
Tot descrivint la situació en aquests termes, fa un clar esforç per ampliar els horitzons estrictament locals i connectar les nostres problemàtiques amb preocupacions de tipus global. De fet, el gran repte, tal com vostè el planteja, és la supervivència dels diferents pobles en una humanitat que ha passat d’una Civilització Global a una Humanitat Ubiqua, caracteritzada per una diàspora omnipolar. Quines perspectives té la nació catalana en aquesta conjuntura?
La pregunta al·ludeix a la hipòtesi del que anomeno “Les tres globalitzacions”, producte de la dinàmica desterritorialitzadora i reterritorialitzadora ―en termes de Deleuze i Guattari― desenvolupada al llarg de la seva existència per l’espècie humana sobre la superfície del planeta. Segons això, hi podríem distingir:
1. L’espècie planetària. Per primer cop en la “història” ―passez le mot, perquè d’història encara no n’hi havia― una sola espècie apareix com a dominant en tots els ecosistemes del planeta (tret de l’Antàrtida). Aquest fet va anar associat a una devastació ecològica i a una intromissió en els ecosistemes que només a hores d’ara els estudiosos comencen a apreciar. El punt sorprenent, però, és que aquesta primera globalització es va acomplir sense que l’espècie n’arribés a assolir una consciència espacial (cartogràfica) ni intel·lectual (no va donar lloc a cap noció d’Humanitat).
2. La civilització global. Al llarg de la història ―l’expressió ara ja és pertinent― en diverses parts del món han aparegut certs nuclis humans (diguem-ne civilitzacions) amb aspiracions més o menys reeixides a obtenir-ne una representació de la totalitat. Indefectiblement, això les ha portat a incórrer en la fal·làcia pars pro toto i l’èxit assolit a l’hora d’estendre i imposar el propi punt de vista va dependre sobre manera d’un cúmul de circumstàncies fortuïtes, com ara el domini de la tecnologia, que en el cas europeu van trobar la seva versió més exitosa. Ara bé: si no hagués estat Europa, la iniciativa hauria partit tard o d’hora d’alguna altra civilització amb resultats semblants (o no?). Estem parlant de l’etapa històrica per excel·lència, durant la qual es cartografia exhaustivament el planeta i s’estudien els seus habitants. El resultat intel·lectual més reeixit n’és la concepció (eurocèntrica) de la Humanitat.
3. La humanitat ubiqua. És el producte de la consumació de l’etapa anterior i la seva transformació en una altra de radicalment diferent, en què la Humanitat es troba en procés de reeixir per la via catastròfica, gràcies a la generalització del capitalisme, els fluxos del qual recorren el globus a velocitats fins fa poc inimaginables i afaiçonen l’existència de les persones d’acord amb els seus interessos, aliens a consideracions ètiques de cap mena. En el món interior del capital ja no té sentit parlar de l’arrelament secular dels pobles, tal com va ocórrer després de la primera etapa, ni d’una sola civilització que abasta tots els punts del planeta, a la manera de la segona etapa, sinó que tots els pobles han començat a dispersar-se pertot arreu en funció de dinàmiques financeres i geopolítiques cada cop més estressades. Estem parlant, doncs, d’una diàspora omnipolar, causada per un sistema econòmic que s’encamina cap al seu col·lapse i genera desordre, elevat a la categoria de nou ordre.
La deslocalització poblacional derivada de la diàspora en curs afavoreix alhora la diversitat individual i la uniformitat social a escala planetària. Tenint en compte que la llengua és l’eina de comunicació social per antonomàsia, ja es pot figurar a quina mena de reptes uniformitzadors s’hi enfronten les llengües sense Estat. Al llibre Entre Calimero i Superman: una política lingüística per al català, assaig olímpicament ignorat o malentès per l’estament acadèmic i que potser convindria reeditar, atesa la seva vigència, hi vaig dedicar tot un capítol ―actualment més accessible en portuguès que en català― a l’anàlisi de la pressió lingüística minoritzadora i la cultivació recuperadora des del punt de vista de la història del desenvolupament, a partir d’un assaig de l’economista Dieter Senghaas. La meva conclusió era que “allí on ha existit alguna mena de sobirania política s’ha donat també la possibilitat de contrarestar amb major eficàcia la pressió minoritzadora. Si la sobirania hi manca, en canvi, les coses esdevenen força més complicades, atès que molt sovint condicions internes poc favorables de la societat ―travessada per cleavages lingüístics, generalment correlatius de divisions de classe o ètnia― s’alien amb la indefensió per resistir amb èxit la pressió minoritzadora exercida per la llengua dominant. La pregunta crucial, doncs, que caldria plantejar a la vista del panorama esbossat, és la següent: existeix alguna possibilitat de cultivació recuperadora reeixida i autocentrada ―és a dir, no teledirigida per cap mena de language planning al servei d’interessos hegemònics, sovint camuflats― d’una llengua periferitzada en el sistema lingüístic mundial, sense una dissociació prèvia? Sembla que en aquest terreny existeixen opinions diverses, però, en qualsevol cas, les teories que sostenen que el ratrappage sempre és possible haurien d’explicar perquè hi ha tan pocs casos d’exemples reeixits que ho avalin. Especialment complicat, a més a més, sembla ser el cas d’aquelles societats (i la nostra n’és una) en què a l’absència d’una sobirania política cal sumar la internalització de la pressió minoritzadora, a través de la instal·lació d’un nombrós contingent d’immigrants procedents de la comunitat lingüística periferitzadora. Aleshores, la competència de la llengua desplaçant pot actuar en un doble front, des de fora i des de dins, promovent un bloqueig de les iniciatives adreçades a la cultivació recuperadora de la llengua minoritzada”.
Vostè ha explicat en més d’una ocasió que no es veu capaç d’explicar el sentit de la seva recerca en matèria de sociologia del llenguatge sense relacionar-la amb la seva producció literària. D’entrada, té un grapat d’assaigs en què s’ocupa de diferents qüestions sociològiques a partir de comentaris de novel·les i de pel·lícules. A tall d’il·lustració, ha pensat la robòtica i la intel·ligència artificial en un article molt lúcid que va dedicar a l’obra del novel·lista Stanisław Lem. Però s’ha ocupat també de Kipling, Poe o Lars von Trier a propòsit de qüestions polítiques i socials.
A banda dels meus escrits de crítica literària stricto sensu, dedicats sobretot a la recuperació de l’obra de dos poetes valencians oblidats (Maximià Alloza i Eduard Buïl), com vostè hi assenyala, he abordat tota una sèrie de qüestions sociològiques i filosòfiques en relació amb la literatura. Per damunt de l’aparent dispersió, el meu interès s’ha centrat sobretot en la interpretació de les ficcions escatològiques, en la mesura que atresoren valuosos indicis sobre les versions dels mons «possibles» o «impossibles» en litigi en cada època, l’«acceptabilitat» dels quals remet, en última instància, a la problemàtica cada cop més indefugible dels règims d’enunciació hegemònics i la infraestructura mediàtica que els sustenta. Sense anar més lluny, ara mateix em trobo embarcat en la redacció d’un díptic assagístic, que hauria d’aparèixer en forma de llibre, sobre la incidència de l’imaginari sobre els no concebuts i sobre els suïcides en la literatura moderna. M’agrada pensar la meva tasca com una mena de mineria de ficcions (Fictions Mining), articulada com un enfocament susceptible d’escrutar el ventall de desenllaços, temuts o esperançats, que compareixen en l’escenari històric, per tal d’enriquir el present —aquest futur anterior— amb un arsenal de nous horitzons. Amb el benentès que no es tracta de reprimir-los o silenciar-los, sinó de fer aflorar les dimensions «monstruoses» del real que la realitat amputada pel consens que ens volen vendre jutja inacceptables. Prendre’s seriosament el discurs literari i els seus metatextos crítics no tolera rebaixes de cap mena, perquè les nostres ficcions no cessen d’enviar-nos missatges en una ampolla des del final dels temps —i malament si no ho fan, perquè, com molt bé sabia Kafka, el silenci de les sirenes pot ser molt més terrible que el seu cant.
Al llarg de la seva carrera ha demostrat una curiositat fàustica i ha acumulat una quantitat esbalaïdora de coneixements, però el més destacable és com els metabolitza en els seus escrits. De fet, a banda d’assagista, és autor de tres llibres d’aforismes, en els quals sorprèn la disparitat de temes que hi aborda (polítics, filosòfics, la mort, la música, el llenguatge, etc.) i la seva capacitat de relacionar el local amb el global. Però, per què va triar la forma de l’aforisme?
Un crític que es va ocupar del meu últim llibre d’aforismes (Estelles sota les ungles) els definia com una modalitat d’assagisme de la crueltat, en el sentit que Artaud atorgava a l’expressió. En el cas d’algú que, com jo, només vaig exercir com a professor universitari de manera episòdica i m’ha tocat guanyar-me els cigrons en l’ensenyament mitjà, l’elecció de l’aforisme, a banda de respondre sobretot a motivacions d’idiosincràsia personal, implica el recurs a una modalitat expressiva que, d’una banda, em permet ocupar-me de manera concisa i incisiva d’una multiplicitat d’assumptes del meu interès, davant la impossibilitat material d’esplaiar-m’hi per escrit; de l’altra, trobo que és una eina literària d’extraordinària potència, capaç de crear ponts entre les meves lectures filosòfiques i la meva vocació literària. No debades l’aforisme, tal com l’entenc, és una modalitat d’escriptura a la contra, en una línia que manté afinitats amb l’obra d’autors com Chamfort, Nietzsche, Kraus o Canetti, i permet conjuminar el pensament amb la poesia, sense renunciar pas a la mordacitat o a la utilització lúdica del llenguatge.
És també autor d’una poesia molt preocupada pel dir, per la capacitat d’expressió de la llengua, en què el llenguatge no és un element abstracte, aïllat de la història, sinó que en alguns poemes connecta de manera dramàtica amb la iniquitat del món contemporani. Quins han estat els referents d’aquesta concepció tan ambiciosa de la poesia? I com veu la situació del gènere en la nostra literatura?
Començaré pel final, tot reconeixent que, si bé la poesia moderna en català ha estat capaç d’articular contra vent i marea una tradició plena de varietat, ambició i interès, no estic segur que a hores d’ara es trobi en el seu millor moment. Al meu entendre, la situació del nostre panorama (no sols) poètic exhibeix alguns dels mals denunciats per l’escriptor francès Julien Gracq al pamflet La Littérature à l’estomac (1949), una àcida denúncia del circ literari contemporani. En qualsevol cas, prefereixo no entrar en detalls, perquè em manca coneixement i perspectiva per jutjar la producció dels poetes catalans contemporanis, als quals, atesa la disparitat dels meus interessos, tampoc no he llegit, probablement, amb l’atenció que mereixerien.
Dit això, si he de caracteritzar, ni que sigui de manera aproximada, la meva escriptura poètica, assenyalaria, com vostè hi apunta, una atenció preferent al dir. En altres paraules: no concebo la poesia com a mer exercici lúdic. Procuro que els meus poemes es mantinguin allunyats de sentimentalismes i d’avantguardismes de fireta i, sense negligir la cura formal, que considero molt important, accentuïn la faceta expressionista, centrada en l’exploració dels assumptes crucials de l’existència contemporània. Amb el benentès que no tinc res en contra de l’hermetisme, sempre que no constitueixi una estratègia destinada a encobrir la inanitat i a donar al lector el gat de la xerrameca per la llebre de la profunditat.
Al llarg de la meva trajectòria, que enfonsa les seves arrels en el simbolisme i evoluciona amb el pas dels anys cap a una poesia més crua i meditativa, m’han acompanyat autors com Ausiàs March, Baudelaire, Mallarmé, Emily Dickinson, Kavafis, Pessoa, Rilke, Gottfried Benn, Espriu, Borges, Gil de Biedma, Philip Larkin, Gabriel Ferrater, Paul Celan i molts d’altres. Es tracta d’una nòmina variada i poc coherent, però mai no he tingut la pretensió de limitar les meves lectures a un sol tipus de poesia. En aquest sentit, crec que dins dels meus quatre llibres de poemes —l’últim, La llavor en la fosca, veurà la llum a la tardor— es pot establir una divisió bastant perceptible entre La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (2016), els dos poemaris en què vaig explorar per camins diferents la malaltia del llenguatge i la síndrome de Bartleby que em van mantenir en silenci durant dues dècades; i Despossessió i La llavor en la fosca, reculls integrats per poemes amb una entitat individual molt més acusada, mitjançant els quals he tractat d’explorar un ampli ventall de paradigmes de la sensibilitat contemporània.
Òbviament, no soc el més indicat per apuntar quins són els trets característics de la meva poesia, per bé que, com vostè va suggerir en certa ocasió, hi resulta indefugible la presència constant del cos sotmès als brutals avatars de la història. En paral·lel, s’hi desenvolupa la problemàtica del que Ingeborg Bachmann anomenava un Jo sense garantia, entès com una contrasenya secreta, una identitat somniada, que cal desxifrar. Tot plegat, desemboca en una estratègia enunciativa de tipus eminentment elusiu, caracteritzada per una forta tendència a l’adopció de modalitats enunciatives que oscil·len entre el tu líric, bé de caràcter especular bé en funció d’apòstrof, i el monòleg dramàtic, que recorre a una primera persona, del singular o del plural, difícilment identificable amb el jo del poeta. Tot això sense oblidar aquells poemes en què la veu lírica s’expressa en tercera persona o senzillament adopta un to descriptiu, lluny de qualsevol pretensió d’objectivitat, però també de la confessió íntima, l’interès de la qual em sembla absolutament desdenyable.
Quan contemplem retrospectivament la seva trajectòria em sembla prou clar que és la d’algú que es dedica a la literatura i la recerca de manera independent, això és, des de fora de les institucions, circumstància que convida tot sovint a reflexionar de manera molt precisa sobre els obstacles amb què topa aquell que exerceix pel seu compte i risc la vocació del pensament.
Posats a parlars dels obstacles que entrebanquen l’exercici del pensament dut a terme des de fora de les institucions, m’agradaria posar l’èmfasi en un parell de qüestions. En primer lloc, no es pot negligir l’existència d’una jerarquia institucional, com més va més rígida, entre l’ensenyament universitari i l’ensenyament no universitari, definits de manera dicotòmica, de manera que el segon no sols apareix subordinat al primer sinó que només admet una caracterització negativa, per oposició a aquell. D’aquesta situació, no sols se’n deriven diferències òbvies de prestigi, sinó un monopoli del metallenguatge, correlatiu del progressiu embrutiment intel·lectual del personal que treballa al marge de la institució universitària. Aquests entrebancs resulten insalvables en relació amb la major part de les anomenades ciències «dures», així com en alguns àmbits de les ciències socials com ara l’economia, però en altres àmbits, amb graus de formalització i institucionalització més precaris, entre els quals la sociologia del llenguatge, és possible encara adquirir una formació autodidacta —per força heterodoxa— i dur a terme una recerca pionera des de fora de la universitat. L’objectiu d’aquesta recerca no pot consistir, és clar, en la reproducció dels continguts i les maneres de l’activitat universitària, ja que en aquest cas esdevindria redundant o supèrflua. En alguna ocasió, he identificat el meu plantejament amb la foucaultiana insurrecció dels sabers sotmesos, concebuts com les disciplines relacionades amb aquelles parcel·les de la realitat històricament absorbides o desqualificades per discursos que s’arroguen la prerrogativa —pròpia de qui es troba instal·lat en el poder— de definir unilateralment els criteris de validesa i/o cientificitat. En qualsevol cas, l’empresa es caracteritza per unes condicions de possibilitat específiques, que la diferencien del saber produït en el marc de la institució universitària, en la mesura que la relació entre coneixement i interès no hi és la mateixa.
Finalment, els que l’han sentit sempre han destacat la seva eloqüència. Ha estat un brillant conferenciant i les seves classes tenien fama entre els estudiants per la seva capacitat de relacionar pel·lícules, llibres i material curricular. Les coses no estan gens bé a les aules. Hi ha un desgavell ideològic i pedagògic, sumat a una falta de recursos flagrants.
Tinc molt poca cosa a comentar sobre la descripció que acaba de fer de l’ensenyament secundari i el batxillerat. En canvi, com a docent estic orgullós d’haver practicat un ensenyament sustentat en la paraula, sense crosses audiovisuals. Això no impedia pas que les referències bibliogràfiques o cinematogràfiques fossin una constant del meu discurs, obsedit per la pretensió d’incitar l’alumne a anar més enllà de l’ensopida programació curricular. Com és obvi, aquesta estratègia docent tenia molt poc a veure amb la pedagogia en voga. Els exàmens i les notes em semblaven un tràmit sense substància, perquè mai no hi vaig pretendre ensenyar res, sinó fer la meva feina de manera solvent i entretinguda. El meu “mètode” consistia a desplegar davant de l’alumnat sabers diversos, acompanyats d’un exercici constant, irònic i polèmic, de reflexió personal, destinada a suscitar-hi preguntes, amb l’esperança que, si més no la millor part, s’esforçarien a cercar respostes i retindrien de les meves classes aquells continguts pels quals se sentien més concernits. Passats els anys, em consta que en un nombre significatiu de casos l’objectiu es va veure satisfet i van copsar que la llengua catalana i la seva literatura, a banda d’una assignatura curricular més o menys suggestiva, servien per a reflexionar críticament sobre les qüestions fonamentals que ens defineixen com a persones.
