El PP vol embolicar de nou la troca a compte del valencià. Una vegada més volen exigir el certificat de “puresa de sang” als autors que s’han d’estudiar en batxillerat. Ja ho van intentar altres governs d’aquest partit mateix quan els de Vox en formaven part i, alhora, tenia lloc l’operació de canibalització dels molt bavaresos d’Unió Valenciana de herr Lizondo.
I amb tot, a ningú se li escapa -començant per ells- la magnitud de l’estupidesa, la salvatjada en termes culturals i educatius que representaria una mutilació curricular com aquesta. No crec, però, que per més manifestos i declaracions que es facen es donen per al·ludits ni s’immuten. El valencià els la bufa, i molt especialment a tipus com Mompó o Juanfran que el parlen amb solvència per a vergonya, supose, de totes les maripilis, pocholos, falangistes i “això ho pague jo’”de la seua pròpia quadrilla.
Anem a pams. Algú es creu que aquest mateix personal mouria un dit, posaria un cèntim d’euro per a promoure l’obra de Mercè Rodoreda en el cas que aquesta hagués nascut a Aielo de Malferit com Nino Bravo? L’autora de La Plaça del Diamant continuaria sent una escriptora en català (el d’Aielo) i una roja i un dimoni emplomallat. I si Salvador Espriu s’haguera criat a Algemesí, haguera escrit La pell de brau mentre passejava pels horts de vora el llorentí Barranc dels Algadins? No cal escarrassar-se més. Només cal veure l’entusiasme que els provoca Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor. Fins i tot, un autor com Xavier Casp de qui tan ràpidament se’n van oblidar així que no els va fer falta per a invocar “el valencià vertader”, atès que ja havien guanyat i tenien la mirada posada en la terra sagrada dels PAI.
Al capdavall, el problema, òbviament, no és l’origen sinó la llengua. Una llengua que des del seu castellano-espanyolisme obtús, cellajunt, odien o menystenen amb tanta força que es cagarien damunt si no fora mirar.
El cas és que aquesta colla de pillos se les saben totes. Mouen el vesper del valencià per acontentar l’ala dreta del Movimiento -els camises velles de Vox-, però ho fan en un moment en què, en cas de tenir la capital en França, les masses ja els haurien cremat dins del palau de la Generalitat, corbelles en alt, al crit de ¡llibertat, igualtat i fraternitat! Tot això, mentre les guillotines haurien sigut un no parar a les places de València.
Certament, ara no és -ni per ells ni per a ningú- el moment d’Ausiàs March o de Joanot Martorell. És el de l’alcalde Luis Barcala i la màfia dels habitatges de protecció pública d’Alacant en el context de la crisi de l’habitatge més greu de la història recent, tenint un govern de la Generalitat en què 29 alts càrrecs i el sompo de Juanfran acumulen una mitjana d’entre dos i tres propietats per barba. Més que un govern, com ha apuntat el periodista Adolf Beltrán, sembla l’organigrama d’una immobiliària.
És el moment, també, del desvergonyit de Carlos Mazón que està a punt de seure davant d’un tribunal a compte de la seua responsabilitat en 238 morts mentre a Les Corts, impúdicament, aquest partit del “valenciano” puteja els familiars de les víctimes de la dana i dona el protagonisme a una associació que fa un tuf d’extrema dreta que tira de tos amb l’únic propòsit d’emmerdar.
I sí, és cert que mentre aquest personal se centra en els seus negocis no s’està d’aniquilar públicament la llengua del país. La relació de forces polítiques i la situació mateixa sociolingüística del valencià no deixa massa marge per a una contestació civil i política contundent que els dissuadisca de les seues polítiques valencianòfobes. Com vulga que siga, cap valencià decent es pot quedar de braços plegats davant d’aquesta involució. La primera cosa que caldria fer seria potser desmuntar el relat propagandístic d’un partit instal·lat en la corrupció. La segona, articular un front cívic amb prou capacitat per a respondre en totes les instàncies qualsevol vulneració de drets.
També podem esperar tot confiant que bufen nous vents mentre ells es reparteixen els pisos en la platja de Sant Joan a compte de la valencianitat de Sor Isabel de Villena o especulen sobre quantes persones s’endugué el fang mentre Mazón tancava assumptes estrictament confidencials en un fosc reservat de la ciutat de València.
