La importància de la funció evocativa en la comunicació

Normalment al llarg del dia establim diverses converses amb la gent amb qui interactuem, siga al treball, al carrer o al bar fent-nos un cafè o un vermut. Inconscientment acoblem tant com podem el tipus de registre en funció de l’interlocutor i del tema. Des de quin partidàs el d’anit o si no posa tots els conceptes amb claredat sobre la taula no crec que se’n surta d’aquest embolic. I no solament els registres, que els dominem tant com podem, sinó que també adeqüem la conversa amb les diferents tècniques que el llenguatge ens possibilita perquè la funció comunicativa siga tan efectiva com fóra possible. Totes aquestes funcions del llenguatge (referencial, emotiva, apel·lativa, fàtica, metalingüística i poètica) les explica molt bé la sociolingüística i depèn d’una correcta aplicació perquè la comunicació funcione més o menys bé. Però la cosa no acaba ací. L’ésser humà som molt més complexos. No podem deixar de costat una de les funcions del llenguatge que acompanya a la de donar informació per entendre’ns amb l’interloculotor; i que és tan important com aquesta. Estranyament no sol aparèixer entre les funcions principals, però ho és. I no sol aparèixer en una taxonomia pensada per al monolingüe, perquè ell la troba fusionada i, per tant, ni la pensa ni la reflexiona. Parle de la funció evocativa. Quan parlem, no solament aglutinem amb més o menys correcció les diverses funcions oficials en sociolingüística del llenguatge, sinó que n’afegim una que és ben natural i necessària sense ser-ne massa conscients: l’evocativa. Nasquem amb zero llenguatge i a poc a poc, a força d’emotivitat, estima i aprenentatge anem donant-li nom a l’univers que ens envolta: estima, relacions, coses, sentiments… un Totum revolutum amb què omplim el sarró de la nostra existència. Cada vegada que el nostre cervell (l’àrea de Broca és la del llenguatge) tria un mot per a la conversa, per al pensament, per a la creació escrita estem amuntonant un seguit de vivències que ens conformen la nostra manera d’estar en el món. Aquesta vida acumulada ens dóna la nostra raó de ser. Sense ella anihilem tota la història anterior per a esdevenir éssers sense substància. Posem-ne un exemple que ens farà veure més clar tota aquesta teoria. Si parlem d’un gorrión, immediatament pensarem en un ocell viler amb unes característiques determinades que coneixem ben bé quasi tots. Però si en la conversa introduïm el mot teuladí, la cosa canviade dalt a baix. Un gorrión té les característiques biològiques conegudes per tothom, però un teulat o teuladí té totes les característiques del gorrión i a més a més té tota la història personal que només ens la pot evocar la paraula teuladí: de petit anant a parar cepets, ta mare cridant-te per a dinar, cercar en quina rama de l’olivera estava parat per poder observar-lo o caçar-lo, o furgar en els nius sota les teules (cadascú és fill d’una època i d’un espai concret)… Totes aquestes vivències només ens les pot evocar als catalanoparlants la paraula teuladí, mai no ens ho permetrà la paraula gorrión. Tots som fills d’una llengua i hem construït l’univers en la llengua que ens ha pertocat. L’imperialisme que intenta anular la llengua de la terra conquerida i hi imposar la seva està cometent un genocidi que va més enllà d’una simple substitució lingüística; està cometent un genocidi existencial sobre la terra conquerida. És això mateix el que estem sofrint els catalanoparlants. L’espanyol monolingüe és incapaç de reflexionar sobre aquesta funció lingüística perquè arrossega fusionat la comunicació i l’evocació com si fóra la mateixa cosa. Als catalanoparlants, quan se’ns força a renunciar a la nostra llengua, estem perdent records i història. Sofrim un genocidi lingüístic on ens assassinen els nostres records individuals i col·lectius. Assassinen la nostra història i la nostra manera de ser. Impedir que un catalanoparlant s’expresse en la seva llengua és esborrar-li tots els seus avantpassats, les seves vivències, la seva història i la seva manera de ser en el món. És un genocidi en majúscules que no podem consentir. Som la dimensió de la nostra llengua. Fora d’ella soterrem tot el que hem sigut. Salut i terra.