Finançament anèmic, poca visibilitat, manca de lectors i dificultats per arribar al públic jove i per encaixar en el nou ecosistema digital… els problemes dels mitjans de comunicació en valencià s’assemblen molt als dels mitjans de comunicació en general, encara que hi sumen la minorització històrica a la qual ha estat sotmesa la llengua i totes les manifestacions culturals que s’hi fan.
Però potser per això és important i interessant trobar-se, ni que siga de tant en tant per a reflexionar-hi.
Aquest va ser l’objectiu de la taula redona que, a iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià, va reunir ahir al Centre Octubre de València directors i editors de publicacions tan diverses com Saó, Vicent Boscà; Mètode, Martí Domínguez; El Temps, Víctor Maceda; L’Espill, Ferran Archilé; Vilaweb, Vicent Partal; Serra d’Or, Joaquim Noguero, i Diari La Veu, Moisès Vizcaino. Moderat per Juli Capilla que va intervenir també en representació de la Revista de la Safor i L’Aiguadolç.
El debat va iniciar-se al voltant dels reptes de l’adaptació a l’entorn digital, en una taula on sols dos mitjans no havien nascut directament a internet i que encara depenien de les subscripcions de les edicions en paper per sobreviure. “Els nostres subscriptors són molt fidels, si en perdem és perquè es van morint”, va reflexionar Noguero en referència a Serra d’Or, posant el dit a la llaga d’un dels grans problemes dels mitjans de comunicació en general i de les revistes en paper en particular: la dificultat per arribar a la gent jove.
La decadència de les revistes de pensament –com Serra d’Or, Saó o L’Espill- va veure’s també com una de les causes que faciliten una cultura comunicativa en què proliferen les faules i les mentides. “La societat té una atracció per la foscor dels bulos”, va defensar Domínguez. “La ciència i el periodisme són els principals objectius d’una ofensiva reaccionària que té com a finalitat acabar amb la raó –va reflexionar Partal- i no és casual, perquè ambdues disciplines comparteixen un mètode objectiu. I això no és casual, és un atac planificat”.
Més antropòleg, Vizcaino, va recordar que “la mentida és més còmoda i el rigor exigeix un esforç. I els humans només fem l’esforç si ens interessa”. Ja no es tractaria “dels joves” –un dels col·lectius més esmentats pels ponents-, sinó que l’editor del Diari La Veu va tirar de la seua experiència com a advocat per universalitzar el problema: “En un judici acostuma a guanyar el que té la demostració de la seua tesi més fàcil. Si per convèncer un jutge l’has de fer pensar massa, normalment ja has perdut”. Una anècdota que fàcilment és extrapolable a les fórmules d’informació de la majoria social.
Esperança
Amb tot, hi va haver també intervencions per a l’esperança, com la dada, oferta per Maceda, on va recordar que “l’audiència d’À Punt s’ha enfonsat quan ha començat a perdre qualitat. Potser la gent no és tan burra com a vegades pensem”.
“L’era digital ha democratitzat la informació, els mitjans hem perdut la nostra posició de privilegi, i encara que puga semblar una paradoxa, això és un gran moment per al periodisme”, va defensar Partal. I si “l’opinió entreté, però la reflexió és un conyàs” –en paraules de Boscà- aquesta darrera sempre serà imprescindible en un món que afronta grans reptes.
