L’Església a la fi del segle XVI apostà pel castellà, sobretot al País Valencià i Sardenya. El bisbe d’Oriola Josep Esteve (1594-1597) es feia dir Josepe Esteban i, tot i que nascut a València, arribà a etzibar que «quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño». I el dueño era ―ostres!― el rei d’Espanya, o sia, el rei de Castella. Un individu de tal idiosincràsia lingüística, no estranye que s’esforcés per convertir a l’espanyolisme més tronat rector i feligresos al seu càrrec. No era l’únic, ni al País Valencià ni a la resta del domini lingüístic català. L’arquebisbe de València (1569-1611), però de Sevilla ell i patriarca d’Antioquia, Juan de Ribera, fou el gran castellanitzador i espasa lingüicida contra les dues llengües del país, el català i l’àrab dialectal de la minoria morisca. Als primers pretenia convertir-los a la llengua del dueño, als altres ―ras i curt― foragitar-los del país i, finalment, aconseguí que foren expulsats en 1609. Vaja uns pardals amb sotana!: a Dios rogando y con el mazo dando. L’ús del castellà s’estengué per totes les diòcesis i, de mica en mica però sense pausa, els rectors foren adoptant el castellà en la redacció dels seus Quinque libri parroquials i en els sermons. Després del mal vingut per Almansa (25 d’abril de 1707) la castellanització s’intensificà. Comtat i debatut, què us diré? Un desastre.
El català pervivia, sobrevivia, era la llengua natural, però el castellà s’inoculà en les consciències i s’apoderà de l’onomàstica. Els assentaments als llibres parroquials passen a generalitzar-se en castellà al llarg del segle XVIII, el que implica que també els noms siguen inscrits en llengua castellana malgrat el desconeixement del castellà pels pares de la criatura i contra llur voluntat. Els règims liberals que vingueren al segle XIX predicaven la llibertat, però una llibertat fictícia, atorgada per la monarquia i parca en drets, que reclamava la castellanització completa, la submissió dels catalans al foraster estufat de supremacisme mesetario. Les parròquies més refractàries a la imposició del castellà, finalment, claudicaren per ordre de l’autoritat eclesiàstica superior, com les de la diòcesi de Girona en 1828, obligades a escriure «en idioma castellano que es el idioma de gobierno». I els noms ―ai els noms!― canviaren. Els pobles retien culte a sant Josep, sant Antoni, sant Pere o sant Cristòfol, però els noms del personal eren José, Antonio, Pedro o Cristóbal. I així, amb decoroses excepcions, fins hui, que continua l’ús alienador dels noms a la castellana, malgrat que ara és possible fer servir la versió en la llengua de cadascú. A l’Estat francès ―voilà la liberté!― no ho tenen tan clar i continuen imposant la versió única en francès. Ara bé, Espanya continua sent l’Espanya ultrancera de heces turbias las cumbres de granito, dit a la manera de Machado, i no és estrany trobar al Registre Civil el funcionari espanyolista salvatge ―jo me l’he trobat― que pose mil i un entrebancs a l’exercici del dret a tenir el nom en la llengua pròpia dels ciutadans dels Països Catalans. I és que ―ai llas!― la femta tèrbola del franquisme continua impregnant l’aparell administratiu de l’Estat.
La llei del Registre Civil espanyol fou impulsada per Eugenio Montero Ríos, ministre de Gràcia i Justícia del govern del general Prim, en 1870. Important!: ara era l’estat el responsable d’inscriure els nounats i, per primera vegada a l’Estat espanyol, s’establia la possibilitat de contraure matrimoni civil. La llei de Montero Ríos no indica específicament que s’hagen d’inscriure els noms en castellà. Sí que indica, però, l’obligatorietat de lliurar en castellà els documents «en dialecto del país». Més endavant, el franquisme naixent, el del Govern de Burgos, el 18 de maig de 1938 emeté una ordre en què obligava els registres civils a inscriure els noms només en castellà. Vegem com era justificada:
«Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista, que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solo están expresados en idioma distinto del oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la Unidad de la Patria. Tal ocurre en las Vascongadas, por ejemplo con los nombres de Iñaki, Kepa, Koldobika y otros que denuncian indiscutible significado separatista; debiendo consignarse, no obstante, que hay nombres que solo en vascuence o en catalán o en otra llengua tienen expresión genuina y adecuada, como Aránzazu, Iciar, Montserrat, Begoña, etc. y que pueden y deben admitirse como nombres netamente españoles, y en nada reñidos con el amor a la Patria única que es España.»
Vegeu: el nom en català, basc o gallec és una anomalía registral, una morbosa exacerbación del sentiment regionalista que atempta contra la Unidad de la Patria. Era aleshores ministre de justícia dels facciosos Tomás Domínguez Arévalo, comte de Rodezno, un monàrquic que no dubtà en abraçar el feixisme i que més tard accediria al Consell Privat de don Juan de Borbón. Encara que madrileny de naixement, Domínguez Arévalo era d’origen navarrès, per això l’animadversió a la llengua basca que s’expressa al text. L’orde conclou en el seu article primer: «En todo caso tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano.»
I d’aquella pols aquests fangs. Quanta gent a dia de hui té nom en la llengua pròpia del País Valencià? El franquisme impera, sociològicament mai no ha marxat, i els pecats del passat franquista perduren en el present. Un valencià catalanoparlant, o qualsevol altre catalanoparlant dels Països Catalans, per què consent una nomenclatura personal impròpia? El comte de Rodezno, reblà el clau amb una nova ordre ministerial en què declarava nul·les totes les inscripcions registrals en una altra llengua que no fora el castellà.
Espanya, bona part d’Espanya, que als resultats electorals em remet, se sent atreta per les fatxenderies i rucades del franquisme. A Franco ―què us diré?― el tragueren del seu mausoleu del Valle de Cuelgamuros en el 2019. El català, l’aranès, l’aragonès, el basc, l’astur-lleonès i el gallec continuen sent, per a Espanya, «la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista». I Espanya continua limitant a dia de hui l’ús d’eixes llengües. A Espanya no hi hagué desfranquització com a Alemanya hi hagué desnazificació i bé, a hores d’ara encara continuem patint les conseqüències. Mireu que succeeix al País Valencià, que ens donaren garsa per perdiu en 1982 i en la merda blava ―vixca!― xipollegem, amb canalles com el Mazón somrient.
La croada contra els noms no castellans no s’aturà al Registre Civil, que els franquistes, el 21 de maig de 1938, promulgaren una altra orde ministerial contra els noms de les persones jurídiques que no estigueren en castellà, perquè era ―i per als espanyolistes de tot pelatge encara ho és― «absolutamente necesario que el sentimiento nacional y españolista se manifieste sin duda ni vacil·lacions de género alguno». Prohibiren tota mena de document, encara que fora un simple anunci, en català. I fins i tot prohibiren els noms no castellans dels vaixells. Per ordre ministerial, del ministre d’Indústria i Comerç, Demetrio Carceller Segura, publicada al BOE del 24 de gener de 1945, quedava «terminantemente prohibida toda designación de buques que no esté escrita en castellano, que es el idioma oficial, símbolo de la unidad de la nación.»
Als espanyols, com als sionistes els palestins, no els agraden els catalans, ni qualsevol altre poble peninsular ibèric que mantinga la fidelitat a la seua identitat. Els valencians ―brame qui brame― formem part de la catalanitat i com a catalans hem estat i som tractats per l’espanyolisme. La ideologia espanyolista ―són segles suportant-la― ha impregnat bona part de la massa catalanòfona i d’això la pervivència ―això sí que és una grandíssima anomalia― de noms castellans en persones catalanoparlants i que encara siga una raresa acudir al registre o al rector i triar que el nom de pila siga en la llengua que hom parla. L’Estat espanyol continua bregant perquè això siga així.
