Acaben d’enretirar la gegantesca lona publicitària de l’esmorçaet col·locada en la façana d’un edifici de València per a estimular entre els indígenes el consum de Coca-Cola com si no se’n beguera ja prou.
El cas és que algú de l’agència de publicitat responsable de la banderola deu haver-se’n adonat o deuen haver-lo avisat de les proporcions de la cagada gramatical que, per cert, un diari de la ciutat ha tingut a bé desxifrar per als seus lectors més conspícuament illetrats en valencià. Una cagada, cal dir, que sumada a la proposta de maridatge de la campanya hauria de ser matèria d’estudi a les facultats de comunicació i també de les escoles de cuina més prestigioses, a més de munició per als fabricants de cervesa, llimonades i vins de batalla.
El cas és que els castellans mai no desallunan amb Coca-Cola, ni tampoc almuersan amb el refresc nord-americà, perquè sempre hi haurà algun publicista mínimament documentat que sap el que se juga si escriu el castellà amb faltes d’ortografia. El castellà es mereix un respecte.
Amb el valencià, amb els valencians, però, la situació és molt distinta. En primer lloc, l’esmorzaret vist des de fora deu tenir connotacions carnavalesques. Els copiosos esmorzars, tan poc saludables, residu d’un passat eminentment agrícola, deuen cridar també poderosament l’atenció de forasters i nutricionistes. Tot té la seua explicació. He fet esmorzars similars a aquests, tot i que notablement més rebaixats quan anava a collir taronja, a les 7 del matí, abans d’encarar una jornada duríssima de treball, de sol a sol. A l’estiu l’esmorzar es limitava a mig entrepà farcit modestament i acompanyat d’una ceba si l’amo, seguint la tradició, la portava. Tota la resta és folklore i negoci hostaler. Per cert, molts dels bars de la ciutat que ofereixen aquests ‘esmorzarets’ tenen més d’hostal de carretera manxega que de bar valencià i ho dic sense cap ànim d’ofendre.
Però no seré jo que li atorgue a l’esmorzar -una excusa excepcional per a trobar-se amb els amics- la categoria d’un ritual nacional a fi de compensar el que algú podria considerar una ofensa. Això millor que ho facen, si volen, els valencianos que no han vist una taronja penjada d’un arbre en la seua vida o els forasters inadvertits. Com siga, dubte molt que alcen la veu, perquè als d’aquesta mena la gramàtica no els importa ni massa ni poc. Jo, abans d’enaltir l’esmorzar com a element proteic de la nostra identitat -enteneu-me la ironia-, preferisc enaltir, posem per cas, la bona literatura escrita en la nostra llengua.
En segon lloc, el valencià el pot escriure qualsevol fins i tot si només en sap un poc d’oïdes. Puc imaginar el consell de doctes professionals de l’agència discutint les característiques del cartell i, en el moment d’estampar la paraula màgica, convocar a un que creuen que sap valencià o a un que estiueja en Xilxes o que és un becari lluminós amb apartament a Gandia o, encara, un junior brillant que potser va estudiar valencià per encomanar-li la faena. Al cap i a la fi, només és valencià, tan sols es tracta d’escriure una insignificant paraula en valencià per a referir-se a un amable costum local. Al capdavall, allò que importa de veritat és la promoció de l’abeuratge d’Atlanta.
Amb el valencià s’atreveix tothom. S’atreveixen els publicitaris, els jutges, els dirigents polítics com Rovira o Barrachina que no l’usen ni per a anar d’esmorzar amb els amics, s’atreveixen els policies, els gerents de cinema, els cambrers estrangers… Tothom! S’atreveixen a escriure’l malament o a dir com l’hem d’escriure o fins i tot a prohibir que el parlem. És el que passa quan determinats sectors socials volen -com va advertir Joan Fuster– acorralar el valencià al reducte folklòric.
En això estan des de la gran embranzida cultural i civil dels anys setanta per la restauració pública de la nostra llengua. I, això no obstant, no se n’acaben d’eixir amb la seua. La prova és que ha estat suficient una notícia en el diari, plantejada de manera exquisida, i un poc de rebombori en les xarxes socials, perquè el senyor esmorçaet -o acabat d’esmorzar- i la seua Coca-Cola hagen desaparegut de la façana d’un edifici principal de la ciutat. Només cal imaginar què hauria passat potser si haguera protestat per l’atemptat gramatical tot un president de la Generalitat. Però això, de moment, és només somiar rotllos.
