De tant en tant reapareix la idea que les paraules naixen en un despatx, com si els noms dels llocs, els accents i les maneres de parlar foren invents de funcionari, com els segells de goma o els impresos amb tres còpies. Aquests dies el president de la Generalitat ha dit que a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li sobra rigidesa i política, i que el nom d’una ciutat no s’hauria de decidir en un despatx sinó entre els veïns. La imatge d’una assemblea popular a la plaça de l’Ajuntament, votant si diu València, Valéncia o Valensia mentre es menja un entrepà de truita, és simpàtica, però la cosa no és tan senzilla. Si les llengües només les decidiren els veïns, la gramàtica seria un mercat ambulant, i els mercats són meravellosos per comprar tomaques però no tant per fixar ortografies. Montaigne, que desconfiava naturalment dels dogmes, ja advertia que les societats necessiten convencions per no acabar discutint eternament sobre el mateix. I ací convé recordar una cosa que sovint s’oblida: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no és un caprici ni un sanedrí d’erudits avorrits, sinó una institució creada per les Corts Valencianes, amb una llei pròpia i amb autoritat normativa reconeguda. No és un despatx qualsevol: és l’organisme que, per mandat democràtic, té la responsabilitat de garantir que la llengua del país tinga una normativa estable, coherent i basada en criteris científics. Les acadèmies lingüístiques serveixen, en teoria, per posar una mica d’ordre en el caos natural de la parla, no perquè la llengua siga rígida sinó perquè és exactament el contrari: una criatura viva i capritxosa que canvia constantment. Sense un cert ordre, acabaríem escrivint cada paraula de tres maneres diferents, com passava quan cada impressor feia el que li venia de gust. Cervantes, sense anar més lluny, escrivia Quixote amb x, com era habitual en la seua època, en un temps en què l’ortografia encara ballava i les grafies variaven segons el taller.
Això no vol dir que les acadèmies siguen infal·libles: la història de la llengua és plena d’erudits que han intentat congelar-la com si fora un insecte dins d’un pot, i les llengües, quan les vols congelar, acostumen a escapar-se. Però també és cert que, sense una institució normativa sòlida, la llengua queda a mercè de les ocurrències del govern de torn, i això sí que és perillós. La llengua no pot ser un instrument partidista ni un camp de proves per a experiments improvisats: necessita estabilitat, continuïtat i criteri, i això només ho pot garantir una institució que treballe amb mètode, corpus, història i coneixement filològic. És cert que les institucions lingüístiques sovint són acusades de rigidesa, i probablement una mica de raó hi ha: tota institució que dura prou temps acaba adquirint aquella solemnitat de biblioteca antiga on sembla que fins i tot les paraules han de caminar de puntetes. Però també és veritat que en aquest país tenim una habilitat curiosa per convertir qualsevol debat lingüístic en un camp de batalla polític: el nom d’una ciutat, un accent, una vocal oberta… tot pot acabar convertit en matèria inflamable. I és una llàstima, perquè les llengües no pertanyen ni als despatxos ni als governs: pertanyen a la gent que les parla, però també a la memòria, a la història i a una certa idea d’ordre que ens permet entendre’ns. En aquest equilibri —entre l’ús popular i el criteri científic— és on institucions com l’AVL tenen tot el sentit del món. Quan Dante va decidir escriure la Divina Comèdia en llengua vulgar i no en llatí, no ho va fer perquè una assemblea de veïns li ho demanara, sinó perquè intuïa que la llengua viva del poble acabaria sent la llengua de cultura. I tenia raó. Potser la qüestió no és si els noms es decideixen en un despatx o en una plaça, sinó recordar que les paraules tenen una vida molt més llarga que les polèmiques, i que, per protegir-les, cal tant la veu del carrer com la serenitat del criteri científic. Al final, els polítics passen, però les llengües —i les institucions que les cuiden— es queden.
