Ha tornat a passar. Una vegada més un ciutadà (persona -no animal- que paga els seus impostos i té uns drets civils reconeguts des que li van tallar el cap al rei de França) ha estat humiliat pel fet d’expressar-se en valencià. En aquesta ocasió ha estat la gerència dels cinemes Yelmo de Campanar, a València, que s’ha negat a vendre les entrades de cent alumnes de l’IES Benicalap per veure El cautivo perquè la professora les havia demanades en valencià. Val a dir, que gairebé el mateix dia en un establiment de menjar a domicili de Sa Vileta a Palma, el Pokatas, l’encarregada es negava a atendre una clienta pel mateix motiu. L’odi, de primeres, no entén de negocis. Senten parlar la llengua que els sembla dels rostres pàl·lids i mentalment es col·lapsen.
Per a la gerent del Yelmo -com per a l’encarregada del Pokatas- el valencià és, clar i ras, una merda i el qui té la gosadia d’usar-lo, en sa casa, en el seu país, una altra merda que en aquest cas camina, vesteix, parla, demana, exigeix, respira… L’individu o indivídua del Yelmo que va gestionar la petició on line de la professora hauria pogut copiar i pegar el text del mail en un qualsevol traductor i en paus. Amb un sol clic l’hauria pogut traduir del valencià al castellà, al xinès, a l’urdú, al rus, al georgià… però no, va perdre el temps donant-li llargues, mirant de forçar-la a escriure-li en castellà o en anglès. Li calia, tenia la necessitat imperiosa, malaltissa, d’humiliar la seua clienta. El missatge és clar: “En este establecimiento no se admiten ‘polacos’, negros, judios, gitanos, sudacas…valencianos que sean valencianos. Only Hispanics and similar or assimilated people”.
I pel que fa a la dependenta del Pokatas hauria pogut simplement ser educada, tan educada com ho deuen ser els milers dels seus compares que treballen darrere dels taulells dels Starbucks de Florida, Nova York o Pennsilvània quan els demanen en anglès un Cinnamon Dolce Late o un Flat White o un cagalló morís o una mitja quarta de vedella o una piruleta. Va preferir però treure el geni contra el de casa. Forasters vindran…
Les vulneracions dels drets lingüístics a tot el domini de la llengua catalana s’han convertit en un fet habitual. Vull dir, sempre han sigut un fet habitual. La democràcia va conformar un escenari en què semblava que aquests drets quedaven garantits, però la realitat és ben bé una altra. Les denúncies ací i allà es multipliquen, fan el camí de les institucions europees mentre, formalment, unes formacions polítiques introdueixen matisos i unes altres, des dels governs mateixos, matxuquen aquests drets en pro de la implantació manu militari del monolingüisme més rústec i empobridor. La gerència de Yelmo s’hi atreveix perquè demà sap que possiblement no hi haurà un boicot general al cinema que, de colp, deixarà de compensar-li econòmicament descarregar la seua bilis valencianòfoba. Però també perquè saben que en aquell govern de fireta de la tribu o en no poques cases grans hi compten amb el suport incondicional dels Rovira, Llanos, Mazón, Barcala, Albiol, Català, Massó… I, encara, perquè no hi haurà tampoc cap conseqüència en els jutjats.
Se senten impunes. Ignoren també una part de la realitat. Odien amb totes les seues forces allò que no coneixen. No toleren la diversitat. Bàsicament, no ens respecten en la nostra singularitat, en el nostre propi país, on molts duen anys i panys entestats a convertir-nos en uns autèntics pàries civils.
I amb tot i això, tota aquesta colla de retardats i fanàtics no se n’acaben d’eixir amb la seua, perquè sempre hi ha uns centenars de valencians, uns milers, unes desenes de milers disposats a no ser tractats com una merda ni per la gerència de Yelmo, ni per cap cambrer, ni per cap funcionari amb gorra de plat o sense, ni per cap foraster de condició o de vocació.
Recordeu l’aforisme de Joan Fuster: Ser perseguit ja és una victòria. I si podeu, també, deixeu d’anar a Yelmo de Campanar fins que passen pel·lícules en valencià i ensenyen maneres i democràcia a aquells de la plantilla a qui els hi faça falta.
