Alacant té la circumstància històrica d’haver estat la darrera ciutat de la II República que caigué en mans dels franquistes en 1939. Segons es mire, això és susceptible d’exhibir mèrits democràtics o bé és una condemna. Alacant no s’ha recuperat encara del trasbals repressiu que seguí a l’ocupació de la ciutat per la 133a Divisione Corazzata Littorio de l’exèrcit feixista italià. Ah! I de ser el lloc on fou executat el feixista espanyol José Antonio Primo de Rivera. A conseqüència d’això, encara la toponímia ciutadana llueix el nom de Los Luceros («Formaré junto a mis compañeros / que hacen guardia junto a los luceros» de l’himne falangista) en la plaça més emblemàtica de la ciutat, que ―atenció!― substituí el nom de «plaça de Catalunya» que tingué en temps republicans. D’aquelles «noces» franquistes, els «confits» del present. La repressió castigà la llengua pròpia fins a límits tan aberrants que feren envermellir de vergonya ―no exagere― algun falangista autòcton. Una Alacant que, allà pels anys seixanta del segle passat, acabà consolant-se o acontentant-se, segons descriu Joan Fuster a El País Valenciano, «con tener un Gobierno Civil y una Delegación de Hacienda, y con la ilusión de seguir siendo la playa de Madrid». Però ―ep!― aquella Alacant dels anys seixanta continuava conservant ―torno a El País Valenciano de Fuster― «un vecindario sabroso, activo, cien por cien arragaido. Le oímos su dialecto frenéticamente enemigo de la d intervocàlica ―dice sea, neboa, coony, en vez de seda, neboda, codony―; le reconocemos pronto aquella punta buida de travesura y jocundidad que caracteriza al valenciano rural». I aquest veïnat ―digueu-li «saborós»― encara no s’ha extingit, potser s’ha esllanguit a la força per l’espanyolització esdevinguda, però sobreviu com pot, amb la consciència «de no ser res si no s’és poble», entre els carrers de la ciutat i al camp circumdant. Sí, encara hi ha alacantins que diem sea, neboa i coony, mal que els pese als qui, com el Fu Manxú que hui presideix l’Ajuntament d’Alacant, ens voldríem morts, enterrats i oblidats; i la voluntat és continuar sent, si la vigor no ens abandona, mantenir l’herència cultural rebuda i transmetre-la a les noves generacions.
És cert, sí, Alacant hui dia és una ciutat complicada per a la valencianitat (catalanitat). Com poder rebatre-ho? A força de bastonades, que no paren, què us diré? Dècades d’ignomínia han generat l’alicantinero (una cosa així com a València ciutat el balenziano, pronunciat a la manera beefeatera de la Rita Barberà), el cretí que, per manca de referències culturals locals i desconeixement furibund de l’idioma autòcton, s’empotina d’espanyolisme ultrancer i vomita bilis anticatalanista a tort i a dret. La línia directa amb Madrid ―vaja!― ha fomentat tal aviram durant dècades. Són els que en sonar l’himne de la ciutat, en català, mouen els llavis histriònicament ―Fu Manxú Barcala el primer― però no el canten, no el saben i no entenen ni un borrall de la lletra. Pesa molt la predisposició a ser platja anodina de Madrid. I ja no us dic si sona l’himne de les Fogueres de Sant Joan, també en la llengua d’Ausiàs March. Ignoren el «valencià», per vocació, i, a més a més, l’odien arravatadament. La tan esbiegada Transició no els guarí la insània perversa que els consumeix i, contra els drets de la comunitat catalanoparlant i contra la decència, han perseverat en l’animadversió malaltissa contra la llengua pròpia de la ciutat.
Deia l’enyorat Ovidi Montllor: «hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense». Vet ací, ras i curt, la definició explícita de l’alicantinero, o sia, la variant local, meridionalitzant, de l’homo blavericus que habita a la vora del Túria. Ep! Que a Alacant també tenen la seua bandereta (blanc i blava a seques) i ―ah!― també planten falles, encara que ―alerta!― les anomenen fogueres o, directament, hogueras, per així evitar la llengua que tant detesten. L’alicantinerisme és la pesta que ha convertit aquella ciutat que Fuster ―una altra vegada a El País Valenciano― descrivia com a «ciudad hermosa, medida, fisicamente encantadora» en l’aberració despersonalitzada i grotesca que l’autoodi, la perversió de voler ser el que hom no és, ha generat. No obstant això, encara hi resten alacantins.
Alacant no ha mort, es rebel·la contra el destí atroç, provincià i desficaciadament alienant, castellà. Si més no, encara hi ha qui reclama recuperar l’Alacant històrica, arrelada al seu país, lingüísticament catalanesca. No ho oblideu. I de lluites per aconseguir-ho i de voluntats per redreçar els desvaris castellanitzants n’hi ha hagut moltes. Seria llarg fer la relació ací. Ara bé, sí que em vull fixar hui en el món de l’escena, del teatre. Hi hagué un temps en què Alacant va ser un dels puntals del teatre en «valencià», com tan bé ha estudiat l’erudit del teatre autòcton Jaume Lloret Esquerdo. El teatre en la llengua pròpia del país es prodigà a Alacant de manera continuada durant tot el segle XIX i gran part del XX. És clar! En una societat catalanoparlant era la millor manera de connectar amb el poble. Però ―ai llas!― allò que el vent ―el franquisme i el postfranquisme― s’endugué. S’endugué el teatre valencià, substituït pel cocido madrileño que en aquests temps i des de fa dècades (ai les obscenitats culturals del PP!) impera en la programació del Teatre Principal alacantí. A la derechona castellanitzant sentir el català li produeix urticària. Ni democràcia, ni drets ni hòsties: ¡en castellano para que lo entiendan todos!
Resulta frustrant que any rere any, programació rere programació, al Teatre Principal, els seus gestors eviten que el «valencià» siga declamat a l’escenari del «principal» teatre de la ciutat. És de titularitat pública en dues terceres parts, Ajuntament d’Alacant i Generalitat Valenciana, i privada en una tercera, Banc de Sabadell. Ni Ajuntament ni Generalitat ni el tio Oliu del Sabadell, que es veu que se li escolà la catalanitat fa temps per la tassa de l’inodor. Programació en castellà ―in Spanish only― amb alguna pinzellada en anglès perquè, ja sabeu, a la Imbecil·litat Valenciana som cosmopolites. Des de fa més de trenta anys que hi ha protestes, concentracions a la porta del teatre, cartes demanant per favor que alguna ―alguna obra!― siga en «valencià», però… Cas omís. En març de l’any 2004 (era alcalde aleshores el PePero Luis Díaz Alperi, un dels mentors del tristament famós en l’actualitat José Antonio Rovira) hi hagué una concentració històrica. Resulta que aquell any es programà una producció del Teatre del Liceu (Barcelona) i de l’Institut Valencià de la Música: El Superbarber de Sevilla, originalment en català i dedicada als xiquets dels col·legis alacantins. Es programaren sis sessions, les sis en castellà. El director aleshores del teatre, un valencianòfob de nom Manuel Sánchez Monllor, es negà a acceptar que alguna sessió fos en la llengua del país. Vaja un paio! Tenia una obsessió malaltissa contra el català. Això provocà la protesta de la societat alacantina, encapçalada per l’AMPA del Col·legi Joaquim Sorolla de la ciutat, que després de cartes perquè el director rectifiqués, acabà en concentració sorollosa davant del teatre. Tingué ressò en premsa. Però ―ep!― el feixista que dirigia el teatre no rectificà. I d’aleshores ençà les protestes han continuat, temporada rere temporada. Bé, alguna obra ha representat la successora del Sánchez Monllor, que encara continua, és cert, però programada a la babalà. I a vegades, com en la temporada passada i en aquesta, no cap. I ―xe!― com diem a Alacant, «a plorar a les palmeres».
Enguany no s’ha programat cap obra en «valencià», l’any passat tampoc. Ah! Han muntat només, per dissimular, tres obretes per al jovent dels instituts, en horari de matí ―diguem-ne infantil―, dos en català i una en anglès ―ai que cosmopolites!― i català. I para de comptar. A la programació de debò, però, han programat Escape Room (diumenge, 19 d’abril), de Joel Joan i Hèctor Claramunt, però ―ep!― en castellà. En castellà? I produïda per Albena Teatre. S’han begut l’enteniment aquests teatreros? Doncs sí, els d’Albena Teatre, la companyia del Carles Alberola, sembla que són capaços de vendre la mare per un bolo. Ells diuen ―m’hi he posat en contacte― que són els d’Olympia Metropolitana, la coproductora, els distribuïdors, i, és clar, que ―m’han etzibat― «són els contractants qui trien la llengua de l’obra». Ostres tu, quins defensors del «valencià»! Si arriba la Padilla, la responsable de la programació del Teatre Principal, i els diu que vol l’obra en suahili, aquests van i a parlar com el Tarzan. Quina colla de faranduleros! En fi, dit en clar i castellà: ¡con su pan se lo coman!
La protesta, em consta, arribà a un plenari de l’Ajuntament (el de gener). El regidor d’Esquerra Unida Podem feu una pregunta sobre la discriminació del «valencià» al Teatre Principal i la regidora PePera del ram, una tal Nayma Beldjilali, hi restà gratant-se la figa o, millor dit, contestà el que l’isqué per l’ídem. Ah! Sense oblidar la murga de sempre: al teatro en valenciano viene poca gente. I ―és clar― com viene poca gente el cancel·len. En fi, què més puc dir? «Vergonya, cavallers, vergonya!» escridassava el rei Jaume. Jo, des d’ací, ho vocifere als faranduleros. La Guardia Civil, com és ben sabut, escriu a les seues casernes: «Todo por la patria». Els d’Albena Teatre, desvergonyidament, transformen la frase en «Todo por un bolo». M’agradaria saber què pensen de tot plegat, si se n’han assabentat, els autors de l’obra. Finalment, acabe amb un desig en argot molt teatrero i dedicat als d’Albena Teatre: que la merda us acompanye, que de merda (de merdosa quisca), al servei del valencianòfob Fu Manxú, us heu ben untats.
