Alatac estava molt preocupada. D’una banda, el seu cap, el gran Malson, continuava assetjat per totes les forces malèfiques que el volien descavalcar del seu càrrec. I de l’altra, ella, que anhelava el càrrec de Malson, n’era conscient que no tenia prou talla. De manera que tractava d’ajudar el seu cap, però sense massa entusiasme.
El cas és que s’apropava el gran dia. Aquell en el qual la gran bandera havia d’eixir al carrer des del seu ajuntament i en el que tots els superherois podien fer els seus discursos davant el poble. Com que tots sabien que aquella era una bona ocasió, els enemics de Malson esmolaven les seues armes. I ell li va demanar que l’ajudara.
─Tu ja saps, Alatac ─li havia dit la vespra─ que jo no puc explicar on estava aquell dia. Perquè una cosa és que tots pensen que jo estava dinant i una altra, de molt diferent, és que se sàpiga el que jo estava negociant i amb qui. Si això s’arriba a descobrir alguna vegada, ni tots els nostres superpoders junts ens salvaran.
─I ja m’ha deixat a mi la feina bruta ─pensà Alatac, sense saber per on pegar.
Desesperada, va convocar a Agossaràs, esperant que ell, que bé que havia sigut professor i tot, li proporcionara alguna idea. Quan Agossaràs li explicà què pensava que es podia fer, Alatac no ho va veure massa clar; però tampoc se li acudia res més. De manera que tots dos es van dedicar, usant tots els seus poders, a crear una gran cortina de fum. Agossaràs, amb el poder de la ubiqüitat, va explicar a tothom al mateix temps, que l’accent del nom de la capital del Regne, que ni tan sols es podia dir regne, tenia tot el dret a estar de l’inrevès. Que ell, que ja feia molts anys que ho sabia, ho havia explicat manta vegades i que no li havien fet cas només per malícia i per a ser com els veïns del Nord. Mentre ell explicava tota aquella teoria, Alatac el mirava per la tele. També tenia ulls posats pels voltants de la Casa Gran. On habitava i d’on extreia els recursos per a mantindre els seus poders.
─No ho veig clar. Perquè no solament hem de quedar bé amb els que volen que tan sols parlem com els veïns del Ponent. També hem d’acontentar els que volen tornar a tindre ascensors a les seues cases i els que pretenen que els trens vagen a hora o que tinguem la ciutat neta o que els arriben les ajudes que prometem i no paguem. I tot no pot ser.
Mormolava, mentre Agossaràs parlava i parlava. Explicava les coses amb tanta calma, que l’entrevistador semblava a punt d’adormir-se. Malson, a més a més, es preparava discursos per a poder parlar sense dir res. Sabia que hauria de parlar en públic. I aquella era una de les activitats de major risc des que van baixar els barrancs i s’ho van emportar tot. Cada vegada que agafava el manollet de fulls i es posava davant de l’espill, recordava el dia aquell en què la gent van estar a punt de tirar-li alguna cosa més que fang. Tot i els seus poders, es pot dir sense mentir que aquell dia es va cagar damunt de por.
─Sort que estava el Sublim i les seues forces especials de protecció. Ens va anar d’un pèl, aquell dia ─pensà.
En aquestes estaven, els uns i els altres, quan el telèfon mòbil de Malson va sonar. El to era el reservat a poc més d’una dotzena de números.
─Digue’m ─acuità Malson.
─Diu que plourà per al gran dia ─li va dir una veu coneguda. De seguida, ell va preguntar com, quan, quant i a quins llocs; però l’altre ja havia tallat la línia.
Quan li ho digué a Alatac, aquesta no sabia si alegrar-se’n o no. Si plovia, Malson tenia l’excusa perfecta per a amagar-se i no deixar-se veure. Però, al mateix temps, ella es quedava sense el protagonisme de presidir la processó amb la bandera que es custodiava a l’ajuntament. I si perdia visibilitat, ara que les arrugues començaven a fer estralls en el seu rostre sempre somrient, tenia por que l’organització començara a buscar alguna substituta més jove i ben pareguda. De tota manera, i més al davant del seu cap, només podia mostrar alegria.
─Però si plou, haurem de fer alguna cosa més que suspendre la processó ─va afegir Alatac, de seguida─ hem de pensar en la seguretat de les persones, dels béns de les persones i també en…
─Fes el favor de no parlar com si fores un d’ells! ─li cridà Malson, irritat─ ja ho sé, que hauríem de pensar en tot això, però el meu problema és un altre. I tu ja saps quin és. Per això et tinc ací. Perquè m’ajudes amb els teus superpoders. I tu encara estàs amb aquest ranci d’Agossaràs i els seus accents cap ací i cap allà. Això són superpoders? Mira que prompte m’ho han apanyat a mi, amb la pluja.
Ofesa i emprenyada, Alatac contraatacà.
─I em podries dir qui t’ha proporcionat aquest pronòstic? ─li preguntà, assenyalant-lo amb un dit acusatori.
─És informació confidencial. Ho sent, però no t’ho puc dir ─respongué ell.
Just en aquell mateix moment, Alatac va saber que ja no li convenia més continuar ajudant a Malson. Que havia d’usar els seus superpoders per a desfer-se’n, però sense que es notara. Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado ─pensà.
Aquella mateixa vesprada va començar a executar els seus plans secrets. Agossaràs continuava explicant a tort i a dret els avantatges dels accents d’una manera o altra. Amb els seus poders aconseguí atreure molta atenció de tothom i allò era perfecte per Alatac. Discretament, va baixar al soterrani on tenia la seua biblioteca secreta. Aquell dia, ningú va saber on era, la gran superheroïna de la gran capital del Regne que no es podia dir ni Regne. Estava estudiant, perquè per al que ella pretenia aconseguir, necessitava saber on i com enfocar els seus poders.
L’endemà mateix, malgrat la seua cara de preocupació, Alatac se sentia feliç. I poderosa, també.
Qui no ho estava tant eren els responsables dels serveis meteorològics del país. Els diversos models de predicció, malgrat totes les garanties de qualitat que tenien, anaven donant previsions del tot contradictòries. Amb el pas de les hores, hi havia motius per a posar i llevar alertes roges, grogues o taronja tant al nord com al sud del país. Com que encara estaven per tancar quasi totes les ferides de la darrera vegada que els barrancs van baixar plens i furiosos cap a l’Horta, tothom va entrar en pànic. I no solament es va suspendre la processó amb la bandera. Successivament, es van suspendre les classes quasi a tot arreu. Una vegada suspeses, on s’havia pronosticat un diluvi, lluïa un sol que badava penyes. Per contra, allà on s’havia avisat de bon temps, l’aigua baixava amb força pels carrers. El que semblava fora de dubte a primera hora del matí, s’havia capgirat abans del migdia. I el que estava molt clar que havia de passar, no passava. La gent va començar a rebre alarmes i contra-alarmes, a la vegada que moltes poblacions es veien afectades per aiguats inesperats. I tot, amb els fills o els nets a casa, perquè les classes s’havien suspès. I sense haver pogut fer pont, perquè ja feia anys que els qui havien ocupat el càrrec de gran cap abans de Malson, els havien eliminat.
Mentrestant Malson aprofitava que no podia parlar en públic perquè havia de ploure, feia sol. I quan va optar per anar a la televisió ─a la seua─ a explicar que tot el que s’explicava d’ell eren falòrnies i mentides, van haver d’interrompre el seu discurs farragós i mediocre per a actualitzar les alarmes per pluja intensa, inundacions i fins i tot pedregades, fins a tres vegades.
La pluja però, va arribar. I quasi a tot arreu. I va provocar inundacions. No massa, però en va provocar. I es va allargar fins a tres dies després, que era la festa nacional del país veí. I també va deslluir aquella celebració, que fonamentalment es feia passejant gent amb uniformes de colors pels carrers. La popularitat de Malson va caure en picat. Als salons on hi havia veritable poder, a la llunyana capital del Ponent, es va prendre la decisió de no renovar-li el contracte. Fou en el transcurs d’una discreta reunió.
─Però aquest home compta amb l’ajut d’uns quants superherois molt poderosos ─argumentà un dels pocs que encara el defensaven.
─Sí ─li respongué uns del qui més manaven─ però tu pensa que, davant de tot el que ha passat, en algun moment haurem de fer algun sacrifici, perquè semble que fem alguna cosa. I, de tota manera, aquests superherois també ens poden ser de profit a nosaltres. O a qualsevol ninot, t’ho dic amb afecte perquè sé que tu t’estimes molt les falles, que decidim plantar allà. No et sembla?
L’eco d’aquelles paraules li va arribar a Alatac, que va somriure, satisfeta. Encara no sabia si continuaria necessitant Agossaràs o no; però tenia clara una cosa. A Pompom procuraria no donar-li ni una sola oportunitat.
─Des d’ara, mateix, jo seré la candidata, al càrrec de gran cap del País que és un Regne, però que no es pot dir ni una cosa ni l’altra ─pensà, satisfeta i somrient.
I només el temps, inexorable, indefugible, immutable i demolidor, ho posaria tot en marxa.
