Fa quinze dies us vaig parlar d’El Tractat d’Almisrà, una peça teatral de tarannà popular original del fester alcoià i autor d’ambaixades festeres Salvador Domènech Llorens, i vaig assenyalar la importància d’aquest autor en adoptar el català, encara que en la forma bilingüe català-castellà, en les ambaixades de Moros i Cristians (textos dialogats en format teatral) de Crevillent (1976), Elx (1980) i a l’obra El Tractat d’Almisrà (1982) que anualment se celebra a la localitat del Camp ―impròpiament dit― de Mirra, allà per on naix el Vinalopó. L’ús del català aleshores, anys setanta i huitanta del segle passat, encara que fora a la manera bilingüe, en textos de representació pública consagrats per la festa, va ser tota una innovació. Les ambaixades, des del segle XIX, s’escrivien i declamaven en castellà, l’única llengua consentida en aquesta mena d’esdeveniments a partir d’un costum forassenyat de fer servir la llengua de l’Església ―ai l’Església valenciana sempre tan botiflera!― i de l’Estat. Pel que fa al teatre culte en català d’autors valencians, que no tingué una Renaixença adient quan tocava, són els anys setanta del segle XX el moment de recuperació de l’escena per a la llengua del país: en 1978 Rodolf Sirera (València, 1948) estrenà la tant aclamada obra El verí del teatre, el mateix any en què Manuel Molins (Alfara del Patriarca, 1946) estrenà la no menys aplaudida Dansa de vetlatori i tres anys després Quatre històries d’amor per a la reina Germana, una obra memorable per la factura i per l’homenatge a aquell teatre valencià del segle XVI que podia haver sigut i no pogué ser.
Aquesta setmana m’ha arribat a casa la programació del Teatre Principal d’Alacant, Principal perquè és gairebé l’únic de la ciutat, propietat de l’Ajuntament, la Generalitat i el Banc de Sabadell; l’altre és el Teatre Arniches, gestionat per l’Institut Valencià de Cultura, una sala menuda instal·lada en un edifici administratiu de la Generalitat. Pel que fa al Principal, per enèsima vegada i van ja… la seua gestió continua encabotada en la infausta causa de silenciar el català. Ras i curt, el «valencià» no existeix, no el volen. Fixeu-vos en la programació i ho comprovareu. Cada any el mateix, que no valen queixes ni protestes, que se n’han fet ―i més d’una!― a les portes del teatre. Demanar-li a Fu Manxú Barcala, l’alcalde PePero, i ensumapets dels feixistes de Vox, sensibilitat pel «valencià» comprendreu que és missió impossible, encara que la seua obligació hauria de ser, si fora un polític decent, vetlar per la llengua «pròpia» de tots els valencians; demanar-li-la, la sensibilitat, al cara marmòria de Mazón o al barrut de Rovira ―què us diré?― encara pitjor; però i demanar-li-la al Sr. Josep Oliu, president del Banc de Sabadell? Li la demane, modestament, des d’aquest digne mitjà en la llengua del país:
«Benvolgut senyor Oliu, no contribuïu a silenciar el català, a vetar-lo, a menystenir-lo, a fer-lo desaparèixer. La llengua d’Alacant és la mateixa que la de la vostra Sabadell natal i els alacantins, els valencians, no volem renunciar a ella. La volem viva. No consentiu que uns bàrbars ignorants, carregats de mala bava, continuen privant-nos ―dit a la manera d’Aribau― del cant del trobador en les nostres orelles al nostre i vostre Teatre Principal.»
Alacant, el País Valencià, els Països Catalans, estan sotmesos a un lingüicidi pertinaç, incansable. Lingüicidi és sinònim ―per qui no ho sàpiga― de «genocidi lingüístic», és a dir, acabar amb un poble, amb una col·lectivitat singular i diferenciada, matant la seua llengua. No assassinen físicament, però sí culturalment i espiritualment. La democràcia hauria de vetlar pel dret de les minories, però… I quan el mot «democràcia» és només una disfressa per a transvestir cínics i impúdics propòsits? Capricis de la història o conseqüència de fets infausts no volguts, alguns pobles, com el que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, es veuen abocats a sobreviure entre els murs d’estats hostils. L’hostilitat s’expressa de moltes maneres, una d’elles la discriminació lingüística, la condemna a convertir la llengua pròpia en prescindible. Bé, no descobrisc la sopa d’all. Una d’elles és privar el poble del gaudi del teatre, del goig del cinema, de la fruïció de viure, de gojar, en la llengua heretada dels avantpassats i amb voluntat de transmetre-la a les generacions següents, de la llengua que ha conformat eixe poble com és. Això no ho entenen ni els tiris ni els troians de l’Espanya mesetària i colonitzadora de les perifèries ibèriques. Vet ací la pena…! I la ràbia! El català no és ni ha de ser llengua subordinada d’una altra i la raó i el nostre dret a ser ens assisteixen. Els parlants de català no som inferiors a qualsevol altra comunitat lingüística de llengua diferent.
El Teatre Principal d’Alacant ens priva del «cant del trobador en les alacantines orelles», però ―seran pocavergonyes!― programen activitats lúdiques per a xiquets en la llengua de Donald Trump. En guiri sí però en valencià no. Ja veieu quina colla d’estòlids governen i gestionen. Net i cru, no és un cas únic al País Valencià, horrorosament avergonyit per les rialloses ganyotes de Mazón (229 víctimes mortals i encara riu), tot un símbol de la perversió a què ens han portat les flastomies de l’Estatutet aquell de 1982 amb bandera vomitada de blau.
Assistir al teatre és un acte d’esbargiment. El teatre és plaer, emotivitat i catarsi. Deia Josep Maria de Sagarra que «l’escenari és una gran boca oberta, hòrridament esbalandrada, la qual necessàriament ha d’omplir-se cada dia amb la fantasia dels decorats i amb la carn i l’ànima dels actors, perquè la il·lusió de determinats ciutadans s’ha desprès d’uns diners, que de vegades costen de guanyar, per exigir d’aquella boca plena de l’escenari, o llàgrimes o rialles, que el públic anomena distracció, i en definitiva és evasió i descans del nostre pa de cada dia, per anar a la caça del somni». A Alacant i tantes ciutats i viles del País Valencià ens priven, a dretcient, de l’evasió, de la catarsi, de la il·lusió, de la bellesa del poema dramàtic de Sagarra, de la magnificència dels textos de Guimerà, de la plenitud del teatre de Sirera, de la desimboltura vindicativa en forma de metrofarsa de Molins, de les noves generacions de dramaturgs que basteixen un teatre digne, vivificant i compromès. En la burrera en què viuen, els gestors culturals a sou de PP i Vox volen a tothom xipollejant en la fanàtica estupidesa, la teatral també. Per secula seculorum condemnen ―no ho fan debades― la programació dels nostres teatres al cocido madrileño. No tenim dret, els valencians, a gaudir del nostre teatre, del teatre en la nostra llengua. I així ―punyetes!― any rere any, programació rere programació, representació rere representació. Al Teatre Principal d’Alacant no s’avorreixen dels churros a la madrileña, que ―vaja!― se n’afarten, tot convertint les taules del coliseu alacantí, si fa no fa, en una xurreria.
I des de quan la passió pels churros, cociditos i callos? La cosa, certament, ve de llarg, fruit de l’espanyolització desbocada temps abans de la inauguració del Teatre alacantí (1847). La resta són variacions sobre el mateix tema fins a arribar a la decrepitud actual. L’Espanya liberal naixent ―l’altra, la cavernícola, també― no entenia de pluralitat lingüística. El castellà era l’única llengua, les altres eren prescindibles i els seus parlats condemnats a ser menystinguts i discriminats. La història és ben sabuda i encara perdura. Al segle XVIII l’Església tenia el monopoli del divertiment públic. Vet ací que tota festa correspon a un sant o esdeveniment eclesiàstic a celebrar, amb les activitats lúdiques corresponents, incloses les representacions teatrals controlades pel poder eclesiàstic. El teatre era abominat per l’Església quan s’escapava dels sentiments religiosos, però molt útil quan l’incloïa. El segle XVIII, el de la Il·lustració, diguem-ne que a Espanya, sempre bufant a la contra d’Europa amb alguna irrisòria excepció, no va ser massa il·lustrat, a casa nostra tampoc. Ostres! Que il·lustrat era Maians, que dedicà la vida a exalçar la llengua i la literatura castellanes per sobre de la seua materna, i era Capmany, el que etzibà que el català havia mort per a la república de les lletres. Heus ací les ambaixades de Moros i Cristians, despojos, conversiones de moro i altres martingales, no gens il·lustrades, sempre en castellà (la llengua de l’Estat i de la trona), que ―uf!― han arribat fins hui sacralitzades.
El teatre, les companyies de comèdies es regien per una regulació molt estricta, per a no ferir la moral dominant, fins i tot amb penes de presó per als qui la contravenien. I en això, quan regnava Carles IV (1788-1808), un borbonàs com qualsevol altre, meninfot i calçasses, aparegué l’arribista Manuel de Godoy, que enlluernà ―era un paio ben plantat, com el Pedro Sánchez― la reina Maria Luisa. Ep! No hi hagué contacte carnal entre Godoy i la reina, afer desmentit per la historiografia, però ―ai llas!― els rumors s’escamparen i han arribat fins a dia de hui. Godoy era, sobretot, un espavilat, que era al lloc on tocava en el moment escaient. I, a més a més, era atractiu. Vet ací la raó del seu ascens, que el portà a convertir-se en el favorit de la parella reial. Godoy arribà a superministre de Carles IV (1792), allò que aleshores deien un favorit o ministre universal. En 1801 Carles IV el convertí en generalíssim, la primera vegada que aquest rang era usat a Espanya. Ah! I que no se m’oblide: en 1792, Carles IV també nomenà Godoy duc de l’Alcúdia i de Sueca. I tot això què té a veure amb el teatre? Doncs que a Godoy li agradava el teatre ―a qui no li agrada?― i, amb esperit il·lustrat (il·lustrat a la seua manera), pensà a reformar aquella encarcarada reglamentació dihuitesca que regia la vida teatral dels territoris de la monarquia, que ―recordem-ho― en aquella època s’estenia fins a Amèrica i Filipines. Així que l’11 de maç de 1801 Godoy dictà les Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte.
Les tals instruccions creaven una Junta General «nacional» i una Junta Particular per a cada ciutat que tingués un teatre o casa de comèdies, formada pel corregidor, l’alcalde major, un regidor i un diputat nomenats per l’ajuntament, i un censor nomenat per la Junta General. La Junta Particular tenia competències sobre l’obertura del teatre, l’admissió de l’empresari, la revisió dels contractes, l’ordre a la sala, etc., però la censura i programació de les obres era responsabilitat del censor nomenat a Madrid. I entre les instruccions una de ben cridanera: «En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma castellano». Nyas coca! El teatre en català era condemnat a l’ostracisme. Ah! I si algú gosava saltar-se la norma, que escrivia i aconseguia representar en català, no cobrava drets d’autor. No estranye, doncs, l’afluència de comèdies en castellà, per ser aquestes les úniques consentides.
El pas del temps i la impossibilitat de fer complir la instrucció per incapacitat de la administració relaxà la prohibició i eren lliurades a censura produccions en llengües diferents al castellà, sobretot en català. En aquell segle XIX, als Països Catalans, qui parlava castellà? Però el mal ja estava fet i el costum establert. En el darrer govern del general Narváez regnant Isabel II, fou promulgada una Reial Ordre, el 15 de gener de 1867, per la qual «no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España». Diu «exclusivamente», per la qual cosa, per tal d’esquivar la prohibició, sorgí la peça bilingüe o almenys que un dels personatges parlara en castellà. Ara, però, ni bilingüe. El que s’esquiva és el català, sense vergonya, programació en castellà i, a qui no li agrade, a plorar a les palmeres.
Espanya és així, parida en la catalanofòbia; ben bé podeu dir «valencianofòbia». Ja m’agradaria que no fora així, però… Ja van tres segles sofrint l’Espanya ―dit a la manera de Machado― «vieja y tahúr, zaragatera y triste». I eixa Espanya «de charanga y pandereta» del passat persevera en la xaranga i en la pandereta en el present, amb esperit desassenyat i tarambana, com el d’aquell diputat García Page de 1813 a les Corts de Cadis, que tan recorda al seu homònim de hui. Bé, aquell es deia Nicolás i era diputat per Conca, mentre que a l’altre, al paladí de la Carpetovetònia més hilarant, li diuen Emiliano i és de Toledo. Al tal Nicolás se li acudí, en la sessió de Corts del 16 d’octubre de 1813, proposar que als literats «espanyols» se’ls obligara a publicar en castellà. Ja veieu el nivell i la mala bava.
En fi, comptat i debatut, que tot i ser un teatre públic, si més no, dues terceres parts, el Teatre Principal d’Alacant no compleix amb les obligacions d’una sala costejada amb diners públics. Margina el valencià. Però això els importa un rave a Mazón y a sus mariachis. ¿No deia aquell psicòpata feixista, síndic de Vox a les Corts Valencianes, que «queremos estrangular hasta la desaparición la Acadèmia Valenciana de la Llengua»? Doncs en això estan Mazón i ell, en «estrangular el valencià» a les Corts, a València, a Alacant, a À Punt i on siga que ells hi siguen. Que si estrangular, que si cavar fosses, com etzibava un altre element desequilibrat, esbirro de Feijóo a Madrid. Que tètric! Contra ells i com a colofó, m’abelleix acabar amb una frase que trobe il·lusionant i esperançadora, del grup gaèlic irlandès de hip-hop Kneecap, que lliurement ací adapte a la realitat dels catalanoparlants del País Valencià: «cada mot pronunciat en valencià és una bala disparada per la llibertat del País Valencià». No defallim, que si bramen, estrangulen, caven fosses o silencien el nostre idioma, com fan impúdicament els gestors del Teatre Principal d’Alacant, és perquè continuem vius i disparant paraules per la llibertat.
