De querelles absurdes la història de la humanitat en va plena, però potser cap ni una més criminalment oligofrèniques que les que afecten ―que no és una només― al nostre dissortat País Valencià, terra castigada per l’estultícia espanyolista més paranoica, de dreta i d’esquerra, que no dubta a fregar l’histrionisme més descarat per a caçar el vot de l’alliçonat en l’alienant postració a la Carpetovetònia banyada pel riu Manzanares. Digueu-me si no, què sensació us produeix l’espectacle ―animaladament kitsch!― de la Morant i la Bernabé desfilant abillades de falleres davant una baluerna gegant amb cap de marededéu i coberta de flors? Ep! Que una és la ministra ―vatua!― de Ciència, Innovació i Universitats del Govern d’Espanya i l’altra la delegada del Govern a la ―imbècilment anomenada― Comunitat Valenciana. Què us diré? Ai Senyor, quines dues maripilis! I algú etzibarà: i del Juanfran què dius? També hi sortí, i tant!, puix que, a la fantasmada fallera, qui pretén ensarronar els valencians no hi pot faltar; no vestit de fallera, això sí que no, però sí amb vestimenta masculina d’aires dihuitescos, com s’ha posat de moda hui dia, i lluint bafaner la seua mitja calba. Ah! I recordeu-vos de l’Oltríssima ―sin pecado concebida― en els temps que tocava poder i anava per la vida de caçafantasmes estovant ectoplasmes catalanistes. A la mÓnica la santa, summa sacerdotessa del wokisme de brotxada blava i paladina irreductible de la titla tancada, també li pone l’estufera fallera, i li ponía la Tania Sánchez, l’ex de Pablo Iglesias Turrión, i li ponía el grec Yanis Varoufakis, i li ponían les sexis diputades Uxue Barkos i Clara Tirado (entrevista a la revista Interviú, juliol de 2015). Ah! I també afirmà ―on s’és vist!― que si calia eixir en conill en portada, com acostumava fer Interviú, ella encantadíssima a mostrar el parrús. Vet ací la personatge, ara ressuscitada, venerada per l’esquerra esmaperduda, que la vol alcaldessa de València, com ha reproduït aquest diari digital els darrers dies.
Diu sant Mateu l’evangelista que Jesús, al Sermó de la Muntanya, advertí (Mateu 7: 15-16): «Guardeu-vos dels falsos profetes, que venen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards o figues dels arços?». A més que, com diu la dita popular, segones parts mai no foren bones, efectivament ―permeteu-me ara fer servir la Vulgata per a imprimir solemnitat― «a fructibus eorum cognoscetis eos». I vaja si coneixem l’Oltra, el Marzà, el Trenzano…! I encara no han demanat perdó per les seues fellonies botàniques, per les seues rucades. A la vista està, pels mals fruits collits, que aquells arbres ―aquells polítics― de maig de 2015, replantats en abril de 2019, han resultat ser cards i arços, especialment en política lingüística i de redreçament nacional dels valencians. No hem arreplegat pas raïm i figues, a la vista està. Bona prova és la política seguida per aquell botànic contra La Veu del País Valencià i contra qualsevol que qüestinara el marc mental espanyol. Un «botànic» de muelles, de muy muelles (tot fent servir l’adjectiu que el comte-duc d’Olivares dedicà als valencians al segle XVII), o siga, de cagats i ben cagats, que ha contribuït a la desvalencianització del País Valencià i que, per la seua arrogància regionalitzant i amadrilenyada, ha facilitat l’accés al poder dels borinots incompetents ―què són el Mazón i el Juanfran?― que ara regeixen la res autonòmica.
Si no es creu en el País, difícilment tindrem País. Per part de les dues falleres de circumstàncies ―desfilen com fan política, sense ganes― el proppassat 17 de març, la Morant i la Bernabé, el peix està ben venut i el país ben fotut. I amb la mÓnica ghostbuster? Doncs també. Ah! I si us plau, que ningú gose insultar la intel·ligència tot consolant-se que pitjor són el Mazón, la Catalá (així, amb titla cap a la dreta), el mitja calba i els destralers de Vox. Sense País, el País Valencià, part constitutiva de la nació catalana, la pàtria dels qui parlem el bell catalanesc, no hi ha futur valencià possible.
A la mÓnica li agrada ser mÓnica, a l’espanyola com la truita, i a la Catalá (amb á) ser Catalá. Ostres tu, quina obsessió per l’accent gràfic tancat! Òbviament, té la seua explicació: en castellà ―el español de todos― no existeix l’accent gràfic obert o cap a l’esquerra i la mÓnica i la María José Catalá són, sobretot, muy españolas, si més no, pretenen ser-ho. A totes dues, malgrat les seues diferències polítiques, els uneix la ideologia ―o digueu-li militància― espanyolista i, conseqüentment, l’anticatalanisme que desprèn. A una i a l’altra els la bufa el valencià, la llengua del país, ho negaran però els la bufa; potser a una més que a l’altra, però tot plegat, com una i l’altra han demostrat complidament, que el català se’n vaja en orris al País Valencià no els lleva la son. Al capdavall, passegeu per les ciutats més poblades del territori i què hi trobareu? Es parla de tot menys el català dels nadius. Visca el mestissatge! És clar, en espanyol. I ves alerta si goses demanar que la immigració aprenga el català. El wokerio, ras i curt, et converteix directament ―ai, Senyor!― en un racista supremacista.
Darrerament hem assistit impertèrrits a la querella dels accents en el topònim València. Certament, l’accent gràfic ha de ser obert. Així com escrivim excel·lència, sentència o ciència, hem d’escriure València. Aparentment, no hi ha debat, no havia d’haver-n’hi, però en aquest país de burrimàquies ―què voleu que us diga― n’hi ha. Fins i tot amb l’aparició del destrellatat de torn, que escriu l’informe pertinent tot exhibint mèrits acadèmics. Afortunadament, la qüestió no prosperarà, però l’aviram esvalotat està i l’alcaldessa Catalá ―amb á― quieta, de moment, no restarà. Fou el gramàtic Aristòfanes de Bizanci qui ideà l’accentuació gràfica per al grec allà pel segle III a.C. I bé, resultà ser un invent útil per a la codificació de les llengües, no totes, però sí per a les que necessiten, com el català i també el castellà, indicar la síl·laba tònica del mot. Les llengües, que per això són llengües autònomes, distintes, necessiten de la codificació que unisca els seus parlars i les dote de cohesió. D’això la necessitat de l’estàndard, imprescindible per a la unió i difusió de cada llengua, que no necessàriament ha d’adaptar-se a cada vel·leïtat localista. Però, en fi, ací al País Valencià la llengua ha estat convertida en objecte de disputa i ―vegeu!― l’accentuació dels seus mots en casus belli. Ho superarem? I tant que sí, temps al temps, com també la imbecil·litat de l’ús del femení com a gènere generalista. Ai, Protàgores d’Abdera, si aixecara el cap! Ell és el responsable de classificar els gèneres en masculí, femení i neutre. Podia haver dit roig, blau i groc i ara un altre gall cantaria. Però ―xe!― digué el que digué i com ho digué i passats els segles hi ha qui, wokista i amb ànim cancel·lador, pretén convertir un convencionalisme lingüístic en una batalla de «gènere» físic. En fi, què us he de dir? A qui Déu li la done, que sant Pere li la beneïsca!
