Vint-i-cinc de juliol de dos mil vint-i-cinc, data atziaga per a la ciutat d’Alacant.
Al patró d’Espanya, Sant Jaume Apòstol li lliuren en el seu dia PP i Vox com a ofrena el sacrifici de la llengua dels alacantins que a partir d’ara passen a ser fills de la Mejor tierrita del mundo.
Serà el meu poble el següent o potser el teu? Seguiran ficant tisora a tort i a dret a la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià? Es evident que eixa és i no cap altra la intenció d’una campanya orquestrada amb sinistres propòsits .
Fa res que els centres educatius i les famílies amb fills en edat escolar ens vam veure immersos en una consulta que pronosticava el que se’ns venia al damunt, la recent imposada i mal anomenada llei de llibertat educativa ens deixava a tots amb un pam de boca oberta .
Una servidora, amb vora quaranta anys d’experiència docent a les espatlles, ha vist i patit ja diversos canvis educatius, associats evidentment als diferents canvis polítics (l’educació és fàcil i barata moneda de canvi, la llengua també). Presumia jo d’estar immunitzada i curada d’espant davant tanta insensatesa i que a hores d’ara hi ha poques decisions que m’espanten en excés, no perquè no siguen dignes d’esgarrifança o de posar els pèls de punta, sinó perquè se les veu venir de llarg. He de reconèixer però que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m (la ignorància i certes malifetes humanes no tenen límits) i que de tant en tant alguna que altra invenció com el canvi d’oficialitat de la llengua d’Alacant em toca de prop el cor.
Prompte arribarà setembre i els docents de Llengua i Literatura catalana no podrem fingir que no ha passat res. L’atac i el retrocés es greu. Haurem d’enraonar amb el nostre alumnat quins són els criteris que han portat a tan il·lustres “filòlegs” a prendre decisions tan surrealistes per al futur de la llengua ( de la nostra i per extensió de la resta). El missatge que rebem és perillós: si l’ús d’una llengua decau ens la carreguem i au? I la pregunta clau: què podem aportar des de la nostra càtedra per a minimitzar els danys de la desfeta? I encara més, com podem restaurar-la?
Els docents som model i referent per al nostre alumnat. Tenim com a objectiu fer intel·ligible la matèria que expliquem i a més el noble propòsit de transmetre l’estima per la llengua. No podem limitar-nos a disseccionar la gramàtica i la sintaxi a la pissarra o enumerar un llistat d’autors literaris sinó que tenim l’obligació de generar afecte cap al que és nostre (de tots) perquè una llengua no és tan sols un sistema de comunicació; ans al contrari, representa un conjunt de valors i formes d’entendre el món. I la millor demostració de respecte que podem regalar-li es sens dubte parlar-la, llegir-la, cantar-la, sentir-la, en definitiva fer-la servir.
Quan ocorre una desgràcia és habitual que l’instint de supervivència genere reaccions en cadena de germanor o solidaritat i és evident que estos recents atemptats lingüístics han despertat el monstre (versió enfadada del poble) que es manifesta per a mostrar el seu enuig amb una efervescència que malgrat les circumstàncies és d’agrair.
Observe algunes de les propostes i moviments sorgits com a resposta: originals com la de l’influenciador alacantí Pedro Irles que ha decidit canviar la seua llengua (Ah, que no vols que parle valencià? Doncs espera!) i ha convençut el seu entorn per a que també ho faça; útils com la creació del grups de watssap Sí al Valencià en el que és fàcil mantindre’s informada i intercanviar opinions; testimonials com les diferents concentracions realitzades; o l’aparició de columnes com aquesta que ara mateix ocupe En defensa pròpia que pretén donar veu a diferents reflexions o propostes envers la situació actual de la llengua… Tot el que calga per a esmenar l’ofensa i per a que ningú torne a titllar els valencians de molls.
Quant a la secció present, si analitzem l’expressió En defensa pròpia, deduïm que du implícita l’ús de la força com a mitjà de protecció enfront una agressió patida cap a un dret reconegut.
Estic convençuda que davant una afirmació com la que acabe d’exposar el meu alumnat adolescent impulsiu per natura (es el que toca als seus anys) entendria “força” exclusivament com a sinònim de “violència” i jo, molt més pacient (es el que toca a la meua edat) els hauria d’explicar que força també significa “ànim, fortalesa, assertivitat, energia, llum ” i així aprofitaria l’ocasió per a treballar transversalment la resolució pacífica de conflictes. I es que ens en cal molta, de paciència, últimament.
Això sí, sempre precisant que alternatives com la paciència, el pacifisme o la no agressivitat no estan exempts de resposta i de reacció i és que romandre de braços creuats no és una opció. Perquè una servidora no es conformarà amb les ordres dels senyors , ni amagarà el cap sota l’ala davant la injustícia i fent ús de la llengua castellana a la que també estime (això ens diferencia als tolerants dels amics de l’odi) els dic als que no ens volen entendre, que per damunt de tot “nos queda la palabra”.
Hui és un dia trist i podem decidir plorar, cridar més fort o complaure’ns en la pena però ni això es mereixen estos il·luminats.
La meua proposta és que ens preparem per al combat (el de la raó) i triem les nostres millors armes (sempre les de la pau) per a defensar-nos de la ignorància i la foscor. Que cadascú pose a disposició la seua saviesa, imaginació, disposició, treball que ens permeta restaurar el mal patit. Que el polític denuncie , que l’advocat faça complir la llei, que l’historiador recorde, que les institucions impulsen, que l’escriptor escriga, que el tender rotule, que el veí, el metge, el retor ,el policia i l’enamorat, parlen. I que ho fem amb Alegría (amb permís de Diluvi), d’una alegria sense fronteres / d’una esperança que no s’ha acabat / d’una alegria de camins per fer, una alegria salvatge i ardent. Perquè, recordem, No cal plorar, són camins de lluita i llibertat.
Una veïna d’Alacant, ciutat que m’ha acollit amb estima al llarg de deu anys de la meua vida.
