La citació és del Quixot: «Con la iglesia hemos dado, Sancho», de la segona part, capítol 9, del memorable llibre de Miguel de Cervantes, encara que habitualment citada per tot quisqui, molt sovint ignorant l’origen, amb transformació d’iglesia en Iglesia (amb inicial majúscula institucional), dado per topado i omissió de Sancho. La frase quixotesca ―la pronuncia, precisament, el Quixot, el ingenioso Hidalgo, adreçada al seu acòlit en aventures i desventures Sancho Panza― ha fet fortuna en referència a aquell entrebanc, problema o inconvenient causat per una autoritat, institució o estament. Ensopegar amb l’Església ―la catòlica i romana― en temps passats, ara ja no tant, era certament un contratemps difícil de superar, que àdhuc podia acabar amb la mort del desobedient i/o transgressor a l’autoritat eclesial. En l’original, en Quixot cerca «aquel bulto grande y sombra que desde aquí se descubre», que pensa és el palau de Dulcinea, i en arribar-hi se n’adona que és la torre de l’església d’un poble anodí de la Manxa. En definitiva, Quixot i company cerquen l’alcàsser de la bella dama del Toboso i ―oh desencís!― «es donen» de morros amb l’església.
El castellà llengua «universal»?
A la llengua catalana li succeí una decepció ―diguem-ne― semblant a la quixotesca en els temps en què Miguel de Cervantes escrivia la primera (1605) i la segona (1615) part d’El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. El bellíssim palau literari català, bastit des dels temps dels trobadors i que arribà a l’apogeu en el segle XV, el segle d’Ausiàs March i la valenciana prosa corellana, de sobte ―ai llas!― s’esvaí, s’ensorrà, i en lloc d’alcàssers d’ensomni amb joliues paraules habitant-los, s’erigiren murs gruixuts de capellanesca mala bava i castellanescos mots. L’Església abraçà el castellà, sí, i amb extremada devoció, el castellà convertit en llengua «universal» per obra i gràcia dels dídims de Carles V, menystingué el català. La pretesa «universalitat» s’encomanà a les elits i tot plegat, tot parafrasejant Horaci a l’Epistola ad pisones, «pariren les muntanyes i nasqué un ratolí ridícul». Vegeu!: a la gràcia i elegància en llengua del país ―excelsa muntanya literària― de Joan Roís de Corella, traspassat en 1497, li succeí la maldestra, coenta i pendantesca ―a la castellana― Diana enamorada de Gaspar Gil Polo, per citar un d’eixos ridículs ratolins literaris acastellanats, sense solta ni volta, que, producte del desficaci elitista, pul·lularen per la València del segle XVI. L’emperador del Sacre Imperi i rei per herència ―net de Ferran II el Catòlic― de les terres catalanòfones, adoptà el castellà i el pretengué ―s’empatollà que així fora― «universal». Conseqüentment, la pollinada autòctona de llepacrestes sense esmena, capaços de vendre la mare per una prebenda i/o carícia de l’amo, li bramà l’ocurrència; perquè brams i no literatura és el que sortí d’aquella poca-soltada. I ―banyuts i a pagar el beure― vet ací els lletraferits catalanòfons dedicant ditirambes a la llengua de Castella («limpia, elegante y graciosa» la qualificava Narcís Vinyoles en 1510) i demanant perdó per «si en el phrasis castellano me conocieres estrangero, passa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado sino solamente entendido de muchos en lengua universal, que lo es la castellana» (Gaspar Escolano,Década Primera de la Historia de Valencia, 1610). Ai Déu, quina colla de mesells!
Primer fou perquè l’avi mai no es dignà a parlar català malgrat ser rei dels catalans, i després perquè el net, un senyor borgonyó de mentó grotescament prominent que decidí aprendre’l i parlar-lo assíduament per fer-li la guitza al seu rival francès, el castellà assolí el grau de llengua de la modernor. De sobte, els modernos perceberen la llengua d’Ausiàs March com a arcaica i passada de moda, fins i tot li canviaren el nom, designant-la llemosina. I ―aaaaaah!― s’atreviren a traduir Ramon Llull, el Llibre d’Evast e Blaquerna, «de la llengua llemosina primera» a «esta llengua valenciana bastarda» (València, 1521). Ep!: llengua valenciana bastarda? Qui perpetrà tal desbarrada ―atenció!― era un senyor del Principat, Joan Malbec, o Bonllavi com li agradava signar, professor a l’Estudi General barceloní. Ara, com el llibre el publicà a València, doncs «llengua valenciana» i, a més a més, «bastarda». Què us diré? El despropòsit és de mena. Vint-i-quatre anys després de la mort de Joan Roís de Corella, la llengua clàssica en què escrivia, la mateixa tot salvant les distàncies cronològiques que la de Llull, necessita ser traduïda a la llengua «bastarda» en què ha evolucionat, o directament, com li succeí a l’obra d’Ausiàs March, al castellà moderno. El callerès (natural de Càller i, doncs, català de Sardenya) i baró de Beniparrell Baltasar Escrivà de Romaní edità trenta-nou poemes de March amb traducció al castellà, Las obras del famosíssimo philósofo y poeta Mossén Osiás Marco, cavallero valenciano de nación catalán (València, 1539).
El castellà ―ves què hi farem!― era identificat amb la modernitat i la intel·lectualitat catalanòfona d’arreu, fora a Barcelona, fora a València, fora a Càller o fora a Perpinyà s’afanyà a aprendre’l i a conrear-lo. Era la llengua del rei i, doncs, la que havia d’exercir la supremacia de l’imperi modern dels Habsburg. Antonio de Nebrija ho deixà ben clar en la dedicatòria de la seua Gramática castellana (1492) adreçada a la reina Isabel I de Castella: «siempre la lengua fue compañera del imperio». El lema «un imperi una llengua» penetrà en les mentalitats i soscavà les fidelitats lingüístiques tradicionals de les elits socials catalanofones. L’historiador Pere Antoni Beuter ho explica de la següent manera a la introducció que fa a la traducció castellana de la seua Primera part de la història de València (València, 1538), convertida en Primera parte de la Crónica general de toda España y especialmente del Reyno de Valencia (València, 1546): «Pues como el tiempo ha traýdo la diversidad de tantos reynos como en España se partieron (por venida de los Moros) en un general y solo Señorío, excepto el Reyno de Portugal, parece que el mesmo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la Monarquía primera de España en tiempo de Godos».
Llengua de l’imperi i llengua de les trones
L’Església, abduïda per la proclama «un imperi una llengua», s’erigí en el principal actor de castellanització de la societat arreu dels Països Catalans, inclosa Sardenya, on foren els jesuïtes els que introduïren el castellà en la segona meitat del segle XVI. Tant és així, que acabaren acostumant els fidels a la prèdica en castellà, ja en aquells temps del Quixot. Deia el franciscà Andreu Bosch, autor de Títols de honor de Catalunya, Rosselló y Cerdanya (Perpinyà, 1628), que a despit de l’obligació de sermonejar en català a la província eclesiàstica tarraconense, els fidels es delien per «oyr ab més atenció y gust lo castellà que el català». I tal afecció a sentir el castellà era comuna a tota la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Càller. En alguns llocs encara hi havia la preocupació per ser intel·ligibles a l’auditori, però en altres, les diòcesis valencianes, tal preocupació era més aviat nul·la, tot començant per la seu metropolitana, regida per espanyolíssims prelats al llarg dels segles XVI i VII: Tomás de Villanueva, Francisco de Navarra, Acisclo de Moya, Martín Pérez de Ayala, Juan de Ribera (el Patriarca castellanitzador), Isidoro Aliaga, Pedro Urbina Montoya… Uf! Si bé encara no ben bé bel·ligerants contra el català, introduïren el castellà sense complexos i fins i tot, com feu Martín Pérez de Ayala, pretengueren ensenyar el castellà, que ras i curt Pérez de Ayala denomina lengua española, i no el català autòcton, a la minoria morisca. Fracassà.
A les diòcesis valencianes s’enviaren bisbes castellans, a la resta dels Països Catalans també. No és casualitat, no. Pensada d’estat, d’estat espanyol, que ja pretenia, des del segle XVI, amb una Església fidelíssima al monarca castellà, que els catalans abandonassen la seua llengua. El problema és que ―ai llas!― hi havia els autòctons que s’abaixaven els calçotets i consentien. Un dels més escandalosos és el del bisbe d’Oriola Josep Esteve i Joan, encara que a ell li agradava signar Jusepe Estevan, ben castellà. Era de València ciutat i de l’entorn del patriarca Ribera. Bisbe d’Oriola des de 1594 a 1603, introduí desvergonyidament el castellà a la diòcesi. D’ell és la frase: «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño». I sí, Jusepe Estevan s’esforçà a complir el que predicava i introduí el castellà en els textos oficials de la diòcesi.
Al Principat no mancaren els clergues autòctons addictes al castellà. El més famós potser siga el lleidatà Alexandre Domènec de Ros i Gomar, que publicava diatribes castellanòfiles sota el pseudònim Juan Gómez Adrín. D’ell és el Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en ella en Cataluña (1636) on, com un nebrijero més, afirma que el castellà «sigue la fortuna del imperio»; i, a més a més, que «la lengua castellana se estima en todo el mundo» i que ―atenció!― el castellà és la llengua «común del reino». Semblen, de veritat, paraules pronunciades ahir per un moniato del PP o Vox, que les inventives catalanofòbiques ―i/o valencianofòbiques― dels segles XVI i XVII perduren, dissortadament, encara en el XXI i l’Església les empara. Fins a quan? Miracle és que els catalans encara continuem parlant català.
