L’AVL, tretze són tretze, la torna a espifiar; i és que tal guingueta «acadèmica» no nasqué, precisament, per a honorar la llengua d’Ausiàs March. Això no era al cap del seu zaplaníssim i PePeríssim mentor, que obeïa ordres de l’aznaríssim resident a Madrid. En 1996 calia fer la gara-gara al president de la Generalitat del nord, a qui ―siga dit de pas― li prengueren escandalosament el pèl, i això propicià, com és ben sabut, la creació dos anys després d’una acadèmia «lingüística» regional de vocació regionalista espanyola ―no de llengua nacional― que, ja pel fet de la seua existència, soscava els fonaments de la unitat de la llengua estesa de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Tres dècades després de ser creada, la dèria localista i provinciana continua, i els brindis al secessionisme, suposadament per a aplacar la bèstia blavera, persisteixen. A quin sant si no l’acord de l’AVL amb el Congrés espanyol perquè la documentació de la cambra legislativa espanyola dispose de versió en «valencià»? Per què homenatjar l’Almela i Vives, un personatge ―pels seus fruits el coneixeràs!― que, per interès reaccionari, s’oposà a la unitat del català? Sí, Francesc Almela i Vives, malgrat l’activitat literària, en català, realitzada durant els anys trenta del segle passat, en els anys seixanta, com el Xavier Casp i el Miquel Adlert, abraçà l’anticatalanisme furibund. Ai, l’enveja pudenta! La gelosia que li professaven tots tres a l’il·lustre suecà els feu perdre l’oremus. Coincidirà el lector amb mi que això, l’esquírria a Joan Fuster, no és un mèrit a exhibir per a ser homenatjat per ningú, a no ser que aqueix «ningú» siga de la mateixa mena i de la mateixa mala bava que ells. Però vet ací que a l’AVL, pel pecat original dels inicis, sí que cohabiten individus procedents del secessionisme tronat que el PP ―la quota blavera― elevà a la categoria d’acadèmics. I heus ací, com la cabra que avesada a saltar fa de mal desvesar, que l’AVL, mal que els pese als qui, ànimes càndides, la pretenen domesticar, s’embolcalla de secessionisme light per a agradar ―no disgustar― els partidaris de convertir el català al País Valencià en un patuès prescindible, permanentment qüestionat i amb maneres ―ai, el DNV!― de localisme de campanar.
Li diuen «consens lingüístic», quan en realitat la pretensió «acadèmica» és la d’encabir en un pretès estàndard escrit desllavassat, patuesitzat i «regionalitzat», d’ús obligat ―val a dir-ho― a les institucions, les badomies de l’Almela, el Casp, l’Adlert, el Bayarri i d’altres figures arravatades de la desbarrada lingüística blavera. Per això hi és, a l’AVL, un blavero de raça, no penedit, com l’acadèmic Àngel Calpe, un metge de formació ficat a cerca-raons lingüístic, el principal responsable ―sembla― d’elevar l’Almela i Vives a l’altar literari de l’AVL; o hi és qui entre bastidors, a Sant Miquel dels Reis, maniobra com un posseït, amb la vilania del convers a la fe blavera, per un «valencià» no català: el lingüista de trista figura n’Abelard Saragossà (hom diu que en el passat era catalanista), un individu capaç de vendre l’ànima, l’honra i la mare per una nímia titla. La fauna que conforma l’AVL és verament exasperant: hi conviuen secessionistes confessos amb personal enrolat a les files de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i també amb la picadeta d’ullet al terceraviisme eixelebrat dels adlàters i succedanis del Ni puta notione de 1986. Ai, el consens! A la vista està que en quasi tres dècades d’existència de l’AVL i a través d’ella les astracanades blaveritzants no han deixat d’escolar-se en la vida del català a la part meridional del seu domini lingüístic. Contra la unitat de l’estàndard literari, s’ha preferit furgar en les diferències dialectalitzants fins al punt de generar un híbrid, l’usat oficialment per la Generalitat quan s’avé a escriure en la llengua del país, el més allunyat possible de l’estàndard general en què Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés escrivien. Ras i curt: anticatalanisme rabiós.
D’intel·lectual de pro a caragirat vergonyant
S’ha de ser molt blavero, però que molt rabiosament blavero, per a proclamar escriptor de l’any l’autor de Valencia y su reino, una proclama antifusteriana i secessionista, en castellà, vomitada en 1965. Això és el que ha fet l’AVL tot apel·lant, però, a la trajectòria literària, intel·lectual i valencianista ―d’antuvi respectable― de Francesc Almela i Vives (1901-1967) en els anys vint i trenta, abans de la guerra de 1936 a 1939. Ara bé, la respectabilitat que guanyà en la joventut, la llençà al poal de les escombraries en la maduresa, quan la pusil·lanimitat el corcà i, covard, elegí servir el règim franquista. Almela era vinarossenc de naixement, però residí a València des de la infantesa i al cap-i-casal romangué fins que traspassà, amerat de totes les manies que corfereixen i encara, per a dissort dels seus naturals, trasbalsen la ciutat de la desembocadura del Guadalaviar. De debò que lamente haver de referir-me així a qui, potser en unes altres circumstàncies vitals, hagués estat un intel·lectual útil ―de profit― per al seu poble. Tanmateix, en lloc d’això, preferí el pétainisme guillat que covaven les elits col·laboracionistes valencianes del franquisme, que esclatà amb virulència en els anys setanta quan el dictador espanyolista abandonà el món dels vius. Almela i Vives ―si em permeteu parafrasejar Estellés― no assumí, no!, la veu d’un poble, del seu, ni ganes; ell, doncs, a diferència del bard de Burjassot, no anà mai entre la pols ni, en conseqüència, el seguí una polseguera. Fou mimat pels franquistes. Estellés era poeta de cor i anhel, reblert de vitalisme i orgullós de la paraula viva que emanava del seu poble; Almela, però, diguen el que diguen ara els seus panegiristes de nou encuny, no sobrepassà mai el «sarcasme impàvid» ―qualificat així per Fuster a La poesia catalana― dels seus versos. Així, doncs, nihil novum sub sole, encara que Fuster prologà ―imagine que sense massa gana― l’edició del poemari L’espill a trossos feta per l’editorial 3i4 en 1982. Ah, L’espill! Almela, que no abominava del catalanisme aleshores, feu una edició del clàssic de Jaume Roig, Llibre de les dones o Spill (1928), per a la benemèrita editorial de Josep Maria de Casacuberta, la barcelonina Barcino. No fou aquesta l’única col·laboració amb Barcino, que un any abans (1927), Casacuberta publicà a Almela La catedral de València i Sant Vicenç Ferrer, i en 1936 una biografia de Joan Lluís Vives. Almela, a més a més, fou membre de Nostra Parla, l’associació presidida honoràriament per Àngel Guimerà que impulsava la unitat del català. Més endavant, en 1927, fou un dels fundadors de la revista Taula de Lletres Valencianes i, doncs, un dels signants de les Normes de Castelló en 1932. Almela col·laborà en altres publicacions valencianistes de preguerra (Acció Valenciana, Avant, El Camí, Pàtria Nova…) d’existència efímera. Tota aquesta activitat valencianista, però, se n’anà en orris després de la guerra. Almela, literalment, s’escagassà i la ferum de merda li tragirà el seny.
El feixisme triomfant li buscà les pessigolles a Almela i Vives per l’activitat valencianista i, sobretot, per haver participat en la revista de Josep Renau Nova Cultura, en concret en el número extraordinari de les falles ―les falles antifeixistes― de 1937, que portava per títol Els enemics del poble a l’infern. La «polseguera» ―dit en metàfora estellesiana― que l’empaità, però, fou un ínfim bufit. Almela recuperà el seu lloc d’arxiver de l’Ajuntament, aconseguit en temps de la República, obrí una llibreria de vell i feu tot el possible per caure bé als nous amos de València. I tan bé caigué que en 1945 li encomanaren la direcció de la revista Valencia Atracción, de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. I des d’ací, amb el seu intel·lecte al servei del règim, anà escalant posicions en l’esquifit món intel·lectual de l’Espanya de postguerra: acadèmic corresponent, a proposta de Gregorio Marañón, de la Real Academia Española, també de la Real Academia de la Historia avalat per Ramón Menéndez Pidal, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, a València, també de la de San Fernando a Madrid, de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona i fins i tot de la novaiorquesa Spanish Society. Què us diré? No acaparà més honors perquè no n’hi havia. Ah! I la culminació de l’èxit: cronista de la ciutat de València des de 1963, amb carrer dedicat, i fill adoptiu de la ciutat. El franquisme local premià a Almela i Vives la seua fidelitat al règim amb prebendes i honors a dojo. I ―ah!― quan tocà, l’utilitzà, i ell es prestà a fer-ho, per a combatre l’onada valencianista, de regeneració del país, que els escrits de Joan Fuster provocaren al primer lustre dels seixanta.
Ai, aquell any de 1963!
En 1962 dues obres literàries d’un mateix autor anaven a armar un terrabastall impressionant en aquella ciutat a la vora del Guadalaviar, provinciana i amargament ensopida. Joan Fuster publicà a Barcelona l’assaig Nosaltres, els valencians (Edicions 62), al qual seguí la guia de viatges El País Valenciano (Destino). El primer tingué un impacte relatiu aleshores. Escrit en vernacle, la seua importància creixeria posteriorment a mesura que les noves generacions s’incorporassen a la lectura en català. El país, aleshores, estava culturalment desballestat i la competència lectora en la llengua pròpia del gruix dels seus habitants era nímia. El segon llibre, en castellà, tingué una gran repercussió extraordinària a partir de la polèmica suscitada arran de la contestació de Fuster a un article delirant, «Burguesía y separatismo», del falangista Diego Sevilla Andrés, professor de Dret de la Universitat de València i vicepresident de la Diputació Provincial, publicat a Levante. La rèplica de Fuster no agradà gens al falangistot, que recorregué al governador civil perquè li cantara les quaranta al director del rotatiu per haver permès la publicació d’aquell «atac al règim» de Fuster. El moment coincidí amb l’aparició d’El País Valenciano, llibre que cridà l’atenció del diari vespertí Jornada i atià la polèmica entre els seus lectors. De sobte, el 2 de febrer, sortí a Levante un article sense signatura, «Un libro sobre el País Valenciano», que posava a caldo i menystenia l’escriptor de Sueca. L’autor: Francesc Almela i Vives, que recentment havia estat nomenat cronista de València. L’article d’Almela ―tothom sabia que era d’Almela― fou reproduït l’endemà al diari Las Provincias, el director del qual, José Ombuena, que se les donava d’egregi literat, envejava Fuster per ser aquest l’autor de la guia de Destino i no ell. I ―ah!― els que faltaven per al duro: el Miquel Adlert, el Xavier Casp (tots dos esdevinguts apòstols de la porfídia secessionista), un parell de retorots i una desena de moniatos més, «como católicos y valencianos» ―deien―, proclamaven urbi et orbi des de Las Provincias que res no tenien a veure amb «la ideología que Joan Fuster representa en Valencia». La ira contra l’escriptor suecà tingué com a moment culminant un acte de fe de faisó inquisitorial en la setmana fallera d’aquell any: per incitació del regidor a càrrec de la Junta Central Fallera, una comissió passejà a la cabalgata del ninot una efígie de Fuster que fou cremada davant de l’Ajuntament.
La iracúndia del falangista Sevilla, l’enveja del director de Las Provincias, a qui Fuster descriu com «el típic escriptor amb vocació de glòria municipal», i les gelosies dels qui no suportaven l’empenta lletraferida del geni fusteria foren l’origen del primer aquelarre blavero de la història. Almela i Vives, es begués l’enteniment o no, formà part d’aquella colla de miserables. Fixeu-vos com el descriu Fuster, en carta a Jordi Arquer (5 d’abril de 1963): «Almela i Vives, poeta vernacle, cronista oficial de València, exautor de llibres per a la Barcino, excol·laborador de la Revista de Catalunya, de Mirador, de La paraula cristiana, i actualment anticatalanista rabiós». Què més hi podem afegir? Bé que el coneixia Fuster. Els paios com l’Almela comencen per negar la catalanitat i acaben, esmaperduts, rabiosament anticatalanistes, abraçant el secessionisme, doctorant-se en medicina llegint sainets, que no és broma, o escrivint cafrades terceraviistes com el De impura natione o qualsevol altra emasculació mental «sobre la nació dels valencians».
Almela i Vives és l’iniciador de la pseudoliteratura de bilis secessionista. Vet ací Valencia y su reino, la guia alternativa a la de Fuster. Per a Almela, que ―oh!― «era exautor de llibres per a la Barcino», dos anys després de socarrimar el ninot de Fuster a la plaça de l’Ajuntament, s’atrevia a proclamar que no era catalana ―ni pensar-ho!― la cultura pròpia de València, que els valencians ―els xe, nano! de l’actualitat― venen dels ibers (i la Dama d’Elx, doncs, era la primera fallera) i que a València amb Jaume I vingueren un grapat de catalans i una gernació d’aragonesos, per tant, és impossible que a València parlem català. Ostres! El parenostre de la blavositat. I ―ep!― això, sense cap mena de pudor, ho solta un manso de Vinaròs. Comprendreu, doncs, per què Almela i Vives s’ha colat en el devocionari blavero, ara incorporat al de l’AVL, i que l’alcaldessa de veu beefeatera i regina del pitufeo reedités bafanera el libel en el 2004.
Coincidireu ―pense― amb mi, els valencians de bona voluntat que parleu, transmeteu als fills i honreu el bell catalanesc, que no és bona idea traure Almela i Vives del seu vas carner, més encara en els temps que corren. A més a més, parlant clar, no s’ho mereix. Cadascú és lliure de venerar el sant que li vinga en gana, allà cada qual amb els seus gustos beatífics; ara bé, a qui defense la unitat de la llengua catalana, sant Francesc Almela i Vives no l’empararà. L’AVL, però, ha fet la seua tria, una altra vegada per a decepció dels qui pensaven que potser algun trellat podria traure’s d’aquella empescada sorgida en temps del Zaplana. Pau lingüística? I una guitza! Quan sorgí, l’AVL, ja apuntava maneres. Amb el temps, amb els troglodites de Vox-PP amenaçant-la o sense, l’existència de tal Acadèmia desassenyada, que acull secessionistes de tot pelatge al seu si i evoca el capteniment d’un personatge de tan infaust record ―anticatalanista rabiós― com l’Almela i Vives, només serveix per a certificar les ocurrències que perverteixen la unitat de la llengua catalana i la condemnen a la desaparició al País Valencià. Ah! I per a finalitzar: ¿sabíeu ―llegiu Valencia y su reino― que Almela i Vives era contrari a la normalització del «valencià», contra el que proposava Fuster, perquè les terres valencianes «cuentan con un número considerable de personas llegadas de regiones españolas de habla castellana; personas que, en general, no aprenden la lengua distintiva»? I ara, senyors i senyores de l’AVL, aneu i que us aprofite el vostre Any Almela i Vives. L’any vinent proclameu el Casp i l’altre l’Adlert; la tríada blavèrica dels seixanta al complet. Potser així els de Vox us facen una besadeta i el Juanfran us regale una piruleta. Ai Senyor, quins galifardeus!
