Hi ha moments en què hom no pot estar per l’ús impol·lut del llenguatge. Impossible. La dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles ―nyordes de solemnitat!― pretenen ―ras i curt i no és cap exageració― anorrear Alacant de la faç de la terra, volen extingir-nos als alacantins per sempre. Alacant? Aaaaaaaah! ¡Alicante! Y si no te gusta te jodes. Així que no em demaneu ―hui no― contenció en la facúndia. El 26 de juny de 2025 s’ha convertit, per obra d’uns politicastres miserables, en el dia de la infàmia contra Alacant i ―atenció!― contra el país ―tot el país!― del bell catalanesc. Luis Barcala, el gran defecador, amb aplicació via rectal de supositoris Vox, ha ben excretat una morterada de merda contra la ciutat de la qual és alcalde. La vergonya no la coneix, la ciutat que regeix tampoc. Ni sap ―ignorant contumaç― la llengua pròpia de la ciutat («pròpia» perquè si no fora així l’himne de la ciutat no seria en català) ni coneix la història ―ni ganes― d’una col·lectivitat, l’alacantina, amb més de set-cents anys de vida, des que el rei Jaume I de Catalunya i Aragó ―sí, Jaume I!― hi arribà en novembre de 1265 i la repoblà de gent catalana. Ep! Que no ho dic jo, que ho diu el mateix Jaume I, el cronista Ramon Muntaner i fins i tot les cròniques dels reis castellanolleonesos Alfons X i Ferran IV. Però ja podeu xiular si el ruc no vol beure, que l’edil Barcala, paladí de la burrera, és un individu estòlid de vocació, l’«alacantinitat» del qual es redueix a ser soci d’una barraca (recinte fester al carrer) en festes de Fogueres i, si s’escau, vestir grotescament amb saragüells i cobrir-se el crani amb una rodina dihuitesca, que ―atenció!― no li dissimula la cara de malvat Dr. Fu Manxú de les novel·les de Sax Rohmer.
Aquest no serà un article amable, ho reconec, ni pretenc abusar d’eufemismes per a referir-me als canalles que han perpetrat atemptat tan execrable contra la cultura i la decència; és un article elaborat, per obligació, en defensa de la pàtria alacantina, la meua, de la cultura en la qual vaig créixer i de la meua identitat irrenunciable. Soc alacantí, fill d’alacantins, net d’alacantins i besnet d’alacantins. Ah! I marit d’alacantina i pare d’alacantí. Així que, què us diré? La defecada el dia 26 passat del Barcala i la panda de regidors pandorgos (pandorgo, en «alacantí» feixista) que l’envolten m’afectà profundament, i pense contestar-los i combatre’ls, en la mesura de les meues possibilitats, amb el mateix respecte que ells em tenen, no cap.
Alacant sempre Alacant, que no Alicante
La dreta espanyolista local odia el topònim Alacant, li molesta, i no menys li és simpàtic a l’esquerra sucursalista d’ànima mesetària que habita la ciutat del Benacantil. Uns i altres bavegen el mot Alicante, una adaptació matussera a la llengua de Castella del nom de la ciutat, Alacant, sorgida en temps de decadència del vell Regne dels valencians, que els cronistes acastellanats regnícoles i locals, per l’aversió del castellà a l”oclusiva dental a final de mot, convertiren en –te. En castellà medieval, el del rei Alfons X, deien Alicant.
Laqant (Lqnt) era el nom de la petita ciutat àrab andalusina sorgida al vessant meridional del tossal del Benacantil: Laqant en àrab ―algaravia― valencià, Liqant, pel fenomen de la imāla (conversió de la vocal a de l’àrab clàssic en i) en els dialectes andalusins meridionals, com el granadí o el murcià. Això explica la dicotomia Alacant-Alicant del segle XIII, però mai no Alicante.
A Alacant resistí fins que l’abandonà, en maig de 1247, per a exiliar-se a Tunis, el darrer emir andalusí de València, Zaén ben Mardanīx (Zayyān ibn Mardanīx, en àrab clàssic). Fou aleshores quan l’infant Alfons de Castella i Lleó (futur Alfons X) s’ensenyorí de la ciutat de Zaén, però s’ignora la data exacta de quan es produí aquest succés. El primer document d’Alfons X referit a Alicant és de 1252. Alfons X ocupà Alacant, però no és fins a novembre de 1265 quan la població autòctona andalusina, rebel a l’autoritat cristiana, fou foragitada de la ciutat, no de l’Horta, per Jaume I de Catalunya-Aragó. I, endevina endevinalla, qui s’establí a Alacant? Fàcil d’esbrinar: gent de les terres regides per Jaume I, des dels recents conquerits reialmes mallorquí i valencià, passant pel Principat de Catalunya i l’Aragó fins a l’Occitània regida pel rei catalanoaragonès. Així nasqué l’Alacant que, resistint les escomeses espanyolistes ―que ja veieu, no paren―, ha arribat fins hui. Quina era la llengua que portaren aquells pobladors cristians? També fàcil de deduir: majoritàriament la catalana, també l’occitana llenguadociana germana de la primera i també, en menor mesura, els parlars aragonesos. Finalment, l’apoteosi arribà en 1296, quan Jaume II, el net de Jaume I, la recuperà definitivament per a la catalanitat (valencianitat): com afirmà el cronista Ramon Muntaner, «e con la dita ciutat hac presa [Múrcia presa per Jaume II], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Tot plegat convergí en el català meridional o valencià que, bestialment minoritzat en la segona meitat del segle XX, encara orgullosament perviu en el XXI; és la llengua pròpia de la ciutat, ha ressuscitat en la transmissió generacional entre alacantins i és ensenyada en col·legis i instituts. Com deia aquell del Barça: «al loro, que no estem tan malament». Però ―ep!― al Fu Manxú Barcala i a la garrinada d’adoradors de la sacrosanta unidad de destino en lo universal això no els fa gens de gràcia i ho negaran amb blasfema insipiència.
Contra cretins, baboies, borinots i fementits
Dijous 26 de juny els i les PP-Vox de l’Ajuntament d’Alacant, literalment, s’escorrien de sàdica delectació condemnant en declaració institucional el «valencià» a l’oblit: Alicante la queremos castellana. L’edil portaveu pepera assolia el clímax defecant impúdica vèrbola contra el traspassat «Botànic». Ostres! Però si eixos del Botànic venien a Alacant i assotaven les nostres orelles alacantines amb fuetejades en la llengua de la riba del Manzanares. Ras i curt: entre tothom el van matar ―el valencià― i ell tot sol va morir. Què és sinó la cagada bíblica del «plurilingüisme»? Marzà, capsot, que contigo empezó todo. Entre els concentrats a la plaça hi era el diputat a les Corts Joan Baldoví, de Compromís, que s’enfurismà com un mico contra una senyora que li recriminava la política lingüística erràtica del seu partit, responsable primer de l’anihilament del sistema de línies que garantia la pervivència del català a l’ensenyament al País Valencià. En fi, què us diré? Empastifar la senyera amb una màcula blava, com ja hem comprovat durant quaranta anys de règim de l’Estatutet, no era ni és el camí a seguir.
Ara bé: si més no, la conxorxa d’enzes PP-Vox ha obligat a despertar de la letargia que enfonsava els alacantins en la indigència lingüística i nacional. L’il·luminisme fatxa de Vox, si més no, ha servit per a sentir les urpes del llop i esperonar la necessitat ―esperem-ho― de reaccionar. Com de cretins són els del PP ho demostra el posicionament d’aquest partit a la Diputació d’Alacant, que el dimecres dia 2 de juliol votà justament el contrari d’allò que havia votat prèviament a l’Ajuntament alacantí. I és que, per a acabar-ho d’adobar, la regidora pepera del consistori alacantí Cristina García ―quina pallussa!― havia votat dijous 26 de juny contra el valencià i, dies després, a la Diputació ―que també és diputada provincial― votà contra la declaració institucional valencianòfoba de l’Ajuntament alacantí. Ostres, quin nivellàs polític! Ah! I aqueix mateix dimecres Fu Manxú Barcala, com si fora el tio Trump de la Terreta, declarà la fi de les hostilitats, que ell ja havia complert, que l’acord amb Vox consistia a portar la declaració contra el valencià al ple, votar a favor i s’ha acabat, que a partir d’ara els de Vox s’apanyen tot solets i ací pau i allà glòria. En fi, tot plegat em fa vindre al cap la Burrimàquia alicantina (1904) del baloner (de Balones, el Comtat) Joaquim Martí i Gadea. I és que eixe títol ―a que sí?― té molla. El nivell de cretinisme de la politiqueria autòctona només és comparable a una disputa d’ases, com a l’obreta de Martí i Gadea, a veure qui brama més fort; i de «brams», que no poden ser definits de millor manera els exabruptes que profereix l’asinina pandorgada alacantina contra el català, a veure qui la diu més grossa o evacua cagallons més gruixuts, va el joc.
No crec que resulte difícil de capir: si la meua besàvia Rosa, l’àvia de ma mare, alacantina alacantiníssima, no sabia parlar el castellà, seria perquè no necessitaria eixa llengua per a res a l’Alacant de les primeries del segle XX. No era l’única persona a qui no li calia el castellà en aquell Alacant monolingüe en valencià (català); una llengua ―val a dir-ho― de traça marinera que meravellà el jove castallut Enric Valor quan arribà a la ciutat en 1932, que la comparava amb el parlar eivissenc. Altrament, el parlar d’Alacant, de l’Alacantí i de les terres del Vinalopó, és a dir, del sud valencià, va ser objecte del primer estudi científic d’una varietat diatòpica de la llengua catalana: Die Mundart von Alacant. Beitrag zur Kenntnis des Valencianischen (El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià), tesi doctoral de Pere Barnils i Giol presentada a la Universitat de Halle an der Saale (1913). Per alguna cosa el parlar «alacantí» assoliria l’honor de ser el primer estudiat de la catalanitat, i és que vet ací que el català d’Alacant és l’hereu d’aquell «de bell catalanesc del món» de què parlava Muntaner. Això, però, com és obvi, els importa una merda al Fu Manxú Barcala i a la pandorgada alacantinòfoba, perquè són, com deia llur guru M. Rajoy, terroríficament muy españoles y mucho españoles i punt. Pobres diables, encara no s’han assabentat que, com sentencià Antonio Cánovas del Castillo en 1876, «son españoles los que no pueden ser otra cosa». Comptat i debatut, la gran preocupació d’aquests carallots de PP-Vox, com ha manifestat una altra figaflor de la colla, és la defensa de la «mayoría castellanohablante de Alicante», a la qual apel·len per a dissimular la tírria infame i malaltissa ―algú per la mala consciència de desconèixer-la i no ser capaç d’aprendre-la― que li tenen a la llengua pròpia i genuïna d’Alacant, la qual, a més a més, no suporten que s’ensenye a les escoles.
L’alacantí minoritzat
No hi ha cap poble del món que deixe de parlar la seua llengua per gust. Allò que amollà el Borbó que «nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes», és mentida. La llengua castellana s’imposà a Alacant com a la resta dels Països Catalans per la violència de l’estat que tenia al darrere i la col·laboració necessària de les elits autòctones acastellanades que s’hi identificaven. En la segona meitat del segle XIX s’inicià el procés de substitució lingüística que ha configurat, segle i mig després, la «majoria castellanoparlant» del present, a Alacant i a les grans poblacions del País Valencià. El procés s’accelerà després de la Guerra d’Espanya (1936-1939) amb la repressió franquista, accentuat a partir de les dècades dels cinquanta i seixanta, quan tota una generació, aborronada pel franquisme imperant llevat d’algunes honroses excepcions, decidí a l’uníson interrompre la transmissió generacional, de pares a fills, de la llengua. Què sorgí d’això? L’alienació d’una societat que de sobte s’ensorrà, ofegada de finor lingüística, o el que és el mateix, barbollant el castellà a espardenyades. Després vingué la tan llagotejada Transició (transició que no ruptura democràtica), la gran decepció, la que portà l’Estatutet de pa i peixet (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983); la llei que ningú compleix perquè a ningú sanciona, la llei de mínims escarransits que divideix forassenyadament per criteris ―diu― històrics el territori valencià en valencianoparlant (article 35) i castellanoparlant (article 36), la llei que ara ―Botànic de plurilingüisme de broma liquidat― la pandorgada alacantina vol violentar perquè Alacant passe de l’article 35 al 36 i així santificar, definitivament, el lingüicidi perpetrat, la mort del català i la castellanització de la ciutat.
Alerta! Fu Manxú ens ha tocat a la porta amb malèvoles intencions. Servisca d’advertiment. Mentrestant, Ernest Urtasun, el ministre espanyol de Cultura, de Sumar, de Pride per Budapest amb la Yoli i tan feliç. Espanya plurinacional? Els collons! Entrevistat per RAC1 afirma no tenir ni idea de l’atac contra el català a Alacant. Vergonya, cavallers, vergonya!, escridassaria Jaume I. L’esquerra equidistant, woke o caviar, va d’això, d’equidistant, quan el conflicte pica a la porta de casa i, més en concret, afecta els drets lingüístics i nacionals dels catalanoparlants. El dia 26 de juny, dia laborable, tres centenars de persones ens congregàvem a la plaça de l’Ajuntament d’Alacant des de les 10:00 del matí per reclamar respecte a la nostra llengua i a la nostra identitat, mentre els esbirros de PP i Vox defecaven estultícia al saló de plens de la casa consistorial. No ens hi van deixar accedir.
Ens en sortirem? Ja ens ho va advertir Joan Fuster, «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble». Això que succeeix a Alacant és especialment greu i hauria d’incumbir a totes les terres que vivim en la llengua d’Ausiàs March sense excepció. L’agressivitat de l’espanyolisme (a Alacant, a València, a Lleida, a Fraga, a Barcelona, a Palma…) només l’aturarem des de la unitat i no reclosos ―muts i a la gàbia― en els espais regionals emasculats en què Espanya ens ha distribuït. Alacant, hui més que mai, necessita del seu país i el seu país d’Alacant. Tinguem-ho sempre present. Alacant i el país s’ho mereixen.
