Temps era temps el Borbó pare, no el Letizio fill ara regnant, amollà: «Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Era el 23 d’abril de 2001, al paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares, on es congregà la flor i nata del kukluxklanisme lingüístic del Reino de España, el Borbó fent de Grand Wizard de l’aquelarre, amb motiu del lliurament del Premi Cervantes ―ai Cervantes, ai Quixot! Quanta indecència comesa en el teu nom!― a Francisco Umbral. Pujol, aleshores president de la Generalitat septentrional, entrà en còlera, Pasqual Maragall també i, òbviament, tot aquell interpel·lat per tan miserables paraules, les quals no afectaren, com era ben evident, el cretí que presidia la Generalitat meridional, l’Eduardo Zaplana, mentre a les Illes el PSOE de Xavier Antich callava.
El rey ha hablado, ¡viva el rey! Les paraules del Borbó foren acollides amb unes mostres de plaer fins a l’eretisme per l’espanyolisme polític i mediàtic. Luis de Grandes Pascual, portaveu del PP al Congrés espanyol, digué ―quina cara!― que «el Rey hizo un juicio sereno y acertado sobre el idioma español en España y América»; i el portaveu de l’esquerra caviar i torera, Jesús Caldera (PSOE), etzibà sense caure-li la cara de vergonya que «el castellano ha sido siempre una lengua de riqueza, no de imposición». I tant que sí! Una llengua tan «limpia, elegante y graciosa» no s’imposa, s’accepta per voluntat libèrrima.
Voluntat libèrrima? Hi hagué un temps en què ―ai llas!― el castellà s’ensenyorí dels usos literaris de les elits catalanoparlants. És allò que s’ha dit ―encara que amb matisos― «Decadència», que cal entendre com l’afebliment, a partir del segle XVI, de les forces que havien proveït i dotat de personalitat a la literatura i a l’ús culte de la llengua catalana que, de sobte, per la rapidesa en què es manifestà el fenomen, s’enfonsaren. Així, al segle XVI, per motius diversos encara no escatits convenientment, al Principat de Catalunya (inclosa la Catalunya Nord), al Regne de València, a les Illes Balears i a Sardenya (Sardenya era plenament catalanòfona aleshores), assistim a l’abandó creixent de l’ús literari del català. No perdé, però, posicions en la vida institucional i política dels estats catalanòfons de la Corona catalanoaragonesa, que continuà sent la llengua verament oficial, però les elits socials, per moda, arrogància ―molta estufera!― i anhel d’ascensió social via lingüística escolliren ―ostres!― el castellà, la llengua que els monarques de la casa d’Habsburg regnant feren seua, la qual aprengueren i adularen fins a l’exageració.
Narcís Vinyoles, llagoter del castellà
Qui ho anava a dir? Narcís Vinyoles, notari i lletraferit valencià, un dels autors dels Escacs d’amor (ca. 1475), convertit en apologeta del castellà. Era, però, un tio cregut, que es vantava del seu poliglotisme i, per això, s’atreví a escriure un poema en llengua toscana i presentar-lo al certamen de 1474 (Les trobes en llaors de la Verge Maria). Sabia el castellà, llengua puixant en aquell temps, la llengua materna del rei Ferran II, i decidí traduir al castellà la Chronica chronicarum de Giacomo Filippo de Bèrgam, o Suma de todas las crónicas del mundo (València, 1510, impremta de Gorge Costilla). Per què al castellà? Vet ací com ho justifica: «Y esta fue la causa moviente a quien de la ya complida summa en lengua latina hecha y suplemento de las crónicas llamada, la quiso traduzir en la toscana; de la qual yo, más con desseo de servir y complazer a muchos, que con presuntuoso atrevimiento osé alargar la temerosa mano mía para ponerla en esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la qual puede muy bien y sin mentira ni lisonja, entre muchas bárbaras y salvages de aquesta nuestra España, latina y elegantíssima ser llamada». Per a l’estudiós Jordi Rubió i Balaguer, aquesta manifestació de Vinyoles és el testimoni més «cru i despietat de desafecció a la llengua materna» de les lletres catalanes. La castellana és ―vatua l’olla!― llengua «latina y elegantíssima»; les altres ―ras i curt― «bárbaras y salvages». Vinyoles fou un pioner de la Decadència, de l’abandonament del conreu literari de la llengua pròpia; no debades la Suma de todas las crónicas del mundo té l’honor ―el trist honor per a la cultura catalana― de ser un dels primers impresos ―si no el primer― en castellà editat a València. Vinyoles, però, a la Suma de todas las crónicas del mundo, s’adreçava a un públic lector castellà, sobretot castellà, que era un mercat que els impressors establerts a València ambicionaven, tot i que, si ens atenim a l’excusa expressada per Vinyoles al «Prólogo del traduzidor en lengua castellana», els instigadors de la traducció foren els nobles en Lluís Carròs de Vilaragut i en Pere Boïl i Peres de Romaní, tots dos membres d’una aristocràcia indígena valenciana que sense cap rubor adoptà el castellà com a llengua de distinció social, com bé resta reflectit a la comèdia La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia (1524) i a El cortesano (publicat en 1561 a València) de Lluís del Milà.
El castellà, llengua del monarca, l’imperi i l’espasa
L’ús del castellà, cert és, s’introduí a la Corona catalanoaragonesa catalanòfona amb l’arribada dels Trastàmara, però aquests reis (Ferran I, Alfons IV, Joan II i Ferran II), tots de llengua materna castellana i mullers castellanes, respectaren ―no podia ser d’una altra manera― la llengua i la idiosincràsia del país ―de la Corona― que regien. Ara bé, amb Ferran II arribà la unió dinàstica amb Castella i, home de família, educació i vocació castellana (fill de Joana Enríquez, filla de l’almirall de Castella), sempre preferí Castella, la pàtria de la seua nissaga paterna i materna, a Catalunya-Aragó. Ferran II mai no arribà ―si alguna vegada s’ho proposà― a parlar el català amb seguretat, no sabia llatí i sempre s’expressava en castellà, la seua única llengua, malgrat que a la seua cort instal·lada a Castella, al seu servei no hi mancaren els súbdits dels Països Catalans, com el valencià Lluís Carròs de Vilaragut esmentat, que, com intuïm pel pròleg de la Suma de todas las crónicas del mundo, acabà castellanitzat. El castellà, en temps de Ferran II, anà esdevenint a grans passes, sorprenentment prest i sense oposició, la llengua excelsa (limpia, elegante y graciosa… elegantíssima) de l’imperi hispànic naixent. Ferran II, a la fi del seu regnat, es vantava de ser el monarca d’una «Espanya gran», car, com comunicà al seu consogre, l’emperador Maximilià I, «ha más de setecientos años que nunqua la corona d’España estuvo tan acrecentada ni tan grande como agora, assí en poniente como en levante, y todo después de Dios por mi obra y travajo».
El successor de Ferran II adoptà el castellà, obligat primerament i per convicció després. Sí, a Carles de Gant (l’emperador Carles V), borgonyó i francòfon, tot i que la mare, Joana la Boja, era unilingüe castellana, els seus súbdits castellans el comminaren a aprendre castellà (Corts castellanes de Valladolid, 1515), ell l’aprengué i, après, l’imposà com a llengua principal de la seua Monarquia i àdhuc anà més enllà, que la pretengué llengua «universal». A Roma, davant el papa, el col·legi cardenalici i els ambaixadors francesos (17 d’abril de 1516) parlà en castellà, malgrat la incomoditat dels francesos i que el francès era la seua llengua primerament apresa. L’acte tingué una gran rellevància per a l’auge del castellà. No estranye, doncs, la deserció lingüística de la intel·lectualitat de la perifèria de l’imperi «hispànic» bastit pel primer Habsburg i que, per ser «universal», faça la tria d’escriure en castellà, com justifica el valencià Gaspar Escolano a la introducció del llibre primer de la seva Década Primera de la Historia de Valencia (València, 1610): «Y si en el phrasis castellano me conocieres estrangero, passa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado sino solamente entendido de muchos en lengua universal, que lo es la castellana».
Si com anunciava el poeta Hernando de Acuña (1518-1580), en un cèlebre poema dedicat a Carles V, «Ya se acerca señor, o ya es llegada / la edad gloriosa en que promete el cielo», una era de glòria marcada per «un monarca, un imperio y una espada», bé caldria afegir també «i una llengua». El programa unificador de l’imperi hispànic dels Habsburg comportava l’adopció del castellà com a llengua «universal», la llengua en què es pretenia evangelitzar els indígenes americans a la força, la llengua en què es pretengué, infructuosament, convertir a la fe cristiana els moriscos (criptomusulmans arabòfons) valencians.
A Amèrica, els colons castellans imposaven el cristianisme i el castellà amb la força de l’espasa. Carles V era l’instigador ―si més no, el consentia― d’aquest mètode d’evangelització que implicava l’assimilació de les poblacions sotmeses. Fra Alonso de Espinar portà dos milers de cartilles per a l’aprenentatge del castellà a l’illa la Hispaniola en 1512 i, després de conquerir Mèxic, fra Juan de Zumárraga imprimí a Alcalá de Henares dotze mil cartilles per a ensenyar castellà als nous súbdits continentals de l’emperador. El castellà, doncs, no arribà a Amèrica per la voluntat libèrrima dels americans autòctons. Predicar en llengua aliena als indígenes, òbviament, no donà els fruits que pretenien els evangelitzadors i, així, en 1553, fra Juan de Mansilla escrigué a Carles V per a demanar, davant el fracàs de la predicació en castellà, que es fes en llengua «mexicana», en nàhuatl. La Monarquia concentrada en «un monarca, un imperio y una espada», i una llengua, comportà la castellanització ―diguem-ne brutal― de l’Església a tota la Corona catalanoaragonesa. A València, al segle XVI, se succeïren fins a cinc arquebisbes castellans i castellanitzants. Només un bisbe de tal tarannà podia atrevir-se a publicar una Doctrina christiana en lengua aráviga y castellana (València, 1566) que evitava el català del país.
A Amèrica, als Països Catalans i arreu de l’imperi dels Habsburg la llengua castellana s’expandí, per hegemònica ―amb pretensions d’universalitat―, altiva i arrogant, socialment enaltida per ser la llengua «del monarca, l’imperi i l’espasa». L’altivesa i l’arrogància encara la mantenen els espanyols avui, amb el seu reietó al capdavant. Forma part ―diguem-ne― del seu ADN supremacista, a dreta i esquerra de l’arc polític. L’ultradretà José Calvo Sotelo, fundador del Bloque Nacional, proclamà en seu parlamentària el 5 de desembre de 1935: «España, antes roja que rota». I això comporta, que «por voluntad libérrima» ―així ho proclamà el seu rei― la llengua castellana siga l’única «llengua nacional», la del monarca, l’imperi i l’espasa, d’espanyols i assimilats. I en això, en la imposició del castellà i en l’emmudiment del català, encara continuen entretinguts els espanyols i assimilats.
