De l’apicultura se n’ha parlat molt i es coneix ben poc. És per això que feia falta que Sico Fons ens contara la seua experiència amb les abelles. Sico ha combinat el domini de la temàtica, el vocabulari accessible, la crítica i algunes notes d’humor (tan característiques en la seua trajectòria literària).
No cal que faça una biografia d’aquest autor saforenc, a qui tant coneixem i apreciem. Solament diré que és nascut a Tavernes de la Valldigna, que ha escrit una vintena d’obres (o més, si compten els relats i poemes que publica en les xarxes socials), i que ni ell mateix recorda el nombre de premis guanyats (degut a la seua personalitat humil i discreta).
La mel de la vida ha sigut publicat l’any 2023 per Edicions de Sud amb una magnífica enquadernació. La portada combina el color daurat de la mel amb una il·lustració de Sico Fons exercint el seu ofici apícola. El subtítol ja avisa el públic lector de la història que li espera.
Només en pronunciar La mel de la vida, se t’ompli la boca de dolçor, veritat? La mel és símbol d’abundància i ha sigut usada com a aliment i remei des de l’origen de la humanitat. Es mereixia, doncs, l’homenatge que li ha dedicat Sico Fons. Com també s’ho mereixien les abelles, incansables treballadores que fabriquen el preuat nèctar.
El llibre comença amb dues poesies: una de Josep Carner i l’altra del mateix Sico Fons. Després ve el prefaci, una de les parts que més m’ha agradat. Al llarg de cent pàgines, l’autor saforenc (i Saforíssim) ens conta les seus vivències amb els ruscos des de quan era un xiquet fins al present. Demostra els seu amor per les abelles amb anècdotes, cites científiques i literàries (Sico també és autor d’El secret de les abelles). Ens informa dels problemes que sofreix l’apicultura d’uns anys ençà, no sols pel canvi climàtic sinó pels interessos econòmics de gent poderosa i per l’actitud descurada de les autoritats. Parla de satisfaccions i dificultats, de companyonia i actituds egoistes. Fins i tot, ens mostra la seua perícia epistolar i periodística reproduint cartes, escrits i articles d’opinió relacionats amb els problemes de l’apicultura. I acaba, com no podia ser d’una altra forma, amb un poema que és alhora una declaració d’amor i un clam a la justícia. A més a més, el llibre té un atractiu afegit: quinze fotografies a tot color, algunes d’elles realment impressionants.
En fi, que no podem demanar més d’aquesta Breu autobiografia apícola. O tal volta sí: que Sico Fons no deixe mai d’escriure obres i fer-nos passar bones estones.
Per últim, reproduiré unes paraules de l’epíleg que conviden a la reflexió: «Les abelles sense nosaltres podrien continuar existint sense cap problema; però nosaltres, sense elles, tal volta no podríem viure, o, si més no, la nostra situació esdevindria catastròfica».
