L’estirp del Rei Llop: Els Banū Mardanīx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús (Denes, 2022) és el llibre que, escrit per qui ara us parla, ha vist la llum a tocar de la festivitat de Sant Jordi i del qual us vull fer —em plau fer-ho— cinc cèntims. La vida d’Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d —el Rei Llop de Xarq-alandalús— és una aventura històrica, entre èpica i tràgica. La del seu besnebot Abū Jumayl Zayyān ibn Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d, el darrer emir de València, també. Tots dos són Ibn Mardanīx, per l’ancestre de patronímic romànic que els donà el nom pel qual són coneguts. Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d fou el gran emir xarc-andalusí del segle XII, mentre que Abū Jumayl Zayyān, al XIII, patí l’infortuni de perdre València per a la terra de l’Islam. Des de fa molt de temps m’he sentit atret per tots dos personatges i, finalment, s’ha escaigut l’oportunitat de parlar-ne, de mostrar-los i reivindicar-los com a part de la història del país que substituí l’algaravia per la catalàunica llengua. Jacint Bosch i Vilà, il·lustre arabista empordanès, anuncià al seu llibre Los Almorávides (1956), que algun dia potser escriuria la història dels Banū Mardanīx. No pogué o —vaja!— no tingué temps a fer-ho, així que Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d i Abū Jumayl Zayyān ibn Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d restaren orfes, des de l’arabisme historiogràfic, de l’anàlisi acurada de llurs vides i regnats. Nogensmenys, Bosch sí que escrigué l’entrada «Ibn Mardanīsh» de The Encyclopaedia of Islam dedicada a Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d, convertida durant dècades en l’única referència moderna i —val a dir-ho— solvent del personatge. Jo, amb tota la modèstia del món, fa anys que em va captivar, com a motiu d’estudi, la vida i fets d’aquell andalusí —millor, xarc-andalusí— que les fonts cristianes anomenaven Rex Lupus i, finalment, em vaig decidir a escriure la biografia d’ell i la història de la seua família, de la seua estirp, els Banū Mardanīx, que ara ha eixit publicada. Una història, en definitiva, del Xarc-alandalús, l’orient andalusí, que abraça des dels temps d’Abū ‘Uthmān Sa‘d, l’heroi de la resistència fragatina en 1134 contra l’exèrcit aragonès d’Alfons I el Bataller, fins a l’últim emir de València, Zayyān (pronunciat Zaèn o Zaièn en neoàrab dialectal xarc-andalusí), que fins i tot tingué temps de ser emir efímerament de Múrcia, abans del seu exili definitiu a Tunis. D’ací, doncs, el títol L’estirp del Rei Llop, perquè m’he interessat per tota la nissaga, si més no, dels membres que ens són coneguts a través dels historiadors àrabs medievals i de la documentació de l’època.
Estirp d’emirs, sí, i d’això que els personatges principals d’aquesta història siguen Muhammad ibn Sa‘d i Zayyān, sobretot el primer, el Rei Llop, que governà el Xarc-alandalús des del 1147, quan encara l’emirat s’estenia fins a Tortosa, Lleida i Fraga, fins al 1172 en què morí. La de Muhammad ibn Sa‘d fou una vida novel·lesca; bé, millor dit, amb tots els ingredients per a ser traslladada a la ficció literària i ser una novel·la d’èxit. Però per a reeixir en una empresa literària d’eixa mena s’hauria de ser, necessàriament, un escriptor de la talla de Robert Graves, Gustave Flaubert o Walter Scott, cosa verament difícil. Aquesta referència a la novel·lística històrica no la faig debades. Hi ha qui —això sí, en castellà, que en català no ho ha intentat ningú— ha tingut la gosadia d’acostar-se al personatge des de la ficció, amb resultats totalment decebedors. A la poca traça literària s’uneix la ignorància de l’època, amb la qual cosa el producte resultant és horrorós. No res a dir, d’antuvi, que cadascú és lliure d’imaginar el que li vinga en gana i escriure-ho, si no fora perquè la psudoliteratura disfressada de ficció històrica, tan en voga avui dia, ofereix una imatge esbiaixada i falsa de l’època i els protagonistes, la qual, lamentablement, s’encomana en publicacions de tota mena (fullets turístics, còmics, etc.), mancades de rigor històric. Muhammad ibn Sa‘d, ja ho he dit, és un personatge literàriament atractiu, però fins ara no disposava d’una monografia dedicada, ni ell ni el seu besnebot, Zayyān, qui també seria susceptible de ser tractat literàriament.
Muhammad ibn Sa‘d, el Rei Llop
A Muhammad ibn Sa‘d, nascut a Peníscola en 1124, ningú li escrigué la seva biografia i els qui escrigueren d’ell ho feren primer des del ressentiment (el proalmohade Ibn Sāhib as-Salā, contemporani dels fets) i després des de la distància en el temps amanida pels prejudicis acumulats (el granadí Ibn al-Khatīb al segle XIV). Òbviament, en una biografia actual del Rei Llop, que és la base del meu estudi sobre els Banū Mardanīx, la historiografia àrab calia sotmetre-la a revisió i crítica. Fixeu-vos: els propagandistes almohades (la història, finalment, l’escriuen els guanyadors) bastiren un relat en què Muhammad ibn Sa‘d apareixia com a individu impiu, cruel, despietat i sicalíptic. Què dir d’això? Muhammad ibn Sa‘d no era ni més impiu ni més cruel ni més despietat ni més sicalíptic que el califa almohade ‘Abd al-Mu’mīm que li feu la guerra, ni en el terreny polític —públic— ni en el més estrictament personal.
Muhammad ibn Sa‘d era home que, emir de Xarq-alandalús des del 1147, s’envoltava de luxes; així és, però com ho feia qualsevol sobirà ric del seu temps, fora del Dār al-Islām (les terres musulmanes), fora de l’Europa cristiana, de l’extrem Orient o de la Mesoamèrica maia contemporània. Muhammad ibn Sa‘d (Ibn Mardanīx) era ric perquè governava un estat ric, capaç d’emetre a les seves seques dinars d’or de la millor llei. Altrament, el granadí Ibn al-Khatīb (Kitāb a‘māl al-a‘lām) li atribueix pràctiques sexuals reprovables. Muhammad ibn Sa‘d —sembla ser— portà una vida sexual llicenciosa. No sabem el nombre d’esposes legals que arribà a tenir, encara que en sabem de dues: la filla d’Ibn ‘Iyād, el primer emir xarc-andalusí, i la filla d’Ibn Hamuxk, el senyor de Segura de la Sierra (Jaén) i un dels seus col·laboradors més destacats en els inicis del seu regnat. Tenia esposes i també concubines, un harem de dos centenars de xicotes, diu Ibn al-Khatīb, que també escriu que acostumava a copular amb moltes mosses alhora sobre un llençol. Ara bé, tenir moltes esposes, posseir bon nombre de drudes i copular esbojarradament no era quelcom estrany a qualsevol governant musulmà; fins i tot el califa —cap de la comunitat islàmica— dels almohades ‘Abd al-Mu’min en tenia i ningú s’escandalitzava. El mateix Mahoma, el profeta, fou home de moltes dones. Es casava i es descasava a pler.
Ibn al-Khatīb també critica que en els moments de pau, quan no havia de vestir l’arnés del guerrer, Muhammad ibn Sa‘d sabia guanyar-se el favor dels seus soldats amb vi i dones. Per a la tropa, bona part d’ella mercenaris cristians, bastí casernes amb cantines on rajava el vi a gavadals; mentre que els caps de l’exèrcit gaudien de les nombroses festes als palaus mardanīxís (com el Qasr Ibn Sa‘d, les ruïnes del qual encara estan dempeus a la pedania murciana de Monteagudo), cada dilluns i dijous, en què l’emir manava matar i escorxar una vaca que era servida als comensals entre luxe i magnificència, amenitzat el tiberi per esclaves que, amb flautes i llaüts, cantaven i dansaven per a gaudi dels presents. Aquelles vetlades podien derivar en orgies de libacions i sexe que escandalitzaven els musulmans pietosos que en tenien coneixement. Quan la festassa acabava, l’emir, encara sota els efectes de l’alcohol consumit, sovint repartia l’aixovar entre els seus invitats: gots, plats i fins i tot els tapissos que cobrien les parets.
Però, sobretot, Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx era un emir guerrer, home d’acció, que arribà a les portes de Sevilla amenaçant el califat almohade. Fou el campió militar de l’ortodòxia sunnita contra els heterodoxos nord-africans seguidors de la doctrina almohade. I —atenció!— no fou cap titella dels estats cristians del nord de la Península, com tan sovint i de manera errada s’ha afirmat. Pactà amb els cristians, sí, però quan s’escaigué i per conveniència, i també els feu la guerra. Deia de Muhammad ibn Sa‘d l’historiador magribí al-Maqqarī: «Abū ‘Abd Al·lāh ibn Mardanīx era tan valerós que s’abalançava al bell mig dels contingents enemics i s’obria pas fent-los retrocedir a dreta i esquerra mentre recitava la corranda següent: “M’abalance sobre una host sense considerar el perill; el mateix pel costat com pel centre, marxe carregant amb el peu nu”». Emir guerrer, les experiències bèl·liques sovintejaran al llarg de la seua vida, abans de ser el sobirà xarc-andalusí i després. Per això la portada triada com a preludi a la lectura del llibre, la de l’emir guerrer, original de Bernat Garrido i Domènech.
avui dia anomenat El Castillejo, a la pedania de Monteagudo (Múrcia),
alcàsser que el poeta Abū l-Hasan Hāzim al-Qartājannī («el Cartagener»), a
la seua Qasīda maqsūra, compara en bellesa amb la ciutat iraquiana de Hīra
la blanca: «Alcàsser que recorda al-Hīra la blanca, que amb prou feines pot
igualar-lo en bellesa»
Els Banū Mardanīx després del Rei Llop
L’emirat mardanīxí, que arribà a amenaçar el poder almohade a Alandalús, durà fins que Muhammad ibn Sa‘d, abandonat per tots, fins i tot pel seu germà i ra’is de València Abū l-Hajjāj Yūsuf, morí al seu alcàsser de Múrcia, el 10 de rajab de l’any 567 de l’hègira mahomètica (dimecres, 8 de març de 1172). Tenia quaranta-huit anys. El seu fill i successor al capdavant del clan mardanīxí, Abū l-Qamar Hilāl, pactà la pau amb el califa almohade Abū Ya‘qūb Yūsuf. Els Banū Mardanīx de València romangueren al país, però els establerts a Múrcia, la prole del Rei Llop, hagueren de marxar a la cort califal almohade. Una filla de Muhammad ibn Sa‘d es casà amb el califa Abū Ya‘qūb Yūsuf; una altra, Safīya, contragué matrimoni amb el fill Abū Ya‘qūb Yūsuf, Abū Yūsuf Ya‘qūb, també califa, i fou la mare del califa Abū l-‘Ulā Idrīs al-Ma’mūn. Així que, ironies del destí, el campió de la lluita andalusí contra els almohades es convertí en l’avi d’un califa almohade.
La branca dels Banū Mardanīx que romangué a València pactà en un primer moment amb els almohades i mantingué poder i influència; després, quan els almohades entraren en declivi, convertiren València en un emirat independent. Abū l-Hajjāj Yūsuf, el ra’is mardanīxí de València tingué, com el germà, una prole nombrosa i els fills s’integraren en l’estructura de poder almohade: Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, Abū th-Thaffar Gālib, Abū l-Hārith Suba‘i, Abū Sultān ‘Azīz, Abū Sākin ‘Āmir i Abū Muhammad Talha. Tots governaren a la fi de l’imperi —dawla— dels almohades: Abū Sultān ‘Azīz, en concret, fou el senyor d’Alzira (sāhib Jazīra Xuqr), i Abū l-Hārith Suba‘i el de Dénia, mentre que Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, potser el primogènit, morí com un màrtir i això dotà de prestigi la seua descendència. El fill d’Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, Abū Jumayl Zayyān, heretà la reputació del pare, es convertí en cap militar i, arribat el moment propici, foragità el governador almohade i s’entronitzà a València. Zayyān, després de la caiguda de València (1238) en mans de Jaume I, encara aconseguí regnar temporalment a Múrcia (1241) i després es retirà a Alacant, on s’estigué fins al 1147, any en què s’exilià a Tunis, on encara visqué fins a l’any 668 de l’hègira (31 d’agost del 1269 a 19 d’agost del 1270).
almohades, però finalment fracassà. L’altre emir mardanīxí, Zayyān, hagué
de plorar la pèrdua de València
Un passeig per la història de Xarc-alandalús
Amb L’estirp del Rei Llop: Els Banū Mardanīx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús invite l’amic lector a fer un passeig per la història d’aquell país que precedí els Països Catalans d’avui. Si aquestes breus ratlles de presentació us han convençut, us desitge que la travessia pels fets dels llunyans segles XII i XIII que us narra el llibre us siga grata. Jaume I, us ho ben assegure, no arribà a un erm històric, a un desert cultural. El Xarc-alandalús era el país d’Ibn Khafāja, d’Ibn az-Zaqqāq, d’ar-Rusāfī, d’Ibn ‘Amīra, d’Ibn al-Abbār, de…, un país que es veié obligat a lluitar per la seva supervivència, contra l’islamisme heterodox del sud i contra els cristians del nord que el cobejaven. D’això va aquest assaig, llibre d’història, elaborat fidel a la màxima ciceroniana de la història opus oratorium maxime, «la màxima expressió de l’oratòria». Espere haver reeixit en l’empresa, difícil i arriscada, de mostrar amb èxit i de manera diàfana una part tan important i seductora de la història de les terres que hui dia formen la comunitat de terres de parla catalana.
