Aquest text correspon a la segona part de la xerrada que Jaume Lloret i Esquerdo, expert en arts escèniques i un dels màxims investigadors de la història del teatre al País Valencià, va oferir el passat 11 de desembre a la Sala Noble del Portalet d’Alacant, organitzada per Acció Cultural del País Valencià. Ací en podeu llegir la primera part, la tercera la podreu llegir el dia de Nadal i la quarta el diumenge 29.
Passem ara a analitzar una nova tradició de teatre nadalenc: els betlems dramatitzats, la característica principal dels quals és el predomini d’elements costumistes (sense oblidar lògicament el seu sentit religiós original). Els betlems dramatitzats, els podem dividir en dos grans grups: per una part, els betlems de titelles, dels quals tenim un exemple excepcional en el Betlem de Tirisiti d’Alcoi, i per una altra els betlems vivents, que amb el nom de «pastorets» s’expandiren en l’últim quart del segle XIX i entraren en decadència un segle més tard. Tanmateix, alguns d’aquests betlems vivents continuen representant-se en l’actualitat, com el Betlem de la Pigà i altres betlems castellonencs, com veurem més avant.
Com tots sabem, un dels elements més significatius del Nadal de les últimes generacions són els betlems o pessebres amb figuretes de fang, fusta, algeps o porcellana, costum que s’introduí en la cultura popular a finals del segle XVIII. En aquests betlems, a més dels típics personatges bíblics, hi havia cada vegada més personatges costumistes i escenes quotidianes, que van arribar a donar-los una aparença d’hiperrealitat.
Per reforçar la il·lusió realista, alguns dels betlems incorporaren figures i elements mòbils. De fet, els betlems es valoraven per la seua grandària i per la intensitat del moviment. Un magnífic exemple de betlem mecànic, amb més de 50 anys de vida, és el Betlem de Parra, a Novelda (Vinalopó Mitjà).
Paral·lelament, els betlems mecànics evolucionaren a betlems de titelles de vareta de manipulació inferior (com aquest betlem portàtil polonès que ara veiem, denominat szopka). Els betlems de titelles accentuaren progressivament la pèrdua d’elements religiosos en favor d’altres més còmics i satírics.
A més a més, el teatre còmic valencià, que tant d’èxit va aconseguir des de mitjan segle XIX, no solament va incidir en eixa mateixa direcció popularitzant sinó que també va afavorir la incorporació de la nostra llengua als espectacles de titelles. És en aquest context, que naix el Betlem de Tirisiti d’Alcoi, un testimoni encara ben viu de la tradició vuitcentista dels betlems de titelles al País Valencià, i que ens permet saber com eren i com funcionaven aquests espectacles.
Les primeres notícies sobre el barracot del Betlem de Tirisiti són de 1870-1880 quan la ciutat d’Alcoi estava en plena revolució industrial, amb les consegüents transformacions econòmiques, socials i culturals.
El betlem era un negoci familiar de Pepe Esteve el Betlemero, que el muntava en l’època nadalenca, mentre que la resta de l’any es dedicava a treballar en la indústria tèxtil. Quan el cap de la família era a prop de complir els 90 anys, venen el betlem que passa per diferents propietaris fins que el 1989 l’Ajuntament d’Alcoi el compra amb la finalitat de recuperar-lo i mantindre’l per a les generacions futures.
La representació se l’encomana a la companyia professional alcoiana La Dependent, que refà el guió i dota a la funció d’una sòlida estructura dramàtica i d’un adequat ritme escènic.
Actualment es realitzen tots els anys vora 200 funcions de 35 minuts, en l’època nadalenca, dirigides principalment als escolars, però també al públic en general, i que tenen una assistència total de 30.000 espectadors aproximadament. Sens dubte, l’èxit és degut al gran esforç d’aquest grup, que ha sabut fusionar tradició i modernitat, i fer del Tirisiti un autèntic espectacle dramàtic del segle XXI.
El Betlem de Tirisiti naix inserit en un ambient laic, però temàticament és un magnífic exemple de la combinació religiosa i profana tan habitual en el repertori tradicional del teatre de titelles de tot Europa. Consta de dos parts clarament diferenciades i reforçades pel caràcter bilingüe de l’obra: la primera, en castellà, és la part sagrada, mentre que la segona, en valencià, és plenament popular.
En la segona part, l’estructura és més pròxima a les fórmules teatrals del sainet valencià: l’eix de l’acció dramàtica és una successió de quadres de costums, amb situacions i personatges domèstics (les beates, la guapeta, el senyoret, etc.)… o de referents netament alcoians (les filaes de Moros i Cristians, sant Jordi amb el seu cavall blanc dalt del castell, etc.), que van desfilant davant l’espectador amb un to obertament còmic i satíric. Sense dubte aquesta part costumista, composta per sis escenes, constitueix el principal reclam per al públic.
El protagonista de l’obra és Tirisiti, l’hostaler, que representa l’heroi popular, burleta, descarat, impertinent, manifasser, agarrat, malfaener, innocent i astut alhora, i amb una càrrega inesgotable d’ironia i de sarcasme. Tereseta és la seua muller, però li posa les banyes a Tirisiti, perquè se la veu festejant i besant-se amb el sagristà.
Altres dos personatges molt esperats pel públic infantil són el sereno (a qui els xiquets li pregunten repetidament «quina hora és?», i ell els respon de manera incongruent) i l’altre és l’agüelo, un atrotinat personatge amb capa i barret. L’escena de la correguda de bous, molt habitual en tots els titelles tradicionals de la península ibèrica, és també molt divertida.
Al final de l’obra, Tirisiti se’n va amb un globus aerostàtic, que finalment explota, i aquesta explosió és el senyal inequívoc que la funció ha acabat. Totes les escenes són encadellades per una narradora amb veu en off. El relat narratiu recorda el to dels romanços de cec de la literatura popular de transmissió oral, que també va circular en papers solts impresos fins a finals del segle XIX. Solament Tirisiti i el sereno parlen, però ho fan amb una veu distorsionada i estrident, que atorga un nou ingredient entre el públic.
Aquesta veu modificada i aguda és produïda per la utilització per part del titellaire d’aquest accessori vocal, la llengüeta tradicional. Precisament el nom de Tirisiti procedeix de quan aquest personatge crida a la seua muller, Tereseta, perquè l’ús de la llengüeta fa que el que percep l’espectador siga Tirisiti. Tècnicament, els titelles del Betlem de Tirisiti són de manipulació en elevació o ascendent, mitjançant un tipus de titelles, denominats de peu i vareta. Els ninots, o «perots» com els anomenen a Alcoi estan col·locats sobre una base de fusta, normalment redona, que s’anomena peu o peanya, a la qual va inserida una barra inferior. Els titelles tenen els braços articulats i, per tant, estan dotats de moviment pendular lliure; mentre que els dos peus o almenys un d’ells (com en el cas dels Reis d’Orient) estan subjectes a la vareta. Aquesta característica fa que, en moure, oscil·lar o girar el titella, els moviments dels braços (i, en el seu cas, del peu lliure) siguen inesperats i provoquen la rialla del públic.
El titella es desplaça sobre unes fenedures o guies situades al nivell del sòl de l’escenari, en sentit paral·lel o perpendicular a l’embocadura. És una tècnica, anomenada de corredera. Es tracta, en definitiva, d’una forma de manipulació molt primitiva, pràcticament desapareguda en el teatre de titelles contemporani, raó per la qual és un dels elements més destacables del betlem.
Un altre dels valors del Tirisiti és que es tracta d’un espectacle participatiu, perquè en molts moments de la representació els espectadors interaccionen amb els personatges, avisant-los, interpel·lant-los o dialogant amb ells. La narradora fa d’intermediària en aquesta relació del públic amb els personatges, i anima la intervenció de tots dos.
En fi, per totes les singularitats que hem destacat, el Betlem de Tirisiti d’Alcoi és una peça única del patrimoni teatral valencià i un testimoni excepcional de la llarga tradició europea dels betlems de titelles.
