El mecanisme de subministrament de diner a la societat, el sistema monetari, té, segurament, un paper nuclear en la configuració d’un sistema econòmic. L’actual es basa en el diner-deute amb interés i de creació centralitzada, i té molt a veure en l’evolució i l’orientació del sistema econòmic a què serveix, el capitalisme. L’interés, el rendiment dels diners, proporciona als bancs del sistema creadors de diner (les entitats de contrapartida, com les anomena el BCE) un incentiu per obrir línies de crèdit i donar préstecs. Ja hem dit moltes vegades que en un funcionament estàndard del sistema, el procés de creació-destrucció de diner ha de provocar un increment continu del diner circulant perquè els interessos, que no es creen en la concessió dels crèdits, es nodreixen dels creats en les posteriors rondes de crèdits. Aquest fet influeix en el creixement continu, mesurat en PIB, insostenible en un món finit.
El procés experimenta acceleracions quan el banc central prem el botó de la política monetària expansiva i empeny el sistema bancari, que sol respondre cegament. Si aquests moviments dels oferents de diners coincideix amb la gana i l’avidesa de demandants, sol·licitant préstecs amb tota la varietat d’objectius que s’hi poden donar (consum, inversió o especulació), l’activitat econòmica s’accelera i el creixement mostra més clarament la seua manca de sostenibilitat.
En la segona meitat de la sèrie hem estudiat diversos sistemes alternatius que han funcionat o funcionen minoritàriament: el diner-minvant de Silvio Gesell, el diner-coproduït en forma de dividend universal i el crèdit mutu. Addicionalment, he destacat com l’empresa sarda Sardexpay ofereix préstecs, als membres associats, amb un procediment que he anomenat crèdit mutu intermediat (vegeu l’article anterior), i que s’aproxima al diner-deute centralitzat però sense interessos. Un altre sistema alternatiu que vaig recollir en «Diner. Una classificació». Cap d’aquests sistemes monetaris inclouen en el seu disseny el concepte d’interés en diner sobre els crèdits de diner.
El diner-minvant
La idea que el diner perda poder adquisitiu amb el temps, homologant-lo a la resta de béns que perden propietats, qualitat, o es fan malbé, el diner-minvant, afavoreix la seua circulació i, per tant, combat les possibilitats d’atresorament i especulació. El subministrament es pot fer de diverses maneres. Un govern el podria posar en circulació a partir de la seua despesa, i mantindre’l en moviment sumant-se al circuit del diner, com l’Ajuntament tirolés de Wörgl mentre funcionà durant la Gran Depressió. Aquest diner seria autònom, però no ofereix solucions a les necessitats d’avançament de diners si el mateix govern emissor no obre la possibilitat de fer-ne préstecs. En Alemanya, i en la mateixa època, ja veiérem que l’empresa d’intercanvis Wära liderà una comunitat de diner-minvant (wära) que posava en circulació venent-lo o prestant-lo sense interés, la qual cosa el feia complementari de la moneda de curs legal, el reichsmark. En la venda, la complementarietat és del tipus de les monedes locals convertibles com la gramma de Santa Coloma o el REC barceloní. En el préstec de wära, com és diner-minvant, els prestataris, segurament necessitarien complementar el retorn amb reichsmark, acceptats per l’empresa Wära.
Combinant el crèdit mutu amb la banca de tots
Hui he rebatejat el nom (banca pública) d’acord amb la interessant lectura que ens recomana Carles Porcel aquest diumenge. El crèdit mutu es basa en el fet que els participants han de ser, simultàniament, productors i consumidors. Usualment són autònoms i petites empreses. Les empreses gestores de les monedes wir suïssa i sardex italiana han mostrat que el crèdit mutu pot estendre’s als empleats de les empreses que admeten cobrar part del sou en wir o sardex i gastar-se’ls en empreses del sistema. Res intrínsec al sistema impediria que les empreses i serveis públics foren membres de la gran comunitat de crèdit mutu, pagant també els empleats en la moneda del sistema i admetent-la com a mitjà de pagament de preus, taxes i impostos. L’atenció als col·lectius consumidors que per diverses raons (edat, malalties, atur o fracassos empresarials) no són productors, però necessiten poder de compra, formaria part dels serveis públics. Ara bé, continuaria quedant per resoldre el problema de l’avançament de diners que empreses, consumidors o el mateix govern pogués necessitar.
Aquests avançaments haurien de vindre del crèdit i podrien ser proporcionats per la banca de tots que presta diners sense interés, i que ja vaig croquisar l’article anterior. Hauria de ser la mateixa moneda en ambdós sistemes, que coexistirien: el crèdit mutu que arriba a quantitats discrecionalment limitades, però que no exigeix béns com a garantia, i el diner-deute centralitzat, sense interessos, pels avançaments de diner contra les garanties dels prestataris.
Un poc més d’assossec?
En 1936, John M. Keynes publicà un llibre al servei del sistema econòmic i monetari hegemònic. Un llibre que hauria de servir perquè evolucionés el capitalisme sense qüestionar els seus principis nuclears. El llibre es deia Teoria general de l’ocupació, l’interés i el diner. Per tal d’entreveure les característiques que podria tindre un sistema econòmic basat en el sistema monetari que acabe d’esbossar, potser ajudaria que des del món acadèmic se’n desenvolupés un de diferent: Teoria general de l’ocupació, el diner i la protecció social. Un llibre que, evitant l’interés entre els paràmetres a considerar, aprofundís en les propietats de les alternatives al sistema hegemònic.
Naturalment, és un desig altament improbable de veure la llum. Des dels meus limitats coneixements, a més d’haver tractat d’entendre la naturalesa del diner i compartir el que he anat entenent, solament puc apuntar algunes idees. Per exemple, i com a hipòtesi: en absència del concepte d’interés en diner sobre el préstec de diner, s’esmorteixen els afanys d’uns i altres en el conreu de la crematística, la reproducció del diner. Durant la sèrie crec haver aportat arguments que mostren com aquests afanys influeixen en l’acceleració amb què es succeeixen els canvis en els modes de vida, amb què es desplega el creixement insostenible, amb què la humanitat és arrossegada i empesa, entrebancada o impedida per a decidir present i avenir. Esmorteïts aquests afanys, potser millorarien les condicions perquè la vida fluïra i avançarà, però amb la calma i l’assossec que manca hui en dia.
