De segur que hi ha molts més esportistes que no apareixeran en aquest article. Molts que és ben sabuda la seua militància de vida en el valencianisme, en l’amor a una llengua, una terra, cultura i una identitat. Però, aquest 25 d’Abril, dia de les llibertats nacionals del País Valencià, Diari la Veu proposa un repàs per alguns dels casos més sonats d’esportistes i periodistes esportius que s’han posicionat políticament en favor del valencianisme i han vorejat la frontera del nacionalisme valencià.
Tal vegada, una de les més conegudes siga el cas de Pep Claramunt. El jugador del València CF entre el 1966 i 1978 es va mullar en una entrevista que li va fer la revista Don Balón en el seu número 66 en 1977. En un reportatge que es titulava «La febra política arriba al futbol», es van entrevistar a figures futbolístiques de l’època de tot l’Estat entre ells Quino, Reixach, Cortabarria i per part del València CF el futbolista del Puçol. En aquella entrevista va deixar el següent titular: «Espere l’autonomia del País Valencià».
Un altre cas paradigmàtic és el del també valencianista Joan Daniel Cordero. Independentment de la seua lluita sindicalista, hi ha una anècdota que desvela en una entrevista en Las Provincias amb Alberto Martínez en 2023 en la qual conta que va decidir canviar-se el nom. «A partir de 1977 o així vaig prendre consciència que pertanys a una societat, un país i una llengua. Intentes aprendre la llengua, fas cursos i et canvies el nom. Encara que la meua família vinga de Lleó, a mi m’han parit ací». A més, d’aquest acte d’amor a una llengua i a un país, com ell diu, s’ha d’afegir la seua tasca política. Va formar part de les llistes d’Unitat del Poble Valencià a Godella. S’ha de recordar que UPV era un partit nascut el 1982 com a coalició electoral formada entre el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià (AEPV).
El valencianisme és complex. Fa moltes voltes. Escriptors de guant, escriptors d’espardenya. Pancatalanistes, blavers. Curiós va ser el viatge que van fer dos dels referents esportius més importants de la història del País Valencià. El millor jugador de pilota de tots els temps; el Genovés i un dels millors motociclistes valencians, per no dir el millor; Jorge Martínez Aspar. Ambdós participaren en una campanya d’Acció Cultural del País Valencià en favor del valencià en 1986. La història de l’un i l’altre és ben coneguda. Un va estar encausat per la Trama Gürtel i l’altre és ídol i exemple de molts i tants.
Però, hi ha d’altres esportistes rellevants que mai s’han posicionat políticament. Així i tot, amb certs actes, ullets o actituds han fet que el públic especule al respecte. Anna Gómez, exjugadora del València Basket, empra el valencià de forma habitual a les seues xarxes i ha participat en accions amb Compromís. L’exjugador de bàsquet Nacho Rodilla, comentarista d’À Punt, parla un valencià estàndard deliciós. Per a segons qui això ja és un posicionament especialment en l’àmbit esportiu i més hui en dia. Amb l’exfutbolista del València David Albelda va haver-hi elucubracions pel fet de no cantar l’himne que diu allò de «Per ofrenar noves glòries a Espanya». El seu silenci en una entrega de premis durant la cançó va fer rebombori entre el desig i la realitat.
Diari la Veu ha pogut saber que el Vila-real CF no va deixar participar un futbolista dins d’una campanya d’una entitat valencianista en defensa de la llengua fa uns anys. La por que va provocar María Consuelo Reyna, directora de Las Provincias amb aquelles paraules sobre Genovés i Aspar catalogant-los com «catalanistes» sembla que va tenir efecte. Amb el campió d’Alzira com a mínim, sí. El dia de hui pocs esportistes valencians se signifiquen políticament del costat del valencianisme raonable, és a dir, aquell que més enllà de dretes o esquerres no accepta tesis acientífiques sobre la llengua i l’empra sempre que té oportunitat.
Comunicadors, esport i valencianisme social i lingüístic
Però, d’esportistes no només viu l’esport. Si hi ha unes figures que l’han donat repercussió i els han fet més reconeguts socialment eixa és la dels periodistes i comunicadors. Un dels periodistes que ha mantingut el seu compromís amb la llengua després del tancament de canal 9 és Paco Lloret. L’expresentador de Minut a Minut, ara a València Capital Ràdio, va apostar des del començament per fer el seu programa en valencià. També ho van fer a Plaza Ràdio Salva Folgado i el seu equip. Liquidada Ràdio Nou no hi havia obligatorietat, però, ho feren. D’altres, només eixir de RTVV es llançaren en braços del castellà. És habitual veure Lloret fer servir la nostra llengua a la xarxa social X. I en temps en els quals Vicent Andrés Estellés ha estat vilipendiat a Madrid —recorden allò de poeta perifèric irrellevant— i també a casa nostra on ajuntaments com el de Castelló i la mateixa Generalitat han rebutjat celebrar el centenari, Lloret l’ha reivindicat.
De tant en tant, Vicent Andrés Estellés parlava del @valenciacf_vale en la seua secció a @lasprovincias . En la que podeu llegir fa referència a la final de la copa del 1971. pic.twitter.com/CAJIWKqkGQ
— Paco Lloret (@pacolloret_) March 27, 2024
Sociologia valenciana i literatura esportiva
Perquè no tot és el València CF, s’ha de tenir en compte a un llevantinista i cabanyaler enfervorit. És el cas de Felip Bens. El periodista, escriptor i granota de cor fa un temps que té un canal de YouTube que es dedica a crear contingut sobre el Llevant i en la nostra llengua. Però, a més, el seu llibre Històries del Llevant UD escrit amb José Luis Garcia és un repàs per la història del club degà del Cap i Casal.
D’altra banda, posats a parlar de valencianisme, política, periodisme i literatura, s’ha d’anar a parar a Miquel Nadal. El també escriptor i periodista és un valencianista, en l’àmbit polític social i futbolístic. De fet, dues de les seues obres més conegudes versen sobre el tema, una d’elles és Somiar gols, futbol (i contes) de pares a fills. És uns deixos, llibres que connecten la memòria col·lectiva del valencianisme futbolístic amb el valencianisme social.
Un poc més al sud trobem un company nostre. El periodista de Diari la Veu Manuel Lillo, un herculà reconegut. No hi ha cap de setmana que no comente a xarxes el resultat del seu Hèrcules, tot i la roïna situació actual—està a la quarta categoria del futbol estatal—. Si hi ha un llibre que només amb el títol ens fa entendre la importància de la relació entre futbol, sociologia i la política, eixe és Hèrcules: Futbol i Política. És un viatge per mostrar el lector les connivències del principal club de la ciutat del Benacantil i l’ús d’aquest per part la burgesia alacantina.
I tu, quins personatges que barregen esport i valencianisme recordes?
Aquesta és la proposta d’esportistes i comunicadors que relacionen el món de l’esport i la política valenciana. O bé perquè s’han significat políticament, o bé perquè han fet anàlisi sociològica respecte a la relació entre ambdós àmbits. Segur que ens deixem molts. Però, quin proposes tu? Quins trobes a faltar? Més dones? Segur. Altres esports més enllà del futbol? Deixa als comentaris els esportistes i comunicadors esportius reconeguts que s’han atrevit a traspassar eixa frontera entre l’esport i el valencianisme polític, lingüístic i social. És a dir, el nacionalisme valencià.
