Què és i què no és una paella? Aquesta pregunta que tant ens encén als valencians i que tantes discussions ha generat podria ser una metàfora de qui és i qui no és un bon valencià? Al cap i a la fi –i amb perdó de la llengua- la paella és segurament el principal tret identitari que uneix (o no) els habitants d’aquest raconet del món entre el Sénia i el Segura.
Precisament a partir d’una paella i en un llenguatge adaptat a la xicalla, Ricard Tàpera ens ajuda a reflexionar sobre el fenomen migratori, la identitat i l’acollida en una faula titulada L’arròs de la paella, il·lustrada per Carles Vercher i editada per Caliu Espai Editorial.
El conte explica la història de Bombeta i Sénia, dos grans d’arròs del Delta del Nil –precisament la zona d’on prové bona part de l’arròs que consumim- que volen complir el seu somni de viatjar al País Valencià per convertir-se en paella. Des del perillós viatge per mar fins a l’exclusió de la paella per no ser «els grans que toquen», els dos protagonistes van vivint moltes de les situacions amb què es troben els xiquets que arriben a la nostra terra, molt sovint sense cap adult que els acompanye.
Precisament, Tàpera treballa d’educador social en xarxes d’emancipació en joves migrants que van arribar sense acompanyament i que es preparen per a la vida adulta. I una de les activitats que millor funcionen és, precisament, les paelles. «Nosaltres els ensenyem a cuinar paelles als xavals per dos motius –explica Tàpera-, primer perquè és un espai de socialització molt important i segon perquè el fet de saber cuinar una paella és un factor d’identificació, en certa forma et converteix en valencià».
I va ser en una d’aquestes activitats quan se li va ocórrer el motiu del conte, una idea que ja li ballava pel cap des de feia temps, per tal de «combatre els discursos d’odi i el racisme» que pateixen els seus xiquets. «Estàvem cuinant una d’aquestes paelles mentre ens gravaven un documental –recorda l’autor- quan jo li vaig tirar pimentó roig, que és un ingredient clàssic de la meua comarca. Llavors, un dels documentalistes va dir allò tan típic de «açò no és una paella». L’anècdota em va fer pensar molt sobre què és i què no una paella, o siga qui és i qui no valencià i els processos d’exclusió i acollida que desenvolupem».
Aquest educador i escriptor, precisament s’adhereix a la tesi que Josep Piera desenvolupa a El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai, on defensa que els dos trets diferenciadors d’aquest plat són, primer el punt de cocció de l’arròs, permès per l’instrument –o paella- que el fa possible i que marca la diferència amb qualsevol altre arròs. El segon és el comboi al voltant de la seua elaboració. La resta, tots els ingredients, no soles varien i s’adapten a la geografia i les estacions de l’any, sinó que també ho fan a través del temps. Talment com canvien i s’adapten les societats i les cultures, sempre en permanent evolució, en bona mesura per les aportacions dels migrants que reben.
