L'Etno, Museu Valencià d'Etnologia, guanyava fa tot just deu dies l'European Museum of the Year Award, el premi museístic més prestigiós d'Europa. És la segona volta que un museu valencià guanya el guardó. Una fita que té encara més mèrit per a un museu antropològic, considerats tradicionalment com «de segona».
Que suposa per a L'Etno ser considerat «Museu de l'Any» a Europa?
Home, si tenim en compte que encara hi ha gent que ens pregunta «ah, però vosaltres també sou un museu?», doncs crec que ens va molt bé perquè es valore la faena que estem fent i potser així s'ho acaben de creure.
Encara existeix la creença que els museus sols són per a mostrar art?
Totalment. L'altre dia llegia un titular d'un diari que deia exactament això. O El País, feia un reportatge sobre grans renovacions museístiques, i els huit exemples eren tots museus d'art. Que no tinc cap problema amb aquesta museus. Al Muvim estan fent una tasca excel·lent, però quan dirigeixes un museu etnogràfica, doncs fa ràbia. Però açò no és una cosa valenciana, està molt generalitzada. És molt difícil competir amb un Picasso.
I el premi us el donen per aquesta aposta que heu fet els darrers anys d'obrir les portes i organitzar activitats molt diverses?
En l'àmbit professional –i açò al final arriba al públic- els museus que triomfen són els que lleven el focus a la col·lecció i el posen a l'ús que li dones a aquesta col·lecció. I aquesta tendència a nosaltres ja ens ha agarrat caminant, potser fins i tot corrent. I els vents ens bufen d'esquena.
Però açò val per a qualsevol tipus de museu...
Sí clar, però si tu tens una col·lecció com la nostra, de cultura popular valenciana, que no té massa valor social, et cal exprimir-la al màxim. Donar-li sobretot una funció social. Per exemple, els nostres objectes està estudiat que serveixen a malalts en estadis poc desenvolupats d'alzheimer. I clar, a més, aportar a la nostra cultura. Jo sempre dic que som el museu de «açò ho tenia ma auela», perquè és una frase que sents en algun moment, a cada visita. Aquestes coses cada volta es valoren més.
I aquest enfocament, s'ha notat en el públic?
Sense ser una institució massiva, tenim 40.000 visitants l'any al que és el museu etnològic estricte, que no està gens malament. El que passa amb les exposicions espectaculars és que et poden portar molts més visitants de colp. Ací, al 2001 es va exposar «Los zares y los pueblos», amb peces de Rússia molt valuoses i va tindre molt públic. Ara la nostra aposta és diferent i crec que hem aconseguit fidelitzar un públic que ens té en compte perquè sap que tenim una programació de qualitat, més enllà d'una proposta concreta que s'acaba.
El vostre és un museu de la identitat, una qüestió que al País Valencià és especialment complexa.
Tots els museus són identitaris. L'aparell polític del museu, des del mateix moment en què es pareix, és identitari i es fa per a la glòria de les nacions. Ara bé, és de veres, que els museus d'antropologia –o més aviat folklore, que és com s'anomena al nostre gènere en Europa- i els d'història són els més identitaris de tots. Totes les nostres exposicions ho han sigut, però hem intentat portar-ho a termes de debat contemporani. Però si el que volies saber és si hem tingut problemes, doncs no. Mai.
L'aposta era arriscada...
A ningú no se li escapa que la nostra no és una identitat fàcil. Ha estat problematitzada, però potser per això era important deixar de fer una etnologia descriptiva i anar al marro, generar debat. Alguns ens han dit que ens hem deixat coses fora, però és que no som Joan Fuster! No ho resoldrem tot en aquests metres quadrats que tenim, i ens centrem en tocar una sèrie de temes. Uns temes, per cert, que serveixen per adonar-nos que moltes coses que complexitzen la identitat valenciana no són únicament problemes nostres. La por a perdre identitat davant la globalització, el pes dels tòpics davant la realitat... són bastant comuns. En el nostre cas, el principal problema el tenim amb la llengua, però per a un negre de Chicago, potser no serà la llengua, sinó el color de la pell.
Però no sé si hi ha gaires països que han intentat fixar la identitat per llei...
Bé, aquest és un altre tema. Els antropòlegs sabem que les identitats són del tot menys estàtiques. L'error és pensar que la identitat és fixa, perquè és fluïda. Sempre hi ha problemes per definir la paella perquè no s'ha de fer. La paella de fa 60 anys no és com l'actual i d'ací a 60 més, no serà com ara. Està hiperdemostrat. Evolucionarà i potser t'agrada o no cap on va, però ho farà. La problematització de la identitat és l'intent de fer-la fixa.
Per açò en referia a si fer un museus com el vostre a València és més arriscat que a altres països.
Doncs ací almenys tenim el museu. Coneixes la història del Museu del Poble Espanyol?
No.
És un museu que crea la república el 1932, a imatge del Museu dels Costums que el Front Popular havia fundat a França, i que estava molt ben fet. I tenia la intenció de definir que era ser espanyol. Amb la guerra el projecte s'estronca i el franquisme, no el tanca però tampoc l'obre. Ni la democràcia. En més de 40 anys, ni el PP ni el PSOE s'atreveixen a obrir-lo, perquè clar, que fem amb la sala dels catalans, i dels bascos, i els bous, i..., etc. Però tampoc el tanquen, així que des de fa dècades que el Museu del Poble Espanyol va comprant material per a les seues col·leccions que queden amagades a la panxa del Museo del Traje. És com l'elefant a l'habitació, molt il·lustratiu de l'estat de les cultures a l'estat espanyol, perquè no hi ha cap discurs sobre això des de la república.
Abans ha dit que éreu el museu de «açò ho tenia ma auela». En els darrers temps veig un increment dels discursos nostàlgics i l'altre dia, llegia una entrevista a Los Chikos del Maíz que deien que «la nostàlgia és reaccionària». No sé si sou el museu de la nostàlgia.
Abans de la reforma, teníem un llibre de sala i la gent que venia hi escrivia: «que bonita era aquella València». Pura nostàlgia. I venim decidits a trencar en açò, confrontar els discursos que activen la nostàlgia, que no sé si és reaccionària, però segur que sí que és benpensant. Però després hem descobert que ull amb la nostàlgia. És un sentiment molt fort i molt arrelat als humans, no se'n va fàcilment. Ací hem presentat discursos totalment abrasius i després parles amb la gent i es queda sempre amb la qüestió nostàlgica. I al final entens que és com un dolç. És cert que no és bona per a la salut, però mira que està bo. Entenc que l'ànim en necessita de tant en tant.
