A Guatemala hi ha cada volta més conflictes per projectes miners, hidroelèctrics o monocultius com la palma africana o el plàtan. Com és això?
Aquests són projectes impulsats per transnacionals i suposen un saqueig de béns i serveis comuns. Les comunitats que viuen als territoris on s’implanten aquests projectes ho pateixen i, com és normal, es convulsionen primer i després s’organitzen –principalment les dones- per a defensar-se per elles mateixes. I aquesta és l’única forma, ja que l’Estat actua amb complicitat amb aquestes empreses i la seua funció principal és reprimir les protestes.
Un dels projectes més coneguts ací és la presa al riu Cahabón, impulsada per l’empresa espanyola ACS, presidida per Florentino Pérez.
Açò és al departament de l’Alta Verapaz, on hi ha aquest riu, que és molt bonic i sosté a les comunitats que depenen de la seua aigua per sobreviure. Ara, la seua existència està en perill per diverses hidrolèctriques construïdes per Florentino Pérez, un senyor que ha fet molt mal allí i que es troba darrere l’empresonament de Bernardo Caal, entre altres activistes. I el més trist és que les comunitats veïnes de les preses no tenen llum. Produïm energia per a exportar a altres països mentre la nostra gent està a les fosques.
I creu que s’haurien de demanar explicacions al govern espanyol pel que fa a les empreses espanyoles en països com Guatemala?
És que això no és d’ara, és des de sempre. Des de la invasió, fa més de 500 anys, que continua el saqueig i fins ara. Volen treure’ns fins a l’últim cèntim i amb el suport dels governs guatemalencs, que no estan formats per descendents dels pobles originaris, sinó pels invasors. I açò ha sigut sempre igual, però la diferència és que ara el nostre poble s’ha adonat i estem defensant allò que és nostre i que ens han arrabassat durant anys.
Vostè també ha patit aquesta repressió en primera persona, ja que va ser empresonada.
Nosaltres exigíem l’accés a l’electricitat de les comunitats i la resposta va ser crear una Fiscalia específica per lluitar contra el furt d’energia elèctrica, que bàsicament es dedicava a perseguir els activistes de Codeca. Dues companyes i jo vam ser empresonades sense proves només per defensar els drets bàsics. El fet va ser un escàndol a escala internacional. La mateixa ONU va considerar-ho una detenció arbitrària i el tribunal no va poder demostrar cap delicte, senzillament perquè no existia. De fet, ara haurien d’indemnitzar-nos, però no ho faran. I el nostre no és l’únic cas, en tenim molts de similars. I quan amb açò no en tenen prou, es passa a l’assassinat. Només des del 2018, a Codeca ens han assassinat 24 companys, el darrer Paulo Ramos.
Tot açò és possible perquè la corrupció està per tot arreu i impregna també el sistema judicial. Els fiscals que han intentat investigar els assassinats els han acomiadat. Quan els activistes presenten denuncies, mai les cursen. No hi ha cap responsable d’aquests assassinats empresonat.
Aquests assassinats els executen grups paramilitars? És una situació similar a la colombiana?
Sí, sí, s’hi assembla molt. És un crim organitzat que està instal·lat en el mateix Govern. Al final tot es pareix molt als temps de la guerra, però almenys abans els pobles es defensaven. I els activistes patim la mateixa criminalització, quan no hi ha cap guerrilla a la qual vincular-nos.
Precisament, els acords de pau que van posar punt final a la guerra a Guatemala, preveien resoldre aquest tipus de situacions, no?
Clar, però el problema és que els acords de pau mai s’han complert. El mateix govern que els va signar va ser el primer a incomplir-los privatitzant-ho pràcticament tot: l’electricitat, les obres públiques, els camins, la salut, l’educació… I el que va quedar ho han privatitzat els governs posteriors.
A molts països d’Amèrica Llatina, ara governen formacions d’esquerres. Potser la situació més similar és la boliviana, on hi ha una majoria indígena, com a Guatemala, que ha aconseguit guanyar totes les eleccions des del 2005. Per què no ha estat possible articular una alternativa política guanyadora a Guatemala?
Açò també és una conseqüència de la fi de la guerra. Nosaltres donàvem suport a la URNG [l’antiga guerrilla, convertida després en partit polític]. Jo mateixa n’era militant. Però després dels acords de pau, molts dels seus dirigents es van quedar als seus escriptoris i van deixar de visitar les comunitats. Els seus diputats van votar lleis que perjudicaven les grans majories, com la Llei Monsanto o la Llei de Telecomunicacions. Què estava passant? El 2012, des de Codeca vam proposar una iniciativa de llei al congrés i els diputats d’esquerra ni tan sols la van tindre en compte. Així que vam veure que necessitàvem construir el nostre propi instrument polític.
Quin és?
És el Moviment per la Llibertat dels Pobles (MLP), conformat a partir d’un procés de confluència de 25 organitzacions socials –encara que n’hi ha més que hi estan a prop- que realment es troben vinculats a les lluites vives de les comunitats. Va començar el 2016, després d’una assemblea nacional que va consensuar 14 propostes, que ara són 19, incorporades a mesura que anem creixent. És un moviment assembleari i nascut des de les comunitats, que són les encarregades de proposar els candidats. Aquesta és l’articulació que ens interessa.
