Vostè es troba a València acollida pel Programa de Protecció Integral de Defensores i Defensors dels Drets Humans, després d’haver rebut amenaces pel seu activisme.
Sí, jo he estat amenaçada històricament i açò m’ha obligat a desplaçar-me permanentment, encara que en els darrers anys aquestes amenaces s’han incrementat. Però la meua estada ací a València pense que pot tenir molt més valor. Desgraciadament, el model capitalista no és exclusiu de Colòmbia i es pot aprofitar per compartir experiències, intercanviar idees, perquè ací també hi ha lluites importants en defensa del territori i açò ens pot ajudar mútuament a lluitar contra aquest model incompatible amb la vida.
Ací, per sort, el tema de les amenaces a activistes no és tan habitual. Com funcionen aquestes?
Hi ha diferents formes. Et poden cridar per telèfon o també fer-ho per pamflets, comunicats que arriben fins i tot a espais que no són els nostres però amb els quals tenim relació, com els sindicats, per exemple. La darrera amenaça que vaig patir va ser amb un pamflet.
I no són amenaces buides. La seua organització, el Coordinador Nacional Agrario, ja ha patit atemptats, com l’assassinat del seu dirigent Marco Rivadeneyra. Qui hi ha darrere d’aquests atacs?
L’Estat sempre diu que darrere hi ha el narcotràfic, però és una excusa molt pobra. Nosaltres en fem una lectura molt diferent, ja que veiem que hi ha una relació molt directa entre les amenaces i les llicències de tipus extractivista i interessos econòmics per l’estil. Sempre es comença amb l’amenaça, després es passa a l’atac i finalment el desplaçament de la població. Tot gràcies a un contuberni entre l’Estat i les forces obscures per deixar els territoris buits. El llaurador és una molèstia per totes aquestes propostes de tipus extractivista.
Quan parla de projectes extractivistes, a què es refereix exactament?
Principalment mineria, però en realitat qualsevol extracció de matèries primeres, que és el rol que a Colòmbia li ha tocat en l’ordre mundial, el que ens provoca problemes molt greus. Els qui tenen aquestes llicències d’extracció no pensen en termes com la vida o el medi ambient, sinó soles en els diners que poden generar. Tenim un subsòl molt ric en or, plata i també aquests minerals rars que no es troben en altres continents. Però per sobre hi tenim l’aigua, la biodiversitat, la vida… I des dels territoris no podem canviar la vida, perquè els bitllets no es mengen.
Aquests projectes extractivistes són, sovint, impulsats per multinacionals amb seu a països democràtics. Hi ha una relació directa entre les oficines de les grans metròpolis i els assassinats a Colòmbia?
Clar. La Comissió de la Veritat va servir, entre d’altres, per demostrar la responsabilitat d’empreses com AngloGold Ashanti [multinacional minera amb capital majoritàriament del Regne Unit i els EUA] i la seua relació amb els paramilitars. No són coses que diem nosaltres, les defensores de drets humans, sinó que les comunitats ho veuen amb els seus propis ulls. Quan el territori es buida, llavors apareixen uns grans cartells d’unes empreses amb lemes com «Benvinguts al desenvolupament». I aquest «desenvolupament», els diners i els interessos de l’ordre mundial s’imposen per sobre la vida.
Per això, per a nosaltres és molt important vindre ací i establir llaços de solidaritat internacional amb els països on hi ha les matrius d’aquestes empreses.
Ara hi ha hagut eleccions a Colòmbia que, per primera volta en la història del país, ha guanyat l’esquerra. Quina anàlisi en fa?
Després 214 anys de vida republicana amb domini de la dreta, no serà fàcil, però pensem que s’obren escenaris de diàleg on les poblacions indígenes i llauradores, històricament oblidades puguen fer sentir les seues propostes. Ens referim a aquesta Colòmbia profunda on l’Estat mai hi ha arribat, excepte per la militarització i la repressió, però mai per resoldre les necessitats socials. Per sort, tenim unes comunitats organitzades i amb propostes clares. No comencem de zero.
Abans ha parlat de les «forces obscures». A més dels llaços amb l’estat, el paramilitarisme colombià té un cert grau d’autonomia i pot oposar-se al nou govern. Temen un augment de la violència per tal de desestabilitzar el procés de canvi?
Ja abans de les eleccions hem vist un increment de la violència. L’extrema dreta ja s’ha organitzat per provocar violacions sistemàtiques dels drets humans. No és una cosa espontània. Fa poques setmanes, un grup paramilitar, el Clan del Golfo, va organitzar una «aturada armada» a àmplies zones del país, on va prohibir a la gent eixir de casa, van cremar cotxes, amenaçar persones, van provocar greus danys econòmics… I l’Estat no va intervenir, els permet el control d’aquesta part del territori. Poden presentar-se més situacions així. Tenim preocupacions serioses en eixe sentit. Esperem que no passe, però…
Un any abans de les eleccions va produir-se una forta mobilització social coneguda com «l’esclat» o «l’aturada nacional». Vostè creu que té relació amb el resultat dels comicis? Han estat aquests una espècie «d’esclat electoral»?
Duran l’esclat apareix un subjecte que històricament o havia tingut participació política, que és la joventut. Quan el govern presenta la reforma tributària i li diu al pobre que no podrà menjar-se un ou, les organitzacions socials convoquem unes protestes, però no imaginem aquesta reacció. Els joves dels barris comencen a mobilitzar-se i organitzar-se massivament. Per una banda es polititzen, comencen a preguntar-se coses més enllà de la reforma tributària: perquè no puc accedir a la universitat, perquè no hi ha escoles al barri, zones de lleure… I per una altra són molt resolutius. Creen els punts de resistència, les olles comunitàries, els punts de salut… Ens donen una lliço organitzativa important. I aquest era un sector tradicionalment abstencionista i ho segueix sent durant la primera volta. Però a la segona sí que hi ha una participació juvenil molt important.
Ara amb Colòmbia, i si Lula guanya al Brasil a la tardor, pràcticament tota Amèrica Llatina tindrà governs d’esquerres. Això pot facilitar els canvis?
Els canvis no seran fàcils. Patirem un atac permanent del capitalisme que veu aquests governs com una amenaça. I no podem oblidar que allí hi ha els Estats Units i tenen les seues mesures militars, els complots, les possibilitats d’un colp d’estat… No podem oblidar el que va passar a Xile o el que ha passat més recentment a Bolívia. A Colòmbia també tenim la nostra experiència amb l’excusa de la lluita antidroga. Es va desenvolupar el Pla Colòmbia, molt militarista i que ha tingut molta afectació en els drets humans. També hem vist com s’ha tractat Veneçuela i pensem que a Colòmbia li pot passar el mateix.
