Convidada a València per la revista Soberanía Alimentaria i Perifèries, Paz Aedo, sociòloga i experta en conflictes agroecològics, defensa una transició ecològica amb justícia social, un procés que va més enllà de la instal·lació massiva d’energies renovables i necessita deixar enrere el model extractivista.
La transició energètica pareix que siga canviar les energies fòssils per altres de renovables sense tocar el sistema econòmic, però hi ha experts que asseguren que açò no és possible. Com ho veu vostè?
El tema no és si és impossible, sinó que és inadequat, ja que no resol el problema de fons, que és el sentit de produir energia i materials en eixe model de desenvolupisme econòmic. El que estem fent és reemplaçar energies fòssils per renovables sense tocar l’escala, ni el destí ni la dinàmica extractivista que caracteritza la producció energètica global.
Vostè parla d’una transició energètica justa. Com hauria de ser?
Fonamentalment, cal preguntar-se per què i per a qui produïm energia, quines necessitats volem resoldre. Si simplement respon a les necessitats d’alimentar el creixement econòmic sostingut, mesurat en termes de PIB. O està servint per acabar amb la pobresa energètica que afecta milions de persones al món i que és la base de grans desigualtats. Si està apuntant a resoldre de manera justa les implicacions del canvi climàtic als territoris o simplement està incrementant les fortunes de les grans empreses.
També és important considerar la qüestió de la sobirania. Aquesta transició està pensada amb el mateix model centralista i que genera un extractivisme d’un territori a un altre? O està promovent l’autonomia i la possibilitat d’incidir en la decisió sobre què es produeix i on?
A l’estat espanyol, pareix que la Unió Europea li ha reservat la funció de ser el gran productor d’energies renovables per a l’hidrogen verd que necessita la indústria dels països del nord. A Xile passa una cosa similar?
A Xile és pitjor. Fa segles que som utilitzats, subordinats en funció de la demanda d’energia o materials per al nord. I durant la colònia, com a mínim, només era en funció de les necessitats espanyoles, però amb el capitalisme encara és més greu, perquè ni tan sols és per un territori en concret, sinó per als beneficis d’unes transnacionals globals. Són territoris que han estat històricament explotats: monocultius, indústria del salmó, forestal, grans infraestructures energètiques i que ara, a més, haurien de «ser solidàries» amb el canvi climàtic i sacrificar els seus propis territoris. Hi ha una narrativa molt poderosa en aquest sentit.
I també l’hidrogen verd?
També. Som un país sense fonts fòssils d’energia i que sempre hem depès de la importació de gas i petroli. En el context de la transició energètica tenim acords per promoure activament el desenvolupament de l’hidrogen verd. Hi ha molt d’interès per part de la cooperació alemanya i espanyola i també de l’empresa privada per generar aquesta forma d’energia (no és exactament un combustible) que en teoria resoldria les nostres necessitats energètiques, però sabem que no és així.
Per què?
Doncs perquè fins i tot en els millors escenaris previstos per les mateixes empreses del sector, ja es veu que totes les fonts de renovables juntes no arriben a cobrir la demanda energètica actual. Tenim un problema de fons, molt greu, i no s’està analitzant bé.
La proposta és simplement incrementar la producció d’energies renovables i instal·lar més i més parcs. Què implica açò?
Doncs que aquests parcs no s’instal·len en el buit, sinó en territoris on, potencialment, hi viuen comunitats que històricament han estat subordinades per tal que el seu territori siga explotat en funció de la demanda dels grans centres urbans. La decisió mai passa per aquestes, sinó per l’empresa que instal·la el projecte. El debat, de nou, és de fons. Té a veure més amb la democràcia que amb una qüestió estrictament tècnica de quantitat d’energia.
Tornant a la qüestió del canvi climàtic que ha apuntat abans. Però aquest és un problema greu sobre el qual cal actuar urgentment, no?
El problema és que aquest sistema és el responsable del canvi climàtic i cal dir-ho amb molta claredat. El canvi climàtic no es produeix per la crema de combustibles fòssils sinó per tota la dinàmica de demanda i consum que genera una transgressió dels límits biofísics i una violació dels drets humans. I nosaltres vivim en els nostres territoris ambdues coses simultàniament i sense cap dels avantatges que ofereix aquesta explotació.
Les empreses arriben i ens diuen: «Amb açò el país es desenvoluparà, es crearà feina, riquesa…», però tot açò mai passa. És com l’eterna recerca de El Dorado que ens traurà de la pobresa i que és una promesa falsa. En realitat s’extreu el recurs i a llarg termini es destrueix el lloc. I encara que circumstancialment es puga generar algun lloc de treball, nosaltres diem que «l’or no es menja», així que, quin sentit té? És pa per hui i fam per a demà.
Un dels minerals estratègics per a la transició energètica és el liti, i les principals reserves mundials es troben a Xile i Bolívia. Açò és una gran oportunitat per a aquests països?
Ara es diu molt que la nova Aràbia Saudita serà el desert d’Atacama. Però per ara, hi ha un risc molt gran de pèrdua de sobirania. La pressió dels interessos econòmics és brutal i no és tan fàcil resistir i decidir què volem fer nosaltres realment.
Però quins són els problemes d’explotar aquest liti?
Primer de tot el deteriorament d’ecosistemes molt rics a escala bacteriològica, encara que no siga visible per a l’ull humà. Hi ha el mite del desert com un «espai buit», però en aquesta part d’Atacama viu una microbiòtica única al món. Són els nostres re-rebesavis, no?
Després, hi ha les comunitats que encara hi viuen, com els Likan-antai, que són transhumans i depenen d’aquesta aigua per a viure. Perquè aquest és potser el problema més gran. L’extracció de liti necessita el bombeig de grans quantitats d’aigua per tal d’inundar el salar. El mineral aflora i quan s’evapora l’aigua es recull. És un sistema molt ineficient. Al nord de Xile i al sud de Bolívia, la mineria provoca l’esgotament d’aqüífers i la destrucció de glaceres. I açò en un context de canvi climàtic on l’aigua és un bé de primera necessitat. I en canvi estem inundant el desert! Realment el capitalisme fa coses molt surrealistes.
A Xile acaben d’escollir un nou govern de caràcter progressista. Pot marcar la diferència en aquest punt?
La veritat és que no és tan fàcil. El nou govern ha heretat una agenda desenvolupista, amb desenes d’acords subscrits. Potser hi ha més esperances en els resultats de la convenció constitucional, que és on es veuen possibilitats d’establir un nou ordre jurídic i polític que reconega alguns drets de la natura i una certa planificació en matèries com el territori, la mineria o l’energia. Una lògica racional en l’ús del territori, en definitiva. Perquè tenim el problema que Xile és el país més neoliberal del món, on tot està subjecte a la llei de l’oferta i la demanda. Si una empresa vol tirar endavant un projecte, l’estat té molt poc marge per discutir-ho. I l’intent mínim i moderat de posar certs límits ha generat una campanya brutal de l’extrema dreta. La situació és realment tensa.
A la resta de països progressistes llatinoamericans, com s’ho han fet? Perquè no pareix que hagen posat fi a l’extractivisme, com a molt l’haurien limitat.
És una pregunta difícil, perquè voldríem que aquests governs actuaren més intensament, però per una banda, hi ha una pressió geopolítica molt forta. És molt difícil canviar el model socio-econòmic en un context de globalització. Tota la legislació, la producció, l’economia, etc. estan teixides amb aquests vincles d’explotació i és molt difícil anar-hi en contra de forma íntegra. Un país sol no pot convertir-se de sobte d’extractivista a ecologia profunda, cal canviar tota la dinàmica simultàniament.
I després hi ha un imaginari d’explotació present en sectors d’esquerres i que ja ha generat crisis importants als territoris. Lula, Evo Morales o Correa ho han viscut. Tots ells van participar en la idea que era necessari un creixement econòmic a partir de l’explotació de matèries primeres per tal de finançar polítiques socials. Aquesta és una idea molt forta encara i que no té en compte que aquesta forma d’enfocar l’economia és precisament la responsable de la creació de la pobresa.
De fet, jo vaig viure les primeres eleccions que va guanyar Evo Morales a Bolívia i simultàniament defensava dues idees: la del «bon viure» indígena i la de la industrialització de les matèries primeres per desenvolupar el país. És possible combinar-les?
La resposta pragmàtica és que no hi ha més remei que intentar-ho, perquè d’una altra forma, el risc de colp d’estat als nostres països és molt elevat. Però la resposta difícil és que en un context de crisi ecològica tan greu, és que no són compatibles. És un oxímoron.
Però no és soles el risc de colp d’estat o la pressió geopolítica. També hi ha una part important de sectors populars amb demandes legítimes d’educació, sanitat, habitatge, comunicacions… No cal una industrialització per fer-ho possible?
Cal diferenciar entre creixement econòmic i benestar. La lògica del creixement econòmic no es tradueix necessàriament en benestar, sinó en desigualtat. Hi ha els que se’n beneficien i els que s’empobreixen sistemàticament. I després hi ha una contradicció que es podria resumir en aquesta pregunta: «Quantes morts de càncer val la construcció d’una escola?». Tindre’ns als pobres barallant-nos entre nosaltres per veure què és més important, és molt cruel. Jo preferisc reformular la pregunta i dir: «Com ho fem per viure bé, cuidant-nos?». El problema és fonamentalment redistributiu, polític i de gestió. Cal pensar en una educació, salut, habitatge dignes al mateix temps que pensem com cuidar els nostres territoris.
A Europa hi ha una sensació creixent que les conseqüències de l’emergència climàtica sempre es carreguen als de més avall, mentre que a les elits ningú els fa pagar la seua part, i açò allunya molta gent de l’ecologisme. Quin missatge hauria de donar l’ecologisme?
Ha d’eixir de la complicitat amb el capitalisme, deixant de posar el focus en el consumidor. El canvi climàtic no és un problema individual perquè cada persona consumeix segons uns gustos més o menys dirigits però també segons la disponibilitat del mercat. Pensar que els consumidors som responsables només és cert parcialment. És molt urgent interpel·lar aquest sector per deixar d’autoflagel·lar-nos, perquè no va enlloc. Per exemple: si jo volguera viure sense mòbil, la vida se’m faria molt difícil. No és una decisió estrictament personal, perquè aquest és l’estàndard ara i no és tan fàcil esquivar-lo. Però aquest estàndard implica mines de coltan al Congo, de liti a Xile. I aquest cost no s’assumeix. El capitalisme és molt bo fent pagar el compte a altres, i açò inclou els consumidors, a qui es responsabilitza de coses que en realitat no poden decidir perquè no és un problema individual sinó col·lectiu. La qüestió és que estem governats per un conjunt de sociòpates que no els importa destruir-ho tot per mantenir els seus privilegis. Aquest és el missatge.
Potser a molta gent li costa veure l’opció de desenvolupament sense creixement econòmic perquè no pot imaginar-la. L’esquerra clàssica tenia un imaginari de com havia de ser el socialisme, que després va eixir com va eixir, però tenien una imatge clara d’on volien anar. A l’ecosocialisme li fa falta un imaginari?
Però és que tenim ja un conjunt de pràctiques davant nostre! Només hem de saber mirar. La sociòloga Silvia Cusicanqui descriu la societat com un conjunt de pràctiques on, encara que unes siguen hegemòniques, no vol dir que les altres hagen desaparegut. Si fórem 100% capitalistes, ja ens hauríem menjat els uns als altres. Si estem parlant ara, és perquè no ens hem extingit i açò és gràcies al fet que aquesta hegemonia cruel conviu amb altres realitats de resistència, de cures, de suport mutu, etc., que fa que estem ací.
Cal alimentar aquests mons que existeixen sota el món perquè són els que ens permetran travessar la crisi civilitzatòria. El capitalisme caurà, açò és un fet històric, encara que potser no ho faça a la velocitat ni la direcció que ens agradaria. La història de la humanitat és la història dels col·lapses de les seues civilitzacions quan arriben a nivells de rigidesa i hegemonia com els que hi ha ara. Encara que la diferència és que ara potser no ens quede un planeta igual. A veure com ho fem.
