Sergi Tarín acaba de publicar «La Madriguera. La trama de cooperación del caso Blasco», una extensa investigació periodística sobre un dels casos de corrupció més icònics dels governs del PP, el saqueig dels fons de cooperació per una trama que va gastar els diners previstos per lluitar contra la Sida o la fam per comprar-se pisos de luxe i iots. El llibre estava previst que es presentara al setembre, però finalment, l’Institut Alfons el Magnànim –que l’ha editat dins de la col·lecció «Periodisme»- depenent de la Diputació de València ha optat per avançar-ho tement-se que una nova direcció de l’Institut decidira censurar el llibre.
Amb el «cas Cooperació» o «cas Blasco» ha passat un poc com amb la resta de trames de corrupció, que la gent s’ha anat perdent i al final no saps ben bé què ha passat i com ha acabat?
Jo crec que la gent sí que sap que va passar. Va ser molt escandalós, una trama corrupta que va saquejar els fons de cooperació durant tres anys per comprar pisos de luxe. Açò es destapa l’octubre del 2010 i rep molta cobertura mediàtica. I després hi ha dos altres grans moments, amb les detencions, el febrer del 2012, i el judici, el gener del 2014, que també s’informa molt. Després potser sí que és desinfla més.
Però al final, Blasco ja ha eixit de la presó, els diners mai han aparegut… I aquest és un dels casos que s’ha arribat fins al final, molts altres ni tan sols hi ha hagut condemnes o s’ha acabat el judici. Allí està Zaplana amb un càncer terminal des de fa anys. La sensació que vam passar pàgina de la corrupció sense fer cap dol.
Ací crec que hi ha coses diferents. Precisament en el «cas Blasco» hi va haver un judici exemplaritzant. Va ser un dels judicis que en certa forma va sublimar l’ambient d’aquella època i la imatge de la corrupció endèmica. I, a més, era un cas especialment pudent, pel afectats directes del robatori. Ara, potser sí que ha estat un dol menut i és cert que els diners no s’han tornat. Com pot ser que Blasco, amb tots els càrrecs que ha acumulat ara diga que no té diners? On són totes les obres d’art desaparegudes?
I l’altra part de la història?
Una volta s’imposa el Botànic es passa pàgina molt ràpid. Però no només pel govern, que també, sinó en general, tota la societat, els mitjans de comunicació, la judicatura… Els casos s’eternitzen –també com a estratègia de les defenses- i tot es va diluint. Hi ha molta reacció un poc teatral contra la corrupció, però després no es fa res. I ací crec que els mitjans hem de fer especial autocrítica, perquè perdem l’interès i açò era vital per mantenir la pressió sobre jutges i fiscals.
També diu que aquests han perdut l’interès, quan hauria de ser que fins que no s’acaba una investigació no l’haurien de deixar, no?
Molts fiscals anticorrupció comencen molt forts i després es desinflen, arriben a pactes vergonyosos, amb sentències low cost. A Consuelo Císcar li imposen una responsabilitat civil que és menor a la quantitat furtada. És una vergonya, però ja et dic que no passa res, no hi ha cap reacció, ni per part de la societat ni dels mitjans.
Creu que una volta hi ha el canvi polític, també ho fa l’actitud de la Fiscalia?
No et sabria dir si hi ha relació entre una cosa i l’altra i, en tot cas, seria un tema estatal, no autonòmic. Però sí que a partir del 2017 hi ha fiscals, com per exemple Vicente Torres, que fan un canvi i que, almenys en aquest cas, després accedeix al Tribunal Superior de Justícia, a proposta dels grups polítics del Botànic.
Aquesta sensació de tancar la qüestió en fals és el que està permetent que ara Mazón estiga recuperant antics imputats per al seu govern?
Sens dubte. Si no hi ha penalització de certes actituds, o aquesta es relaxa, s’oblida i encara es dona més força als corruptes. Si no hi ha càstig, furtar ix molt barat. L’última etapa del Botànic ha posat els fonaments de la nova corrupció, encara que insistisc que no és sols culpa del govern. Mitjans de comunicació i societat en el conjunt també tenim part de la responsabilitat.
Però en canvi, durant el Botànic hem vist florir molts casos de presumpta corrupció –allargats convenientment per la judicatura i no les defenses- que després han quedat en res. Alguns arxivats pocs dies després de les eleccions. Hi ha certa sensació d’una doble vara de mesurar als tribunals?
Cal pensar que la la judicatura és un sector molt de dretes de sempre. És el seu solatge. I si hi sumes uns mitjans propietat d’empresaris de dretes que pressionen… Amb tot, hi ha alguna cosa darrere que se’ns escapa. Imagine que la no renovació de les estructures judicials hi té relació. Casos artificials com el de Mónica Oltra han rebut tota l’atenció informativa mentre altres com l’Assut, Taula, Císcar o el mateix Blasco quedaven oblidats. I si hi sumem certa actitud de l’esquerra de «no alçar massa la veu», doncs ha quedat molt d’espai per a revertir la indignació general contra la corrupció.
