Les polítiques d’habitatges han estat la principal marca de la participació d’Unides Podem al Consell. Quin balanç en fa?
Ho resumiré en una idea: estem creant les bases d’un sistema públic d’habitatge. La primera i troncal és un parc públic que garantisca l’habitatge a qui el necessita. En una legislatura hem adquirit 1.300 habitatges, 800 dels quals mitjançant el tanteig i retracte. A aquests caldrà afegir els 600 que negociem amb la SAREB, després de mesos de negociació. En total són pràcticament 2.000 habitatges, una xifra eloqüent de l’esforç que s’està fent i que suposa augmentar un 10% el parc públic en una sola legislatura. I s’ha fet després de dècades, remarque, dècades sense adquirir-ne cap. Paral·lelament, hem reprès la promoció pública d’obra nova per tot el territori, algunes de les quals ja estan finalitzades i hem resolt el primer concurs de solars en règim de col·laboració público-privada per construir 1.090 habitatges més a València, Gandia, Silla, Sant Joan, Sant Vicent, el Campello, etc. Són moltes, però en destacaré una pel seu simbolisme: La Torre de València, un projecte especulatiu fallit, símbol del model urbanístic del PP i que va quedar com un enorme esquelet que es veia des de la carretera. Ara ja s’han reprès les obres i ben prompte seran 2.000 habitatges destinats a gent jove.
A tot açò cal sumar el programa de rehabilitació de barris més ambiciós de la història valenciana, amb 140 milions d’euros adreçats al cor de les classes més humils, que permetran a la gent que més ho necessita canviar-se les baixants per evitar humitats o instal·lar ascensor. També hem aprovat una llei pionera per fer front a l’assetjament immobiliari, amb sancions i un cos d’inspectors, el bo jove… Segons un informe del Futur Policy Lab, el sistema públic valencià és pioner a l’estat i les nostres polítiques són una referència a l’hora de construir un sistema públic d’habitatge. És cert que en aquesta matèria les necessitats són dramàtiques, i per molt que fem, sempre serà poc. Però algunes coses les hem fet bé.
Però tot i açò, els preus dels lloguers no paren de créixer. Quin és el problema? Es pot resoldre des d’un govern autonòmic?
Un sistema públic d’habitatge és l’esforç d’una generació. Igual que un sistema públic de salut o educatiu, no es fa en una legislatura. Esperem que la societat valenciana ens acompanye i ens done suport per a construir-lo.
Però com bé apuntaves, la pregunta és: i mentrestant? Perquè les necessitats són dramàtiques. I ací és on entrem en el debat real de la campanya, inclús amb algunes forces pretesament progressistes que no volen dir què faran. Perquè nosaltres sí que prenem una posició: si estem amb més força en el govern valencià aplicarem fins a les últimes conseqüències la llei d’habitatge, declararem zones tensionades per regular el preu del lloguer, limitarem els allotjament turístics a un 2% del total d’habitatges en les zones tensionades, perquè aquests són causa directa de l’increment dels preus del lloguer i una possible fuga de les limitacions de la la llei. I aquest és el debat real, però les altres forces intenten evitar-lo perquè suposa una col·lisió amb interessos poderosos dels qui controlen el mercat immobiliari.
I amb la Llei d’Habitatge n’hi ha prou? Molts col·lectius que lluiten pel dret a l’habitatge s’hi han mostrat molt crítics.
Aquests moviments socials tenen tota la raó. El que passa és que la política és sempre una correlació de forces. I tant al govern valencià com a l’espanyol, la dialèctica sempre és la mateixa. Cada volta que es posa sobre la taula una mesura que afecta les estructures de poder xoquem amb una resistència ferotge del PSOE. Aquesta llei és paradigmàtica: està dos anys bloquejada en el Congrés per la pressió de la patronal immobiliària, encapçalada per l’exministre i exalcalde socialista del PSOE, Joan Clos. Només s’han enrecordat del tema quan arriba la campanya electoral i es posen la jaqueta de pana. La llei no va tan lluny com ens hauria agradat i deixa fora aspectes importants, però no renunciem a una major protecció davant els desnonaments i esperem estar amb prou força als governs valencià i espanyol per a fer-ho realitat.
També el darrer decret-llei de la Generalitat per evitar l’assetjament immobiliari ha arribat a última hora.
És exactament el mateix cas. El PSOE el va bloquejar fins mitja hora abans del Consell perquè no volia consentir les obligacions addicionals per als fons voltors que volíem incorporar, com el lloguer en emergència habitacional o la mobilització dels pisos buits, i al final vam haver de renunciar.
Per què s’aproven totes aquestes lleis d’habitatge just abans de les eleccions?
Açò va començar fa uns dos mesos, quan es publica una important enquesta de l’empresa 40 Decibelios que mostra com l’habitatge serà el punt crític de les pròximes eleccions, amb els joves molt calents perquè no poden emancipar-se i i l’encariment de les hipoteques pels tipus d’interès. Açò va activar els partits: la dreta comença la seua particular campanya de la por amb el tema dels ocupes, però també el PSOE i Compromís s’activen amb tot de propostes sense massa sentit i mostrant un desconeixement de l’obra del govern del qual formen part, prometent coses que ja existeixen, com les oficines d’assessorament per assetjament immobiliari.
El problema és l’habitatge, però el debat mediàtic és l’ocupació. Com és que costa tant eixir dels marcs de debat que planteja la dreta?
Perquè els mitjans són el principal actor polític ara mateix i aquesta és una realitat que, qui vulga negar-la estarà fent el ridícul. I en els mitjans, la pluralitat és encara menor que en els parlaments. Aquest és el problema real i per açò l’esquerra té tants problemes per introduir els seus temes i els seues enfocaments. Els mitjans estan absolutament colonitzats per les posicions conservadores.
Ja ha explicat un poc la difícil relació amb el PSOE, però obrint més el focus, no sols als temes d’habitatge. És complicat governar-hi, però allí esteu.
Nosaltres aspirem a una situació diferent, amb una altra correlació de forces que permeten a l’alternativa al PSOE fer polítiques més valentes, portar els avanços més lluny, a temps i sense desvirtuar-los, però és la ciutadania qui decideix i nosaltres estem en el lloc que ens dona. Hem vist clarament les limitacions de compartir govern amb els socialistes en la implantació de les energies renovables, amb la connivència del bipartidisme amb l’oligopoli elèctric, amb la reforma fiscal, en què vam acceptar discutir la rebaixa dels impostos a les rendes baixes si es compensava amb una major contribució de les rendes altes –que al final aconseguírem-, amb el decret d’assetjament immobiliàri que explicava abans, amb la taxa turística… Sempre que plantegem una mesura que afecta estructures de poder xoquem amb el PSOE. Per això és imprescindible canviar la situació.
Sí, però hi seguiu governant. No vos fa caure en una contradicció?
Òbviament que és una contradicció, però la defensa dels interessos del les classes mitjanes i treballadores és massa important per treure-la del govern i deixar-la soles al parlament. Portem el conflicte dins del govern perquè la seua acció s’equilibre entre els qui són propensos a contestar el telèfon als lobbies i els qui contestem el telèfon a les associacions, als sindicats i en definitiva a la gent.
El risc és que la gent us acabe confonent amb el PSOE…
No si tenim la força per anar més lluny i les dades que tenim ens diuen que açò és factible. La nostra gent comença a estar molt mobilitzada. Sectors socials que s’havien desenganxat de la política estan tornant a activar-se, ens estan desbordant la campanya. Estic convençut que creixerem, però en tot cas, estarem en el consell amb la força que ens donen els nostres vots, que valen tant com els del PSOE.
A totes les enquestes sempre apareixeu com la baula feble del Botànic. Creieu que açò vos pot ajudar o perjudicar?
Les enquestes són una eina d’intervenció política més. N’he vist centenars i per a tots els gustos, però la realitat es va obrint pas. Resulta obvi que l’esquerra mantindrà el govern i la dreta ho sap i s’està desesperant. Es nota en els seus arguments electorals, que comencen a ser ETA, Venezuela, «el hermano de no-se-quien»… I nosaltres no només hi serem, sinó que hi serem amb més força.
Però després del desastre de gestió dels darrers anys del PP i amb dues legislatures de Botànic on no hi ha hagut cap desastre, es manté l’empat entre blocs. ¿No hi ha la sensació que hi ha un votant d’esquerres que només es mobilitza en situacions extraordinàries però a qui per norma li costa molt votar?
És possible. Crec que passa en tots els segments del vot d’esquerres, però en el nostre cas en concret, és cert que la nostra base necessita estar molt mobilitzada i tenir esperança. Representem allò que deia Hannah Arendt de la «promesa de la política». La política és l’única arma de la gent humil per a transformar aquest món.
