El 13 d’abril del 2002 Rafa Xambó va tornar als escenaris després de molts anys de silenci, ja que la seua última actuació de la primera època havia estat a l’Aplec de la Plana, a Vila-real, el setembre del 1977.
Xambó explicava que havia retornat a la música gràcies a «una feliç combinació de circumstàncies amb alguna empenta d’ànim i una sorpresa pel gust enorme que em retrobava a les entranyes».
Uns mesos abans havia ajudat l’amic Carles Carrasco a muntar un concert a Ca Revolta en què va estrenar Xica d’Alabama i Plou, dues cançons amb lletra seua. En acabat, Cristina Piris li va dir: «Rafa, i tu per a quan?». I ell va respondre «sense pensar-hi i en to de broma: “jo? El dia de la República”».
Dit i fet, unes setmanes abans del 14 d’abril, Cristina Piris li va telefonar per a comunicar-li que tenia el 13 reservat per a la seua actuació. No va saber rebutjar la proposta i, en aquells dies, va nàixer Rafa Xambó i La Fusteria, amb Carles Carrasco i Àlvar Carpí a les guitarres.
La formació va intensificar els assajos, va preparar les poques cançons noves que tenia, algunes versions de Lou Reed, Pino Danielle, Toti Soler, i Xambó va recuperar alguns temes de la primera època. Amb això i les lletres que havia fet per a Carles, va enllestir el primer repertori de la segona època.
Rafa recorda que «aquella primera nit fou molt emocionant amb la sala dels arcs plena de gom a gom». «Quan es feren les dotze vam fer visques a la República i continuàrem tocant», apunta.
El mes següent, Rafa Xambó i La Fusteria va enregistrar, «en una sola nit de tocar i tocar,» el disc 7 acústics, amb el qual va començar novament una activitat artística que el músic, sociòleg i escriptor d’Algemesí creia abandonada per sempre.
Posteriorment, ha rebut diversos premis i reconeixements i ha publicat huit àlbums. El 25 d’abril del 2021 va llançar La dansa d’un temps nou, un recull d’onze cançons amb algun text propi i altres de Maria-Mercè Marçal, Anna Montero i Txema Martínez. També hi ha versions de poemes i cançons de Salvador Espriu amb Raimon, Nâzim Hikmet amb Pete Seeger, Manel Marí amb Toti Soler, Woody Guthrie amb Jeff Tweedy, Ovidi Montllor i John Lennon.
El 22 de desembre de l’any passat, va presentar al Teatre Principal del Cap i casal la Cantata de València, que va començar sent un llibre, després un disc i, finalment, un espectacle pluridisciplinari que ret homenatge a tot el sector cultural valencià, maltractat de manera reincident. La musica culta, la clàssica, la popular, el circ, les arts plàstiques, l’audiovisual, la dansa, el teatre o la poesia dibuixen un acolorit mosaic de l’enorme treball cultural que s’ha fet a la ciutat, des del anys 50 del segle passat fins a l’actualitat. Una proposta que narra «la relació d’amor i odi entre València i els seus artistes des d’una certa provocació al discurs progressista convencional», afirma Xambó. Musicalment, es desplega entre la cantata narrativa a l’estil de Quilapayún o d’Al Tall amb Quan el mal ve d’Almansa, l’acústica dels setanta, amb Bob Dylan com a màxim exponent, i el rock simfònic de Led Zeppelin.
Fonts: Rafa Xambó, «20 anys de Rafa Xambó i la Fusteria», Blocs de Vilaweb, 2022
