La Cantata de València de Rafa Xambó, va començar sent un llibre, després un disc, i ara esdevé un espectacle pluridisciplinar que li ret homenatge a tot el sector cultural valencià, maltracat de manera reincident. La musica culta, la clàssica, la popular, el circ, les arts plàstiques, l’audiovisual, la dansa, el teatre o la poesia dibuixen un acolorit mosaic de l’enorme treball cultural que s’ha fet a la ciutat València, des del anys 50 del segle passat fins a l’actualitat. Tot plegat, és l’engranatge d’una intensa experiència emocional que podrem viure el 22 de desembre al Teatre Principal de València.
La proposta narra «la relació d’amor i odi entre València i els seus artistes des d’una certa provocació al discurs progressista convencional»,afirma Xambó. Musicalment es desplega entre la cantata narrativa a l’estil de Quilapayún o d’Al Tall amb Quan el mal ve d’Almansa, l’acústica dels setanta, amb Bob Dylan com a màxim exponent, i el rock simfònic de Led Zeppelin.
Amb la mirada posada en la perspectiva de gènere, el disc ha sigut enregistrat amb la cantant Karla Fos (del grup Ofèlia), set dones instrumentistes (Lucia Zambudio, Maria López, Laura Rausell i el Xúquer String Quartet -Violeta Rosell, Elisa Garcia, Carmen María Peris i Maria Pons-), i tres homes (Salva Vázquez, Christian Berejano i el mateix Xambó). Cal destacar les composicions de música culta creades expressament per a l’ocasió per la professora d’orquestra al Conservatori, Isabel Manyes, que dona el contrapunt a la música popular de Xambó.
A més dels onze intèrprets damunt les taules del Principal, hi haurà dos actrius (Maria Mulet i Begonya Tena), i dos ballarines acròbates (Natalia d’Annunzio i Paula Romero) dirigides per la dramaturga Patrícia Pardo; un muntatge de llums de Manuel Conde de RadianteLab; projeccions d’Artur Heras, Manuela Ballester i el fotògraf de la ciutat de València Francesc Jarque, i molta més poesia de la que ja hi ha en el treball discogràfic original. Com en el disc, la mirada de l’obra ha buscat destacar dones poetes com Maria Beneyto o Carmelina Sánchez-Cutillas per donar-los la mateixa importància que els seus contemporanis masculins.
El disseny gràfic de la cantata i la tipografia es basen en el treball de l’arquitecte Demetri Ribes als anys 30. És una interessant idea de Cèsar Amiguet, qui s’inspira en les lletres que trobem a l’Estació del Nord de València (en fusta, ferro i altres materials) i en les guies de viatge, tarifaris i altres documents que encara es conserven.
L’espectacle compta amb el patrocini de Teatres de la Diputació i la producció és de Terra a la vista.
Un pensament que ve de lluny
La cantata naix d’una preocupació antiga en Xambó. Si revisem els seus treballs discogràfics i ens aturem en la coproducció de l’àlbum Ciutat Magnètica (Picap 1992) amb Julio Bustamante, trobarem una proposta molt urbana on hi ha referències explícites al barri del Carme com una cançó dedicada al carrer de les Barques, una altra titulada, Carrer dels Artistes, i un tema que signen a mitges els dos autors, Quan he d’anar-me’n, que diu… «No vull deixar els meus carrers, quin mal senyor, quins bons vasalls».
Després, en el disc Cançons de la memòria trista (Picap 2006), inclou el poema de Marc Granell, Madinat -at -turab dedicat a València. «Es tracta d’un pensament antic en mi i probablement per allò que deia Vicent Andrés Estellés, “ja faràs un altre dia el teu cant a València”, havia anat ajornant a un altre moment el meu cant. Potser pel temps de reclusió pandèmica i perquè havia abandonat unes altres obligacions i estava més relaxat em vaig posar a la faena, i mentre creava, la cantata em va vindre a raig, quasi com una il·luminació».
Recorregut emocional
Aquesta peça teatral i musical és un passeig pels darrers setanta anys: «Arranca amb la foscor de la repressió franquista en els 50, L’eufòrica dècada dels 60 -quan pensàvem que ens ho anàvem a menjar tot-, el triomf posterior de l’irracionalisme i de la burrera feixista que es va materialitzar amb díhuit bombes adreçades a llibreries i a referents intel·lectuals com Joan Fuster i Sanchis Guarner, sense que hi haguera cap investigació sobre l’autoria dels fets», remarca Xambó. D’això en parla al tema «Amistat i Memòria», quan la gent de la cultura es va refugiar, durant anys, en la memòria i en les lleialtats de l’amistat. La cançó «Amors impossibles» relata eixa relació tensa d’amor i odi. «Després va arribar l’època de degradació i destrucció de la ciutat, i finalment l’esperança recuperant l’esperit de reinvidicació i de lluita que tinguérem en una altra època i que actualitzant-ho al present hauria de tornar a valdre per a projectar un futur possible».
En el pla musical, el músic i sociòleg subratlla la presència del quartet de corda com a pràcticament l’única música que sona acompanyada de la bateria i unes poques incursions de la guitarra. «Pot recordar més al compositor alemany Kurt Weill o a un tipus de dramatització més propera al que es feia en els anys 30 del segle XX amb el component operístic, en la manera de cantar, i una tensió dramàtica».
La segona peça remet al folk rock dels 70 molt en la línia d’altres cançons de Xambó com «Maria Gracia», del LP 7 acústics (2002).
«Amistat i memòria» és una balada d’estructura clàssica, una cançó romàntica d’exaltació de la memòria i del vincle de l’amistat en un context de tristesa.
«Amors impossibles» té estructura de bolero i és un fragment de l’Oda impossible de València, escrita pel poeta Enric Sòria, on es recrea la vinculació dels artistes amb la ciutat.
El tema «Degradació» és també un fragment de l’Oda impossible de València amb una lletra duríssima que comença dient «coreografia patètica d’una cançó d’estiu de la més baixa estofa … No hi ha redempció, no tenim futur». Per a contrastar l’aspror del contingut, l’autor de la cantata li ha posat música a ritme de valset com si fora una cançó del Festival de San Remo .
I per últim, amb «L’esperança» torna al rock simfònic dels 70 amb referents com Led Zepelin, amb presència de la guitarra elèctrica i la distorsió per a reclamar aquelles esperances que s’obriren en el final del franquisme i durant la primera transició per a reconnectar-nos i continuar batallant en el present. La tornada diu «Quanta raó tenia Joan Fuster», i es reivindica el crit primordial de Raimon i d’algunes altres figures de diferents èpoques com Blasco Ibáñez, Miquel Duran de València o Maria Beneyto.
Dramatúrgia feminista
Patrícia Pardo, clown, autora, docent i directora teatral aporta una mirada fresca i creativa a l’espectacle. «És una gamberra i és el que jo volia. En la cantata faig al·lusió a homes il·lustres i Patrícia, en la part teatral, em recorda que també hi havia moltes dones que romanien amagades. Jo parle d’algunes poetes i artistes com Maria Beneyto o Maria Fullana, però ella ho introdueix com una reivindicació palesant que els homes dels anys 60 i 70 no se sentien interpel·lats per les tasques que estaven obligatòriament destinades a les dones com les cures o els treballs domèstics,» rebla Xambó.
La dramaturga descriu el seu treball com una mena d’abric per a les cançons. «Des del principi tinc la certesa que millor que les meues paraules era més interessant teixir el relat amb poemes del segle XX i XXI. Faig un treball de recopilació trencant amb la inèrcia de triar únicament homes. Comptem en escena amb quatre intèrprets que treballen amb el cos, en un sentit postmodern de la paraula, amb el ball, el cant, el kung fu o el recitat. Amb la música clàssica contemporània de Manyes, la projecció de fotografies de la ciutat i les pintures he creat una mena d’huracà sobre les emocions que ens provoquen les polítiques culturals, el tracte de l’artista a la ciutat que habita.»
La creadora fa conviure en l’escenari a Carmelina Sánchez Cutillas i Joan Fuster: «Hi ha una mena de batalla de versos entre aquests dos grans autors i dignifiquem la figura de Carmelina. Ens endinsem en una mena de construcció de diàlegs a partir d’un Frankenstein infinit de poetes del segle XX i XXI combinats d’una manera lliure que estan al servei de l’esperit de la cantata per a emocionar-nos, renegar, odiar o estimar la ciutat».
Producció de Terra a la vista amb Vicent Monsonís
Monso, com li diuen els amics, és un destacat guionista i realitzador audiovisual qua fa de la necessitat virtut. El cinema low cost que es veu obligat a realitzar, per manca de recursos econòmics, el porta a planificar molt exhaustivament el treball i a comptar amb equips de talents i persones resolutives que senten la passió i les ganes de tirar endavant els projectes posant al seu servei els coneixements i l’experiència adquirida. «No tinc vocació de produir. Soc productor per accident, però com a creador que m’ha costat molt posar en marxa els meus projectes, he aprés una sèrie de tècniques i camins per a engegar bones idees com aquesta i traure rendiment dels recursos escassos. Quan un amic com Rafa ve amb una proposta engrescadora no puc dir que no. Soc un productor atípic que no veu la produccio com un negoci, sinó com una manera de poder donar forma a aquelles coses que crec que valen la pena. Pensem que l’obra cal posar-la a l’abast de tothom i la gravarem en audiovisual perquè hi quede constància.»
Només podem dir, amén, a les reflexions d’aquest referent del cinema valencià i assistir dijous 22 de desembre al Teatre Principal de València. No trobem millor manera que aquesta d’estrenar els dies nadalencs que ja venen.
