La presidenta de les Corts Valencianes, Llanos Massó, no es distingeix per tindre clars els criteris que una dona que ostenta el seu càrrec ha de mantindre. Un d’aquests és el de la institucionalitat, i un altre és el dels principis científics. Ambdós han sigut ignorats per la segona autoritat del País Valencià de manera deliberada.
Pel que fa als principis científics, Llanos Massó ha decidit ignorar-los i fins i tot menysprear-los públicament en qüestionar la unitat de la llengua sense emparar-se en cap raó concreta perquè, de fet, no hi ha cap raó per a defensar aquesta falsedat. Massó, a més, va aprofitar aquest negacionisme per a atemptar contra la institucionalitat que cal que procure amb el seu càrrec. En la visita recent de Verònica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Les Corts per a entregar la memòria anual de l’entitat lingüística, Massó va demanar reformar els criteris de l’AVL per a «apropar-nos al valencià que es parla a València» i tot dit en castellà, com sempre fa. Massó opina sobre el valencià que per voluntat pròpia, mai no l’ha parlat. Ni eixe ni el que es parla en qualsevol altre indret del domini lingüístic.
Massò, d’aquesta manera, es va atrevir a discutir públicament l’autoritat d’una institució blindada per l’Estatut d’autonomia i que defensa un criteri acadèmic i científic compartit per la comunitat universitària, tot sense acatar més de les quaranta sentències que reconeixen la unitat de la llengua i l’equiparació dels termes valencià i català. Aquest sentit de la institucionalitat sí que va ser demostrat per Verònica Cantó, que malgrat haver de sentir aquelles paraules va negar sentir-se discutida per la presidenta de Les Corts, fent una crida a la concòrdia i al tarannà institucional.
Ara imaginen que el president del Parlament andalús, Jesús Aguirre, s’atreveix a discutir la Real Academia Española (RAE), en una visita institucional del seu director, Santiago Muñoz Machado, per a dir que aquesta institució ha d’incorporar a la seua normativa «el castellà-andalús que es parla a Sevilla». I que, per a rematar-ho, Jesús Aguirre no s’haja expressat mai en castellà per voluntat pròpia.
El ridícul de Llanos Massó és aquest. I no el fa només ella, ni Vox, que estan acostumats a protagonitzar situacions com aquesta, sinó que és el ridícul del conjunt del govern valencià, on també hi ha el PP, un partit amb persones que, malgrat tot, s’avergonyeixen davant aquesta actitud, però que no poden alçar la veu dins del partit. No oblidem, de fet, que el PP va ser el partit que va promoure l’AVL des del pacte de l’expresident Zaplana amb l’antiga Convergència de Pujol.
Alhora, «l’arbre» de la llengua, no ens pot tapar de nou el «bosc» dels negocis a dit, com ara el de la sanitat privada i dels bous, dels abusos urbanístics –el PAI de Llíber, el de Benimaclet i el de la Serreta a la Nucia, entre altres–, dels judicis pendents a dirigents del PP per corrupció, de l’ampliació del Port de València, de la falta de finançament just i de l’espoli fiscal, de la falta d’impuls del corredor mediterrani o del tancament de les portes al Dret Civil valencià, per posar uns pocs exemples.
