Hui continuem amb Benoit Lavenier, cofundador i divulgador del projecte de moneda-lliure Ğ1. A l’article precedent em feia ressò del símil de Lavenier entre l’economia i un jardí per comparar un sistema monetari centralitzat (rec amb una boca de mànega) i un de descentralitzat (rec per degoteig). En una presentació que feu en 2019 en el Departament de Mayenne de la regió Pays de la Loire, Lavenier usa una paràbola molt més elaborada titulada «La història de la Fletxa-Font».
L’aigua continua tenint un paper central, en un país denominat Terra Seca. Solament hi ha un lloc que subministra aigua, un pou, diuen, que està protegit dins de La Fortalesa. Sophie i Marcel, amics de la infància, habiten en dos pobles veïns de Terra Seca. Han crescut al seu món, com ho fem tots nosaltres, aprenent, pels fets i els hàbits, com funciona. Han aprés que, de tant en tant, quan els habitants d’un poble necessiten aigua, munten un gran depòsit en un carro i van fins a La Fortalesa per a omplir-lo. Un dia Sophie acompanya son pare de viatge a reomplir el tanc. Arriben als peus de la muralla, on s’hi aboca una canonada amb què poden omplir el dipòsit si des de l’interior obrin l’aixeta. El pare crida l’administrador que, aguaitant des del cim del mur, li pregunta què produeixen. El demandant li diu que conreen carabasses i carabassons, crien cabres i en fan formatge, i que li duran part de la producció. L’administrador, satisfet, obre l’aixeta.
Passats els anys, Sophie, ja major d’edat, condueix el comboi del seu poble per aigua i es troba que a l’administrador ja no el satisfan carabasses ni carabassons, ni el formatge de cabra, i no els dona aigua. Mentrestant arriba el seu amic Marcel. Al seu poble conreen blat i crien vaques. L’administrador obre la vàlvula, satisfet amb el pa de blat i el formatge de vaca promés. Sorpresa i angoixada, Sophie ha de tornar al seu poble amb el tanc buit. Els vilatans han de canviar els seus hàbits i començar a conrear blat i criar vaques per tal de tindre aigua.
El pare de Sophie és molt tossut. Pretén continuar conreant i produint els productes tradicionals del seu poble, i se li ocorre fer el que mai ningú no havia fet: cavar un pou. Troba un indret on hi ha una poca vegetació, senyals d’humitat, potser un bon lloc per a cavar i, efectivament, arriba a descobrir aigua. L’endemà el pou està tancat, amb un guardià que el vigila i se l’emporta pres. Així és com el pare de Sophie entra en la Fortalesa de Terra Seca i acaba a la presó. Més avant aconsegueix escapar, però arriba al poble amb el pit travessat per una fletxa que li han disparat.
Sagnant, i en braços de la filla, li diu quelcom sorprenent, que ha descobert, a una desconcertada Sophie: hi ha aigua en el cel, però també hi ha un vel que mai no han vist; cobreix tot el cel del país i bloqueja l’arribada de l’aigua a Terra Seca; l’aigua del cel va a parar a la Fortalesa. I abans de morir, s’arrenca la fletxa del pit i li la dona a Sophie demanant-li que travesse amb ella el vel, que el perfore per a accedir a l’aigua.
Sophie dispara una vegada i una altra la fletxa, que sempre torna a caure. L’únic efecte obtingut és que els altres la prenguen per boja. Parla amb el seu amic Marcel, que és bo amb el bricolatge. En principi no compren el que Sophie vol fer perquè en el seu poble tot funciona com sempre, proporcionant pa de blat i formatge de vaca a la Fortalesa per aconseguir l’aigua. Tanmateix, confia en la seua amiga i li fabrica un arc tan enorme i potent que calen almenys cinc persones per a tensar-lo i disparar les fletxes.
Una nit de lluna plena decideixen fer un llançament i, sense saber cap a on disparar, ho fan cap a la Lluna. La fletxa surt a gran velocitat i esperen i esperen, però, misteri!, la fletxa no torna a terra. Al matí regressen al lloc del llançament i Sophie descobreix petites gotes. Així que hi ha aigua en el cel i solament han de fer foradets en el vel perquè degotege. No és fàcil, però, convéncer els habitants de Terra Seca, que habituats a aconseguir aigua de La Fortalesa i seguir les instruccions de l’administrador, troben una excentricitat pensar què hi ha aigua en el cel, i una extravagància dispara-li fletxes amb monstruosos arcs que solament es poden tensar si col·laboren almenys cinc persones. A més, el procés d’aprofitament del degoteig que obtenen amb les fletxes serà lent, i els resultats dubtosos. És per això que Lavenier diu que no sap com acaba la seua història(1).
La paràbola retrata el sistema monetari centralitzat i monopolístic i el control que exerceix governant la seua boca de rec. I si a l’anterior article vaig exemplificar-ho amb la crisi grega, també els Fons Next Generation segueixen el patró. Els bancs privats compren títols de deute a la Comissió Europea (l’emissor supranacional dels eurobons), i el BCE en recompra beneficiant els intermediaris privats. Les grans empreses són privilegiades pel repartiment. Continuen les habituals demandes de reformes i retalls neoliberals als estats receptors.
Lavenier reprén el símil del degoteig a través dels forats practicats en el vel bloquejador. La fletxa representa el projecte de moneda-lliure Ğ1 que, havent-se implementat privadament, sense la cobertura estatal, necessita estendre’s a través d’una xarxa de confiança de manera que cada persona que s’hi vulga unir al projecte, com a centre creador de moneda (receptor del dividend universal) ha d’estar avalat, almenys, per cinc membres que el coneguen. En la paràbola, les cinc persones necessàries per a tensar l’arc. Açò ens du als detalls del disseny del projecte Ğ1, del que potser ens ocuparem més endavant.
(1) També poden posar-los entrebancs o prohibicions des de la Fortalesa.
