Diuen que ningú ha interpretat soul d’una manera tan sensual i sedosa com Sam Cooke. Ara bé, també és cert que cap estrella de la música ha mort d’una manera tan estranya. Cooke, un dels músics més importants de la indústria discogràfica i un home molt compromès amb la conquesta dels drets civils dels afroamericans, va morir el desembre del 1964, a trenta-tres anys, en un motel de mala reputació de Los Angeles. Uns fets que, quasi sis dècades després, continuen sent un misteri.
Musicalment, Sam Cooke era una bèstia del soul, del rhythm-and-blues, del gòspel i del pop, i, a més, era compositor. La seua trajectòria i la seua evolució van ser increïbles i, malauradament, no sabrem mai on hauria pogut arribar, ja que el van matar a trets en un motel barat de Hollywood. Una tragèdia que la comunitat negra va comparar amb la de Martin Luther King.
Samuel Cook va nàixer a Clarksdale, a la vora del Mississipi, a l’estat homònim, el 22 de gener del 1931. Era un dels huit fills d’Annie Mae i el reverend Charles Cook, un ministre de l’església evangèlica. El 1933, quan tenia dos anys, tota la família es va traslladar a Chicago. Va iniciar la seua carrera musical de xiquet amb el quartet The Singing Children, format per Samuel i tres dels seus germans. Més tard, sent un adolescent, va passar a formar part d’un grup de gòspel que cantava a l’església evangèlica del seu pare. I l’any 1950, quan va complir els dinou anys, va entrar en un altre grup, The Soul Stirrers. Una formació més important amb la qual va adquirir fama en el món del gòspel.
La veu potent i vellutada de Cooke cridava molt l’atenció entre els consumidors d’aquest estil de música. Tanmateix, a Samuel li abellia tastar altres gèneres musicals més “profans” i, a poc a poc, es va distanciar de l’ortodòxia del gòspel. Un distanciament que li va generar moltes crítiques entre els seus seguidors. El seu primer èxit en l’àmbit de la música “profana” li va arribar el 1956, amb “Lovable”, un single que va editar amb el pseudònim de Dale Cooke. Es va canviar el nom amb la intenció de despistar els possibles detractors i no perdre l’audiència de gòspel.
Amb el primer disc en solitari, va obtindre un ressò espectacular, però no n’estava satisfet, volia anar més lluny amb la seua música, volia més canvis. Per això, va decidir trencar amb la discogràfica Speciality Records, el segell amb el qual van continuar els seus companys i, el 1957, va signar un contracte amb el Keen Records. Una nova aventura que va començar amb un gran èxit: “You send me”.
El cantant va afegir una “e” al seu cognom amb l’objectiu de forjar una nova identitat artística i es va arriscar a fer el salt de la música d’arrels religioses a la música profana. No li va anar gens malament. Els anys que va compartir escenari amb els grups de música evangèlica li van servir per a aprendre a actuar en públic, a dominar la veu i a injectar el punt just d’emoció i sentiment en les cançons que interpretava. Va seduir fins i tot els seguidors del gènere espiritual més fonamentalistes. El seu talent va poder més que les crítiques del públic més reticent als canvis; tanmateix, Cooke en volia més. Molt més.
El “Sinatra negre”
Era un músic ambiciós i amb una forta personalitat. Un artista que no estava disposat a doblegar-se als desitjos dels productors discogràfics. Per això, quan va assolir la fama, va decidir compondre les seues pròpies cançons. Un fet molt poc usual entre els cantants d’aquella època. A més, gràcies a l’èxit aconseguit, va poder fundar una discogràfica a principis de la dècada del 1960, la SAR Records. Més tard, va crear una empresa de mànagers, va deixar la discogràfica que havia creat i va signar per la RCA Victor, però, això sí, imposant les seues condicions.
Cooke era imparable. Tenia les coses molt clares i volia controlar tots els aspectes de la seua carrera. Amb aquest segell discogràfic va aconseguir èxits monumentals com ara “Chain Gang“. Després, en vindrien molts més.
Sam Cooke tenia iniciativa empresarial i una actitud valenta. És considerat un dels pioners de la música soul. Possiblement, el cantant de soul més important de la història i l’intèrpret més estimat per la comunitat negra i per la comunitat blanca estatunidenca. En realitat, Cooke destacava per l manera de cantar, per la personalitat i per la indiscutible bellesa. Una combinació perfecta. Els especialistes afirmen que posseïa la veu sedosa i l’afinació perfecta de Frank Sinatra. De fet, alguns l’anomenaven “el Sinatra negre”. En conjunt, unes qualitats excepcionals a les quals s’afegia la vitalitat sensual i exaltada que caracteritza els coristes evangèlics.
Era un músic excel·lent i independent, i un líder que va iniciar una operació comercial i artística sense precedents. D’una banda, va desenvolupar un repertori més amable, més suau, destinat al públic blanc, en el qual va introduir versions d’estàndards consagrats com “I Love You for Sentimental Reasons”.
D’altra banda, en va crear un altre més pop, però amb un toc ètnic potent, que deixava clar el segell religiós i racial d’on provenia. Una música molt apropiada per al públic afroamericà. Cooke ho va intentar tot: estàndards de jazz, blues, twist… i en el trajecte va inventar la música soul. Un gènere que va nàixer durant l’època de lluita pels drets civils, quan les reivindicacions de Martin Luther King i els motins i les manifestacions al carrer eren constants. Aleshores el soul va adquirir un valor simbòlic. Provenia de la fusió del gòspel i el rhythm-and-blues i es va convertir en l’expressió de l’orgull d’una nació que volia posar fi a segles de segregació.
El concert al Harlem Square Club de Miami
Es conserven dos discos de Sam Cooke enregistrats en directe: un al Copacabana Club de Nova York, editat el 1964, l’any de la seua mort, que mostra la ductilitat de la seua veu, i l’altre al Harlem Square Club de Miami l’any 1963, que va aparèixer vint anys després del seu assassinat, el 1985. És la gravació d’un recital que la discogràfica RCA Victor no va llançar en aquell moment perquè va considerar que el resultat era massa brut i cru. Pensaven que podia perjudicar la imatge pop que estaven construint del cantant. En l’actualitat, és considerat un dels millors àlbums en directe de la història.
El que la discogràfica descrivia com un estil brut i cru és, era realitat, un estil molt més sensual, salvatge i provocador que el que mostrava en la resta de la seua producció. En general, s’aprecia una barreja molt especial entre les cançons profanes escrites per Sam Cooke i la sensualitat racial del gòspel.
Muhammad Alí
La carrera de Sam Cooke es va consolidar en el moment en què va prendre força el moviment dels drets civils que denunciava el racisme als Estats Units. L’artista es va implicar molt en la lluita i, entre altres, es va fer molt amic de Muhammad Alí, el boxejador estatunidenc Cassius Clay. Un dels púgils més grans de tots els temps, que també es va significar molt en la lluita pels drets civils. Tant que, Sam Cooke i Muhammad Alí, van gravar una cançó junts.
Les amistats de Sam Cooke
Cooke també es va acostar a Malcom X, al seu moviment Nació de l’Islam, i a l’Organització de la Unitat Afroamericana. A més, va mantindre una forta relació d’amistat amb Martin Luther King, el gran líder del moviment afroamericà pels drets civils. Tots tres, noms potents i significatius. Tots tres, personatges tocats per la tragèdia.
Curiosament, Sam Cooke va morir el 1964 a la recepció d’un motel. Un any després, el 21 de febrer del 1965, Malcom X va ser assassinat amb set trets mentre impartia una conferència en una sala de ball a Manhattan, i a Martin Luther King també el van matar a trets el 4 d’abril del 1968, quan era al balcó d’un motel de Memphis. Curiosament, tots van morir assassinats i tots estaven implicats en el moviment pels drets civils. En el cas de Malcom X i Martin Luther King, és clar quin va ser el mòbil de l’assassinat. En el cas de Sam Cooke, no.
Els missatges musicals de Sam Cooke molestaven?
Sam Cooke va quedar molt impactat per la repercussió que va tindre Bob Dylan amb la cançó antibèl·lica “Blowing in the Wind”, tant que en va fer una versió. Aleshores, va pensar que era inadmissible que la comunitat afroamericana, la protagonista dels pitjors episodis de discriminació, no tinguera una cançó amb aquesta potència, i va compondre “A Change Is Gonna Come”.
La lletra diu: “Vaig nàixer a la vora del riu en una tenda de campanya / i com el riu he estat corrent des de llavors. / Ha passat molt de temps /, però sé que vindrà un canvi. Oh, sí! Així serà! / Ha sigut molt dur viure, però tinc por de morir / perquè no sé què hi ha allà dalt, més enllà del cel.”
Un tema molt reivindicatiu que es va editar comercialment quan Sam Cooke ja havia mort en un episodi sòrdid i confús. Un documental del 2019, de la directora Kelly Duane de la Vega, titulat Els dos assassinats de Sam Cooke, defensa la teoria conspirativa. El títol fa referència a dos assassinats: el de la persona, el cantant famós, i el de l’activista polític en defensa dels drets civils. Per un costat, moria un dels millors músics d’aquella generació i, al mateix temps, desapareixia un problema.
La nit del crim
La nit de l’11 de desembre del 1964, fa quasi seixanta-un anys, Sam Cooke sopava amb uns amics en un club de Los Angeles. Diuen que estava de bon humor perquè fins i tot va cantar “Good News”. Una de les persones que va assistir al sopar va dir que a la taula hi havia executius de la companyia de Lawn Jockey, una mena de “padrino” de la música negra, i que no paraven de fer números en les tovalloles fins que Sam es va fartar i va exclamar: “Preferisc dur jo els meus negocis!”
Tot seguit, es va alçar i va abandonar el local acompanyat de Lisa Boyer, una jove euroasiàtica que deia que era cantant, i amb la qual se’l veia des de feia unes tres setmanes. Sam i Lisa van arribar a un club de moda de Hollywood uns quinze minuts després. Es van quedar una estona i Sam va proposar a Lisa que anaren a l’Hacienda Motel. El cantant va fer el registre a les 2.30 h de la matinada amb el nom de Sam Cooke i senyora, i va pagar els tres dòlars que costava la cambra. A les 3 h la Policia va rebre una telefonada de Lisa Boyer. Assegurava que l’havien “segrestada”.
Quan la Policia va acudir al motel, Sam Cooke era mort. El cantant, completament nu, estava assegut a terra, a la recepció del motel. Tenia el tors inclinat cap a un costat i el cap recolzat contra la paret. Li havien col·locat per damunt una jaqueta per cobrir la nuesa i mostrava una ferida de bala al pit i blaüres i colps per tot el cos.
Versió oficial de la policia: Sam Cooke, de trenta-tres anys, va ocupar una habitació de motel junt amb una jove anomenada Lisa Boyer. Poc després, ella va fugir de l’habitació perquè, segons va denunciar, Cooke l’havia segrestada i havia intentat violar-la. Aleshores l’artista va irrompre en la recepció nu, borratxo i furiós, i va exigir a l’encarregada del motel, Bertha Franklin, que li diguera on havia amagat la xica. L’encarregada, atemorida davant d’un home negre, corpulent, d’1,80 metres, que cridava desorientat, va agafar una pistola i va disparar. Franklin va declarar que les últimes paraules de Sam Cooke van ser: “Senyora, m’ha disparat!”
Una expressió d’incredulitat total. Com podia imaginar el cantant que l’encarregada del motel li descarregaria un tret al pit? La mateixa incredulitat que desperta saber que no hi va haver investigació. Mai no hi va haver voluntat de saber què havia passat exactament.
La investigació
El judici va durar exactament quinze minuts. Es va quedar tot en un homicidi en defensa pròpia. La policia de Los Angeles es va creure la versió de les dues dones i no va presentar càrrecs contra elles. Encara més, el primer informe va qualificar Bertha Franklin d’heroïna, ja que s’havia enfrontat a Cooke, un probable violador negre. A Lisa Boyer, tampoc no se li va fer cap examen mèdic per a comprovar si presentava signes d’haver estat forçada i Bertha Franklin va canviar quatre vegades la seua declaració.
L’informe policial també apuntava que el cantant havia mort a causa de diversos trets. Tanmateix, l’informe forense final va demostrar que Sam Cooke només presentava un tret al cos, tot just entre la tercera i la quarta vèrtebra. Un tir tan precís que el va matar a l’instant. L’obra d’un professional. No és molt creïble que l’encarregada d’un motel espantada i nerviosa disparara com un assassí professional. A més, ningú va explicar per què tenia el cap quasi arrencat del cos, les mans trencades i el nas enfonsat, com si haguera rebut una pallissa terrible.
Se sap que Sam va eixir del club on sopava amb uns cinc mil dòlars a la butxaca, uns diners que no van aparèixer mai i que el revòlver que va segar la vida de Cooke era del calibre 22, diferent del revòlver que tenia enregistrat l’encarregada del motel, del calibre 32. Malgrat la quantitat d’evidències contradictòries, en el judici exprés de l’assassinat de Sam Cooke no hi va haver culpables. Es va dictaminar que l’homicidi estava justificat i la recepcionista va quedar en llibertat sense càrrecs.
Les dues persones implicades en el crim de Sam Cooke al motel van desaparèixer de l’escena: Lisa Boyer, va ser empresonada uns mesos més tard per exercir la prostitució i per l’assassinat de la seua parella a trets, i Bertha Franklin, l’heroica encarregada, que després es va saber que estava vinculada al món del proxenetisme, va aparèixer morta en estranyes circumstàncies díhuit mesos després de l’assassinat del cantant.
La mort de l’artista té tots els ingredients d’una novel·la negra o d’una sèrie de culte: poder, misteri, bellesa, sexe, conflictes racials, conspiracions, assassinats… I tot embolcallat amb l’elegant estètica dels anys seixanta i una banda sonora excepcional. Hi ha hipòtesis molt variades. Alguns pensen que volien tancar la boca a un cantant molt carismàtic, amb opinions i amistats cada vegada més incòmodes. Altres atribueixen l’assassinat al mànager de Cooke, Alan Klein, un individu amb mala reputació que l’havia estafat i al qual el cantant estava a punt d’acomiadar. No ho sabrem mai.
Ara bé, pocs mesos després de l’assassinat, la cançó “A Change is Gonna Come”, que havia compost poc abans de morir, es va convertir en un himne, un èxit entre la comunitat afroamericana.
Sam Cooke i Barak Obama
Quaranta-quatre anys després de l’assassinat de Sam Cooke, el 4 de novembre del 2008, a Chicago, la nit de la victòria de Barack Obama, el primer home negre que ha assolit la presidència dels EUA, un dels seus assessors se li va acostar i li va preguntar a cau d’orella: “Està segur que recorda la lletra?” El president electe li va dir que sí amb el cap i al final del discurs va començar a parafrasejar els versos de la famosa cançó de Sam Cooke. Va dir: “Ha tardat…; però, aquesta nit, finalment, el canvi ha arribat a Amèrica!” Conten que el germà de Cooke, que estava escoltant en directe el discurs des del sofà de casa, no va poder contindre les llàgrimes.
Els experts no dubten a qualificar Sam Cooke com un dels millors intèrprets que han existit. Afirmen que era fresc, sorprenent, que tenia un control absolut de la veu. Un artista perfecte, únic i irrepetible, que va tindre una mort molt violenta.
Hem d’esborrar de la nostra ment la imatge de Sam Cooke nu, mort en la recepció d’un motel cutre de Los Angeles. Hem de recordar-lo cantant en una actuació en directe. Tanquem els ulls i viatgem en el temps, exactament al 12 de gener del 1963. Imaginem que estem al Harlem Square Club de Miami, al local on es va enregistrar en directe l’àlbum que la discogràfica va editar vint anys després de la seua mort, perquè el consideraven massa salvatge. No encaixava amb la imatge pulcra i elegant que li havien construït.
Imaginem que Sam Cooke irromp a l’escenari i es prepara per a un dels directes més seductors que s’han enregistrat mai. S’han reunit tots els elements per a generar una nit màgica: una estrella del soul en el seu millor moment creatiu, una banda potent amb alguns dels millors músics d’aquella generació, un públic devot i un local de música negra. Sam Cooke està relaxat, còmode, i està disposat a satisfer la seua gent. En les produccions d’estudi sona més ensucrat, més correcte. Ara bé, en directe, Cooke es mostra totalment diferent, visceral, ple de força, amb una potència inqüestionable.
Recordem Sam Cooke així, cantant amb una sensualitat brutal i inimitable, mentre el públic balla, canta i crida sense parar. Pareu atenció als primers segons del tema “Chaing Gang”, que va cantar al Harlem Square Club de Miami, i descobrireu com era Cooke al natural. Un artista sofisticat i salvatge alhora, que desprenia una voluptuositat immensa.
