Evidentment, va ser Mark David Chapman qui va matar John Lennon a l’entrada de l’edifici Dakota, on vivia el músic. Però, per què el va assassinar? Hi ha diferents hipòtesis. L’actitud submisa del criminal després de disparar contra el cantant, un comportament estrany i poc convencional, segons els investigadors, i el fet que declarara que sentia “veus” que li deien que havia de matar Lennon van despertar un muntó de sospites. Recels sustentats en tot el que va passar durant els anys previs, quan el músic es va convertir en persona “non grata” per al govern dels EUA.
Qui va matar John Lennon?
Diuen que Chapman va actuar per encàrrec de la CIA i que es va fer passar per un fanàtic embogit que es va entregar a la policia sense posar resistència només per a evitar qualsevol altra hipòtesi sobre el crim. Una altra teoria conspirativa diu que les “veus” que Chapman assegurava sentir de manera obsessiva dins del cap exigint-li que matara Lennon només tenien una explicació: havia estat hipnotitzat pels Serveis d’Intel·ligència. Segons Feston Bresler, l’autor del llibre Qui va matar John Lennon?, Chapman podria haver estat sotmés a una rentada de cervell i programat per la CIA per dur a terme l’assassinat. Una teoria semblant a la que es conta en la novel·la de Richard Condon, El missatger de la por. Però, què havia fet Lennon? Per què molestava tant l’exBeatle al govern dels Estats Units? En què es basen per a llançar aquestes acusacions?
Curiosament, es basen en unes paraules del mateix músic: “Si ens passa alguna cosa, a Yoko o a mi, no serà un accident!”. Un trist presagi que va expressar durant una entrevista amb el periodista Paul Krassner el 1972, l’any en què es va manifestar en diverses ocasions en contra de la guerra del Vietnam.
Qualsevol opinió contrària al conflicte amb el Vietnam molestava el govern de Richard Nixon, el president dels Estats Units en aquell moment. Entre el 1966 i el 1977, Lennon va començar a posicionar-se contra tot allò que creia injust. A poc a poc, es va convertir en un activista pacifista i va protestar públicament contra les guerres i en favor d’activistes empresonats per defensar la pau.
Tot va començar el 1966, quan Lennon va afirmar que el cristianisme estava en decadència i que “els Beatles eren més populars que Jesucrist”. Una frase, que fora de context, a molts els va fer en gràcia i altres es van prendre com una ofensa. A partir de llavors, va deixar de ser el músic festiu i extravertit de la banda per a començar a alçar la veu contra la injustícia i expressar les seues idees polítiques. És conegut el boicot que es va fer contra els Beatles, la banda més aclamada de l’època, quan els més reaccionaris cremaven els seus discos i, des d’algunes ràdios, convocaven la gent perquè els trencaren. Una manera violenta de mostrar que el grup de Liverpool no era més que Jesucrist.
Tanmateix, Lennon no va callar. Cada vegada que tenia un micròfon davant, deia el que pensava contra la guerra del Vietnam. Fins i tot va repudiar el govern dels Estats Units quan Nixon va anunciar que volia duplicar les tropes i va criticar el suport del govern anglés. Va fer servir els micròfons que la premsa i la fama mundial li oferien per a promoure una “revolució pacifista”. Inoblidable, la famosa protesta que va fer des del llit, en plena lluna de mel, amb Yoko Ono. Una acció de la qual va nàixer l’himne antibel·licista “Give Peace a Chance”.
John i Yoko es van casar el 20 de març del 1969 a Gibraltar i van convocar la premsa a la Suite Presidencial del Hilton d’Amsterdam. “Sabíem que qualsevol cosa que férem eixiria als diaris. Així que vam decidir utilitzar l’espai i fer un anunci per a demanar la pau”, va comentar l’artista davant dels presents. Així mateix, la parella va organitzar una manifestació al carrer en la qual s’encoratjava les masses a protestar i van empaperar la ciutat amb cartells que deien: “La guerra acabarà, si tu vols”.
El jove rebel i simpàtic dels Beatles s’havia convertit en un rebel amb consciència social i política. I això molestava. A més, Lennon era un provocador reincident. El 1967, “All you need is love” ja havia estat una de les respostes antibel·licistes que van donar els Beatles quan les ciutats del món s’alçaven contra la guerra.
A qui molestava Lennon?
El malestar contra el músic va augmentar quan, el 1969, Lennon va tornar la Medalla de Membre de l’Orde de l’Imperi Britànic que havia rebut de mans de la reina d’Anglaterra quatre anys abans junt amb una carta dirigida a Elizabeth Windsor en la qual li explicava que la devolució de la medalla era una resposta a la implicació del Regne Unit en la guerra de secessió de Biafra, al suport del Govern britànic a la invasió nord-americana del Vietnam i a la censura imposada a “Cold Turkey”, una cançó acabada d’enregistrar amb la Plastic Ono Band, quan els Beatles encara no s’havien separat, i censurada per les referències a les drogues que incloïa.
No obstant això, la vena revolucionària de Lennon es va manifestar en una altra cançó anterior, composta per l’artista i publicada el 1968 en l’àlbum The Beatles. El primer tema del grup que parla obertament de política. A partir d’aquest moment, Lennon va decidir mostrar la seua cara més inconformista i ja no va parar fins que el van parar.
El 1971, després de gravar “Power to the People”, en la qual reivindicava la classe treballadora de la qual provenia, es va mudar amb Yoko Ono a Nova York. Volia fugir del control de la premsa britànica. Una mala decisió; la parella es va instal·lar a Nova York sense saber que l’administració Nixon ja els vigilava. Al president dels Estats Units no li feia gens de gràcia que un personatge tan famós, una icona de la música amb legions de fans, es posicionara contra ell i reivindicara el poder per al poble.
Lennon molestava molt. Tant que Richard Nixon el va “amenaçar” amb una naturalitat terrorífica: “Quan algú del món de l’espectacle participa d’un acte polític està fent un gran sacrifici personal, fins i tot és un risc personal”. Un toc d’atenció que la parella Lennon-Ono va ignorar. Aquell mateix any, va eixir a la llum “Happy Xmas”, la cançó inclosa en una campanya publicitària que insistia en el menyspreu i el fàstic de l’exBeatle per la guerra del Vietnam. Aquesta cançó protesta contra la guerra del Vietnam prompte va ser transformada en un tendre himne nadalenc.
A tot això, es va sumar que la parella es va acostar a Bobby Seale, l’activista fundador de les Panteres Negres, i va començar a reunir-se amb els activistes per la pau Abbie Hoffman i Jerry Rubin, integrants de la llista negra de l’FBI. A més, Lennon va participar en un concert pels drets humans en què es demanava la llibertat de l’activista John Sinclair, condemnat a deu anys de presó per possessió de dues cigarretes de marihuana. Una sentència ridícula i excessiva.
A l’administració Nixon, que ja tenia prou problemes, no li interessava que un músic estranger anara als Estats Units a marejar les coses encara més. Per això, després de l’èxit del concert, Sinclair va ser alliberat tres dies després, la CIA i l’FBI van descobrir que aquell músic anglés de cabells llargs i ulleres redones, era poderós i perillós, i van decidir que calia vigilar-lo, que calia punxar-li el telèfon, que calia que ell ho descobrira, que ho denunciara i que es mostrara davant del món com un paranoic.
I així va ser, John va denunciar que sentia sorolls al telèfon, que el seguien homes de negre a peu i amb cotxe sense amagar-se, i que volien acusar-lo de tràfic de drogues. Paranoies? Molts anys després de la mort de John Lennon, es van fer públics documents oficials que demostraven que el govern estatunidenc el vigilava amb la intenció d’aconseguir deportar-lo. El 1997, Jonathan Wiener, professor d’Història de la Universitat de Califòrnia, va aconseguir, emparat en la Llibertat d’Informació, que es desclassificaren documents governamentals contra el músic anglés.
La CIA i L’FBI
Yoko Ono, uns anys més tard, també va afirmar que en el concert a favor de l’activista pacifista John Sinclair hi havia agents de l’FBI prenent notes de les lletres de les cançons de Lennon. L’FBI i les autoritats d’immigració van elaborar dotze quilos de documents relatius al cantant. Un despropòsit que va començar quan es va publicar “Imagine”.
“Imagine” animava els joves dels Estats Units a lluitar contra la continuació de la guerra del Vietnam i posava el músic en el punt de mira de la CIA i de l’FBI. La desclassificació dels documents d’aquests organismes governamentals va demostrar que l’únic que buscaven era controlar els moviments de Lennon i elaborar proves que justificaren la seua deportació, ja que el consideraven “una figura poderosa de la música que intentava evitar la reelecció de Richard Nixon i aconseguir amb això la fi de la guerra del Vietnam”. D’espionatge, trames corruptes i escoltes telefòniques, Nixon en sabia molt. De fet, es va veure obligat a dimitir pel famós cas Watergate. La Casa Blanca va espiar els seus rivals polítics, periodistes i qualsevol que considerara un perill.
El 1973, Nixon va dimitir i, aparentment, John Lennon va recuperar la calma. El 1975, quan el músic tenia trenta-cinc anys, va nàixer Sean -el fill que va tindre amb Yoko Ono- i, després d’una llarga batalla legal, va obtindre el permís de residència permanent als Estats Units. Va deixar la música i es va dedicar a Sean durant cinc anys. Finalment, tenia totes les coses per les quals havia lluitat i somiat. Fins que va reaparéixer amb “(Just Like) Starting Over”, la cançó que obria l’esperat disc de retorn de l’exbeatle, Double Fantasy.
Era el 1980, havia fet quaranta anys i se sentia renovat, amb moltes ganes de reprendre la seua carrera musical. En l’entrevista que va fer per a la revista Rolling Stone tot just el matí del 8 de desembre del 1980, unes hores abans de ser assassinat per Mark David Chapman a l’entrada de l’edifici Dakota, Lennon va dir: “… la vida comença als quaranta, o això prometen”. I com si d’una altra de les seues premonicions es tractara, també va comentar: “No vull ser una merda d’heroi mort!”
Teoria conspirativa o no, aquell 8 de desembre vam perdre l’oportunitat de conéixer què haguera pogut fer John Lennon a partir dels quaranta anys, quan “tot comença”.
