Chet Baker va ser una figura clau del jazz dels anys cinquanta del segle passat. Un músic llegendari, un trompetista genial amb l’aire d’actor de Hollywood. Un home carismàtic i atractiu, que destil·lava elegància i que va regnar als clubs de la costa oest dels Estats Units. Un home que va enregistrar alguns dels temes més voluptuosos i inoblidables de la història d’aquest gènere.
El Chet Baker de vint-i-pocs anys recorda molt, per les faccions, la complexió i el pentinat, James Dean. A més, també es bevia la vida a glops llargs. Mai no en tenia prou. Sentia una set insaciable de música i d’altres experiències més intenses, més perilloses. Chet Baker, una de les grans icones del jazz, va intentar devorar el món, però, finalment, el món el va devorar a ell.
La música de Chet és profundament seductora, trista i evocadora. Posseïa un do, una capacitat única per a transmetre emocions mitjançant la trompeta. En temes com ara Tenderly, l’instrument sona, amb una sensibilitat exquisida, com si estiguera a punt de defallir, amb la intensitat i la melancolia de l’últim sospir.
Marc Danval, un escriptor belga, va dir que la seua música era “un dels laments més bells del segle XX”, i el va comparar amb Baudelaire, Rilke o Poe. Ara bé, tot el talent de Chet Baker, la seua extraordinària capacitat per a extraure aquest grau de bellesa, convivia amb una personalitat egoista i destructiva, asfixiada per les addiccions.
Si volem saber per què tocava així Chet Baker, hem de conèixer la seua part fosca. No hi ha manera d’entendre la manera agònica i sensual d’interpretar d’aquest músic sense aprofundir en el que ocorria quan s’apagaven els llums de l’escenari, quan la trompeta callava i l’assetjaven els dimonis interns.
Per a gaudir de Baker en totes les seues dimensions, cal descobrir què sentia quan tocava la trompeta aquell jove, d’origen humil i amb un talent innat, que va arrasar en els anys cinquanta i va acabar engolit per la droga. La seua història és el relat sinistre, ple de males decisions, d’una persona que durant dècades va viure pendent únicament de la següent dosi d’heroïna. Malgrat tot, el seu llegat, ha perdurat gràcies al do inqüestionable que posseïa.
Però, abans d’entrar en matèria, llegim l’inici de Deep in a dream: la larga noche de Chet Baker, la biografia que James Gavin va publicar el 2018:
“Dissabte, 21 de maig del 1988.
Inglewood, Califòrnia.
Hi havia uns quants soterrars al cementeri d’Inglewood Park, situat en un barri residencial per a negres als afores de Los Angeles… Dos dies abans, un vol de passatgers procedent d’Holanda havia portat el cos ja descompost d’un trompetista al qual se’l recordava com un dels homes més atractius dels anys cinquanta. Chet Baker havia mort a Amsterdam el divendres 13 en circumstàncies misterioses, però relacionades amb les drogues… Malgrat els anuncis publicats a Los Angeles Times i a Hollywood Reporter, només van assistir al soterrar una trentena de persones. El clarinetista Bernie Fleischer, company de Baker a la banda de l’institut, va dir: ‘Ha estat un acte molt trist! Però, la veritat, ningú no esperava que Chet durara tant!’
Aquell dia, Tedesco, un jove trompeta de la Costa Oest que venerava el difunt, va tocar amb llàgrimes als ulls My Funny Valentine, possiblement el tema més cèlebre de Baker. Quan va acabar, va deixar sobre el taüt una partitura en la qual havia escrit: ‘Benvolgut Chet, vas ser el primer trompetista de jazz que vaig sentir i vaig estudiar. Vas canviar la meua vida moltes vegades amb els teus solos i el teu cant!’”
Sí, Chet Baker també cantava i ho feia amb una veu estranya, diferent, seductora i ambigua, molt ambigua. Qui la sent per primera vegada sense saber qui és, no reconeix ben bé si aquesta veu única que atrapa i embolcallava a l’instant és d’un home o d’una dona.
La llarga nit de Baker
Un final misteriós a Amsterdam a causa de les drogues, un soterrar trist amb pocs assistents… Què va passar perquè acabara així?
Chet es va criar a Oklahoma. Diuen que de xiquet menjava com un dimoni, però era flac i estilitzat com un gos llebrer. Quan tenia uns huit anys, el seu pare, que era guitarrista, li va regalar un trombó. Un instrument massa gran i pesat per a un xiquet d’aquella edat, que no li va cridar gens l’atenció. Com que no li va fer cas, quan va complir els onze anys, el pare ho va tornar a intentar amb una trompeta. En aquesta ocasió, sí que va funcionar. Chet es va enamorar de seguida d’aquell instrument. Anys després, sa mare contava satisfeta que agafava la trompeta cada dia, seia al seu costat, al porxe de casa, escoltava una hora de ràdio i, després, reproduïa amb l’instrument les cançons que hi havien sonat, encara que fora la primera vegada que les posaven. No necessitava partitures ni escoltar moltes vegades una cançó per a fer-ho.
Anava amb la trompeta a tot arreu, s’havia convertit en un apèndix del seu cos, en una extensió del seu braç. Curiosament, un dels primers professors de música que va tindre a l’escola li va dir que mai no arribaria enlloc. Un comentari demolidor i molt desafortunat que podria haver-lo enfonsat i empentar-lo a deixar de tocar.
No va ser el cas. L’adolescent Chet Baker sabia què volia fer. Tenia una manera molt especial i personal d’entendre i sentir la música i, simplement, es deixava dur. Tenia un talent congènit i descomunal per a innovar. La seua forma d’interpretar no tenia res a veure amb la lectura minuciosa i correcta d’una partitura, perquè la relació amb la trompeta era orgànica, salvatge.
Anys després, aquest professor va enviar una carta als pares de Baker en la qual els felicitava pels èxits musicals i reconeixia el seu error. Tanmateix, continuava sense donar crèdit al que escoltava en els seus discos. No entenia com podia tocar així, ja que havia sigut un mal estudiant. Una actitud que no ens ha de sorprendre. L’ortodòxia, la mirada quadriculada, està renyida amb la genialitat.
Chet es posava la trompeta als llavis i deixava que la música brollara. Al principi, va tocar en bandes modestes, però l’èxit va arribar de seguida. La primavera del 1952, quan tenia vint-i-tres anys, el van seleccionar entre uns quants trompetistes per a tocar amb Charlie Parker, anomenat The Bird, i considerat el millor saxofonista de la història del jazz. Un dels artistes més llegendaris i admirats i l’autor de “Summertime” (1957).
Tocar amb ell era un somni per a Chet, estava fascinat per músics com Parker, Dizzy Gillespie o Miles Davis. Una fascinació mútua, perquè Charlie Parker va detectar a l’instant la genialitat de Baker i va dir als col·legues: “Pareu compte, hi ha un jovenet blanc que vos devorara!”
Chet era tan excepcional, tenia un estil tan lànguid i refinat, que, Parker, un músic de jazz negre, es va convertir en el mentor d’un trompeta de jazz blanc. Hi havia una frontera molt clara entre els estils d’aquest gènere als Estats Units. Una frontera estilística que també tenia a veure amb una distinció racial. El jazz de la costa est era dur i negre, i el de la costa oest, lleuger i blanc. Com més famós es feia el jazz produït a la costa oest, més maltractat era pels músics de Nova York.
Els que l’atacaven deien que sonava agònic, sense nervi. Tanmateix, davant del rebuig de les grans discogràfiques, uns quants segells independents de la costa oest van decidir apostar pels seus músics i, molt prompte, Chet Baker es va convertir en un dels més importants exponents del moviment beat, incubat en l’atmosfera angoixant del final de la Segona Guerra Mundial. La generació beat argumentava que era d’idiotes fer plans de futur. Les ferides de la guerra encara no havien cicatritzat i pensaven que no valia la pena pensar en un futur que podia no arribar.
Era millor centrar-se en el present i aprofitar al màxim cada moment com si fora l’últim. Una manera d’enfrontar-se la vida que el trompetista es va prendre molt seriosament. A finals dels anys 50, Chet, a qui van començar a anomenar Cara d’àngel, va seguir aquest principi i va viure molt perillosament.
Era un músic introvertit, guapo, atlètic i rebel a qui el fotògraf William Claxton es va dedicar a retratar. Va saber captar l’aura que brollava del Chet primigeni, que encara no havia estat maltractat per les addiccions. A les fotografies, el músic hi apareix vestit amb uns texans i una samarreta blanca, amb l’aparença d’un atleta universitari de pel·lícula americana dels anys 50, d’un James Dean. Claxton va atrapar amb la càmera el poder de seducció que només posseeixen aquells que han estat beneïts per la naturalesa.
Chet era bell i ho sabia. Però, com hem apuntat al principi, en aquest món abundaven les drogues, drogues dures, que encara estaven legalitzades i que circulaven per tota mena d’entorns i ciutats. Un terreny pantanós en el qual el trompetista es va enfonsar a poc a poc. Les drogues el van arruïnar econòmicament i també emocionalment. Va caure en un cercle viciós de deutes, mentides i divorcis. La seua vida s’enfonsava cada vegada més mentre la seua música continuava creixent, enlairant-se.
El seu productor discogràfic el va iniciar en el consum de l’heroïna i la primera gira pels Estats Units la va fer de la mà de Joe Glaser, un antic gàngster que movia artistes de la talla de Duke Ellington o Billie Holiday. En aquesta època, en concret, el 1954, va enregistrar el seu primer àlbum com a cantant, titulat Chet Baker sings, en el qual recuperava clàssics de la música americana.
Era un virtuós capaç de transmetre una singular sensació de tendresa ferida quan tocava. Una tendresa que captivava tothom i que assolia nivells extraordinaris tan bon punt començava a cantar amb aquella veu suau i pertorbadorament ambigua. Però prompte van aparèixer problemes greus relacionats amb la seua toxicomania: robatoris que el van portar a diversos centres penitenciaris i a clíniques de desintoxicació. Després d’això, va decidir canviar d’aires i es va traslladar a Europa.
No li va servir de res. Les drogues continuaven estant per tot arreu. A més, tenia molts admiradors disposats a convidar-lo i no faltaven metges que accedien, a canvi de diners, a facilitar-li receptes d’heroïna i cocaïna. Fins i tot va muntar la seua pròpia xarxa de subministrament. És cert que va tindre períodes de control en els quals es va centrar en la música, l’única companya que no el va abandonar mai.
La veritat és que patia de por escènica, però necessitava pujar a l’escenari i tocar. L’heroïna i la cocaïna neutralitzaven les inseguretats. Un cercle viciós del qual no va saber i no va voler eixir.
En els anys 60 va passar més d’un any a la presó i quan va eixir, va editar l’àlbum Chet is back. Finalment, quan va ser abandonat per la indústria estatunidenca, es va refugiar a Europa, on va passar llargues temporades.
Es va convertir en un músic nòmada. I per tal de no pagar impostos, va renunciar a tindre una adreça fixa. Això significava que no podia rebre royalties per les vendes dels seus discos, tot i que ja no li importava. Havia venut els drets a un tauró que explotava les debilitats dels jazzistes enganxats.
Chet es va convertir en un ídol a Itàlia i França; tanmateix, la droga va provocar la seua expulsió d’Itàlia, França i Alemanya. Quan va ser deportat als Estats Units, va acabar de tocar fons. El 1966, a San Francisco, uns camells als qui devia molts diners li van pegar una brutal pallissa que li va destrossar la mandíbula inferior i la dentadura. Li van trencar totes les dents. Una tragèdia per a qualsevol i, especialment, per a un trompeta, ja que no podia tocar-la amb les dents i la mandíbula trencades. Va haver de reinventar-se musicalment.
Vint-i-dos anys després d’aquest incident amb els camells, en el meravellós documental que li va dedicar Bruce Weber l’any 1988, titulat Let’s Get Lost, Baker recordava davant de la càmera, entre moltes altres coses, l’esforç que va haver de fer a principis dels anys 70 per a controlar la seua dependència i tornar a tocar la trompeta amb una embocadura especial compatible amb les pròtesis dentals barates que portava.
El virtuosisme va minvar i va ser substituït per la màgia irresistible d’unes notes que semblaven gratar l’interior de l’instrument i que li atorgaven una sonoritat encara més melancòlica, quasi orgànica. Un so únic, diferent, forjat de dolor, solitud i fragilitat.
Després de quasi trenta anys d’addicció fatal a tota mena d’opiacis, des dels més selectes, com el Palfium, prescrits per metges amb debilitats similars, fins als més verinosos, que adquiria als eventuals traficants, a Cara d’àngel li costava trobar un racó de la seua ruïnosa anatomia que admetera la punxada de l’agulla. Quan Bruce Weber el va posar davant de la càmera, Baker, que només tenia cinquanta-nou anys, era un ancià prematur, un ionqui incapaç de concentrar-se en el que deia.
Però Weber volia mostrar-lo tal com era. El director mostra amb cruesa l’última etapa de la seua vida, l’etapa en què Chet Baker és una persona demacrada, una ombra del que va ser. Molts consideren Let’s Get Lost el documental més bell filmat sobre una figura musical i sobre la música en general.
Un documental que el músic no va arribar a veure. Dos mesos i dos dies abans de morir va dir en una entrevista: “Tinc cinquanta-nou anys, i aquesta no és la manera en què m’hauria agradat haver arribat a aquesta edat, però ja no hi ha res a fer!”
La mort de Cara d’àngel
La matinada del 13 de maig del 1988, Baker s’acabava d’injectar una nova dosi de speedball, el seu habitual còctel d’heroïna i cocaïna, que havia compartit en aquesta ocasió amb un grup de joves a l’habitació C-20 de la tercera planta de l’hotel Prins Hendrick d’Amsterdam, quan la direcció de l’establiment el va expulsar per escàndol. Engrescat per l’efecte de les drogues i pels crits dels seus acompanyants, es va posar a escalar la façana de l’edifici fins que, a l’altura del segon pis, va relliscar, es va precipitar al buit i va morir a l’instant.
Sobre l’asfalt, un cadàver llarg i excessivament prim, vestit amb una camisa de mànega curta i uns pantalons ratllats de camals estrets, jeia en posició fetal al costat d’un toll de sang amb el rostre completament desfigurat. Dalt, a la cambra que ocupava, els agents holandesos només van trobar una maleta que contenia unes quantes peces de roba mal doblegades, unes poques monedes i un estoig amb una trompeta. Potser, Chet es va enfilar per la façana del Prins Hendrick per a poder recuperar la seua estimada trompeta i continuar executant, una vegada més, a canvi de diners en efectiu, la seua deliciosa i màgica versió de “My Funny Valentine”.
