El 1987, Ennio Morricone va compondre la banda sonora de la pel·lícula Els intocables d’Elliot Ness. Un film dirigit per Brian de Palma i protagonitzada per Sean Connery, Kevin Costner, Andy Garcia i Robert de Niro, qui feia el paper d’Al Capone, el capo més famós de la història.
Durant la dècada del 1920, Chicago es va rendir als peus d’Al Capone, un fill d’immigrants italians, nascut a Nova York que, amb molta sang freda i molt pocs escrúpols, va transformar la ciutat en el camp de tir del crim organitzat. De fet, ha passat a la història per la seua llegendària maldat.
Contrabandista de licor, assassí i enemic públic número u, també va ser marit, pare, ciutadà exemplar i un gran amant de la música. Una passió que va començar amb l’òpera. L’entusiasmava. Il capo era molt “sensible” i es veu que plorava d’emoció amb molta facilitat. Segons una biografia escrita per una neboda seua, el xiquet Alphonse Capone -el futur Al Capone-, es va iniciar en el món del bel canto sentint en un gramòfon els discos de la seua àvia, que també sintonitzava a la ràdio òperes, com ara Aida, de Giuseppe Verdi, la preferida del gàngster.
La música era un passatemps essencial en la vida del mafiós. No debades la música i el crim organitzat estaven molt lligats a principis del segle XX. Com a bon descendent de napolitans, estimava el bel canto i venerava Enrico Caruso, i com a fill del seu temps, també apreciava el jazz. De fet, el desenvolupament del jazz a Chicago hauria sigut més lent si no haguera tingut el patrocini d’Al Capone, el seu germà Ralph i altres gàngsters.
Molts dels propietaris dels clubs nocturns, membres importants de la comunitat blanca, es negaven a contractar músics negres. La prohibició de l’alcohol, va proporcionar molts diners a les arques de les màfies italianes de Nova York i Chicago, que van invertir en clubs nocturns i prostíbuls arreu del país i van donar una oportunitat a les bandes de jazz que els altres es negaven a contractar. De fet, quan es va imposar la llei seca als Estats Units, van proliferar clubs, cabarets i prostíbuls, els únics locals on podia haver-hi alcohol i música.
El trompetista Rex Stewart deia que va ser una època daurada per als músics, ja que et podien acomiadar a les onze de la nit i a les dotze ja estaves tocant en un altre club. És comprensible que els membres del crim organitzat empatitzaren amb els músics afroamericans, atés que ells també eren immigrants i patien per experiència personal la discriminació i el racisme.
Per aquest motiu, els capos, els amos dels bars il·legals, van permetre els músics que interpretaren lliurement la seua música. Earl Hines, anomenat Mr. Piano Man, contava que a Capone li agradava entrar al club amb els seus homes i fer que la banda tocara el que demanava a canvi de propines de cent dòlars, de préstecs amb taxes d’interès molt baix i d’accés lliure a drogues i alcohol.
A canvi, els músics havien de limitar-se a complir les regles: actuar, callar, no preguntar i, sobretot, seguir el joc, com si al seu voltant no passara res. El trompetista Muggsy Spanier i la seua banda van presenciar la mort de dos homes tirotejats i van haver de continuar sense immutar-se. I encara podia ser pitjor, perquè el pianista Pinetop Smith no va tindre la mateixa sort i va morir durant un tiroteig en ple escenari.
El Cotton Club
El local més famós era el Cotton Club, una sala de ball de Nova York associada per sempre al món dels gàngsters, a les Big Bands i a la Llei Seca. Tots desitjaven xafar l’escenari d’aquest club, el “lloc número u”. Per això, els germans Capone van obrir a Chicago el Sunset café i un Cotton Club a imitació del cabaret de Harlem.
Alguns músics complementaven els ingressos traficant amb alcohol, una activitat perillosa que podia ocasionar accidents greus, com el que va patir el contrabaixista Milt Milton mentre distribuïa licor. Diuen que quan estaven a punt d’amputar-li un dit va arribar Capone, es va fer càrrec de totes les despeses hospitalàries i va “ordenar” al metge que “havia de preservar-li la mà tant sí com no”.
Evidentment, per a un músic, perdre un dit de la mà suposa deixar de tocar. I, evidentment, si Al Capone ordenava al metge salvar la mà del “seu” músic, havia de fer tot el possible per complir-ho. No podia optar per la solució ràpida i fàcil d’amputar, perquè es jugava el coll.
En general, tocar en aquests locals implicava “viure perillosament”. Si Capone era a la sala, la gent es comportava, però, quan no hi era, els seus homes es tornaven molt violents. Segons el trompetista Jimmy McPartland, “un mafiós podia trencar una botella al cap d’algú, refregar-li el whisky per la cara, donar-li puntades de peu, i els músics no havien de deixar de tocar“.
Tensió, baralles, trets… No hi havia alternativa, la màfia havia colonitzat els clubs nocturns i els músics havien de conviure amb la violència. Ara bé, cal destacar que Al Capone, el gàngster associat a les metralladores Thompson guardades en fundes de violins, era un mestre de les relacions públiques. Hi ha qui afirma que sermonejava els músics joves. Els deia que no oblidaren escriure a les seues mares, els recomanava assistir a missa i els prevenia contra els perills de les drogues, tot i que ell consumia cocaïna en secret.
El cas Fast Waller
Un dels nombrosos músics que va “treballar” per a Capone -entre els quals destaca Louis Armstrong- va ser Thomas Fast Waller, segons els especialistes, el pianista d’orquestra més perfecte que el jazz ha conegut. El 17 de gener del 1926, Fast Waller, tota una estrella en aquella època, estava actuant a l’Hotel Sherman de Chicago i quatre mafiosos li van posar un revòlver a la panxa, el van encaputxar i el van clavar dins d’una limusina negra.
Segurament, en aquell moment, Fast Waler es va preguntar qui l’havia segrestat i per què. Segurament, va pensar que havia arribat el final; tanmateix, després d’un breu trajecte, van aplegar a un altre dels locals que tenia Capone a Chicago, li van llevar la caputxa, el van fer entrar a un saló molt elegant, el van acompanyar fins al piano i li van dir: «Toca, Fast».
Els gànsters van seguir fil per randa el consell de Capone, segons el qual, “s’arriba més lluny amb un somriure i una pistola que només amb un somriure”. No hi ha dubte que posseïen un sentit de la diplomàcia i una manera de mostrar la passió per les estrelles de la música molt peculiar. A més, el rocambolesc segrest del músic tenia una explicació: Al Capone feia vint-i-set anys i Fast era el regal sorpresa, l’encarregat d’animar la festa.
La celebració va durar tres dies. Diuen que Capone era qui més aplaudia. Finalment, Fast Waller va acabar amb les butxaques plenes de bitllets. Per cada tema, li ficaven cent dòlars a la butxaca, i va tornar a casa amb la por al cos i cinquanta mil dòlars de l’època.
La Matança de sant Valentí
Entre celebració i celebració, els homes de Capone es dedicaven als negocis. Hi havia una guerra oberta entre les dues bandes que controlaven el comerç il·legal d’alcohol a Chicago. La irlandesa, dirigida per Bugs Moran, i la italiana, liderada per Capone.
Una guerra que va desembocar en la famosa “Matança de sant Valentí”, una salvatjada que va suposar la caiguda del capo i el final de la Llei Seca. El 14 de febrer del 1929, els homes de Capone, disfressats de policies, van fingir una batuda amb l’objectiu que els membres de la banda rival no oposaren resistència, i, una vegada desarmats, quan pensaven que anaven a emmanillar-los, els van col·locar en fila contra la paret i els van metrallar.
Uns cinquanta anys més tard, John Deacon, després de veure un documental sobre la Matança de sant Valentí, va compondre la inconfusible línia de baix del tema “Another One Bites the Dust”, de l’àlbum The Game (1980), de Queen. A partir de la repetició de les notes inicials, Deacon va desenvolupar la resta de la cançó amb l’ajuda de la banda i, posteriorment, van escriure la lletra entre tots. “Another One Bites the Dust” és un dels singles més venuts del grup.
El 1931, Al Capone, l’home que va ordenar la mort de més de cinc-centes persones i que anomenaven Scarface (cara tallada) per la cicatriu que li travessava la galta esquerra, va acabar tocant el banjo a la mítica presó d’Alcatraz. Però això… és una altra història.
