Hem pujat al cotxe per fer un breu desplaçament després de la paella popular del diumenge de l’Aplec dels Ports. Amb la ràdio posada hem escoltat la primera notícia del butlletí horari d’À punt: “El Low Festival de Benidorm ha complit els seus objectius i més de nosequantes mil persones han omplert de gom a gom totes les actuacions, espais, hotels en plena ocupació, etc.” Per acabar al peça, la locutora posa un tall de veu d’un dels organitzadors: “Estamos muy contentos, hemos cumplido los objetivos, el festival presume de ser sostenible y el año que viene seguiremos…“.
Hòstia! “Sostenible”, “festival”, “ocupació”, “Benidorm”…
Òbviament, hem canviat ràpidament de registre i ens hem centrat en el que ens tocava: seguir gaudint de l’Aplec i preparar-nos per a les actuacions i la cloenda d’enguany. La cosa és que aquella breu vomitada radiofònica pública i valenciana m’ha donat peu per iniciar un breu recorregut literari de l’Aplec.
Lluny dels balanços i objectius marcats, dels reptes comercials i estratègies de màrqueting totalment planificades per a vendre un producte més, a l’Aplec dels Ports no volen ni saben de totes eixes històries que angoixen abans, mentrestant i després. A l’Aplec, amb la il·lusió i la força del poble en tenen prou per a muntar un festival de cultura, d’arrels, de solidaritat i d’esperança, des de fa quaranta-sis anys.
Ara que no hi ha gairebé cap projecte o festival que no estiga mercantilitzat o, fins i tot, perversament finançat per empreses vinculades a l’estat genocida d’Israel; ara que tot fa olor de coentor venuda com allò més “xic”, però que resulta ser més ranci que un tricorni; ara que volen imposar estils i modes refregides de polseretes espanyoleres i fatxendes lluint múscul… segueix l’Aplec. Segueix la cultura arrelada al territori i al país en clau de territori i país. Això és una fórmula molt senzilla i vol dir que la llengua, la cultura pròpia i la reivindicació per això mateix té, tanta força, com l’empenta i estima que centenars de persones que, any rere any, en una comarca on parlar de centenars de persones és aproximar-se a la totalitat numèrica dels seus habitants, destinen i combreguen per a realitzar un dels esdeveniments més arrelats i originals del país.
Arrelat i radicalitat, és a dir, tot relatiu a l’arrel com a fórmula que no deixa de funcionar per a fer l’Aplec. Potser un any hi va més gent; potser l’altre el cartell i actuacions llueixen encara més; però el que no cal és, ni més ni menys, allò que porten en la sang les voluntàries que el fan possible. He parlat amb voluntàries de la meua edat, complidets els cinquanta; amb gent jove com l’Anna Albalat, regidora i membre de l’organització que deu rondar els 25; he parlat amb persones amb perfil més tècnic; fins i tot he fet una cervesa en conversa compartida i diferents interlocutors de diferents perfils i altres pobles de la comarca, i tots s’encisaven per ser o haver estat voluntàries de l’Aplec.
Si haguérem d’utilitzar un qualificatiu per definir l’Aplec dels Ports, segurament, moltes coincidírem a fer servir: ‘autèntic’. Doncs per això, eixe morter que junta passions, reptes i necessitats; que serveix per a moure generacions de persones que sobreposen diferències i esperits dissonats per fer el que fan; un lloc de trobada i reivindicació justa i de país; doncs per tot això, l’Aplec dels Ports és radical i és autèntic. I per això també, per ser fidels al mateix element motivador que fa possible quaranta-sis anys d’aplecs, la radicalitat no s’entén sense autenticitat, i per això, malgrat qui toque la flauta, ací i allà, eixa certesa o legitimitat rau per damunt de tot.
L’Aplec dels Ports és un tornar a un biocentrisme involuntari, però necessari, és a dir, harmonitzar l’activitat cultural, social i política (antropogènica) amb l’entorn físic d’una manera senzilla. Aprofitar la xaruga dels camps d’ordi per plantar l’escenari principal o destinar-los per als aparcaments, n’és la metàfora perfecta. Igualment, eixa altra xaruga de país que ens han imposat aquells maldestres governants, també hauria de ser aprofitada per persones i partits valents que, des de la radicalitat, haurien d’abraonar un missatge d’esperança i futur per a fer normal, almenys, quaranta-sis anys més, allò que els ufans d’ací i d’allà ens estan imposant.
Visca el País i Visca l’Aplec dels Ports!!
